El Tribunal Suprem ha rebutjat el recurs d’Oriol Junqueras i ha dictat una interlocutòria per la qual l’exvicepresident del Govern seguirà a la presó. És una mala notícia. Seria com a mínim frívol voler desacreditar amb arguments jurídics la resolució del Tribunal, redactada en 27 folis i adoptada per unanimitat pels tres magistrats que han estudiat el recurs. És a dir, jurídicament, toca callar. Tanmateix, hi ha altres raonaments que avalen la consideració que mantenir Junqueras a la presó (igual que els altres detinguts pel procés) és un disbarat que dificultarà enormement superar els mals moments que passa el país. Sense ànim de voler recórrer a raonaments jurídics, deia Rousseau a El contracte social que «cedir a la força és un acte de necessitat, no de voluntat; és, a tot estirar, un acte de prudència». I afegia el pensador francès: «Des del moment que és la força la que fa el dret, l’efecte canvia amb la causa. (...) La força no fa el dret». Aquí rau el problema. La meitat del poble català rebutja les lleis de les quals emana el dret que empresona Junqueras. Els polítics que no veuen que darrere de Junqueras hi ha milers, milions, de ciutadans que l’han votat, són cecs. Això no ho arreglen els jutges dictant ordres d’empresonament. Recordin el que també va dir Rousseau: «El més fort no és mai prou fort per ser sempre l’amo».
