L’explosió a Iqoxe l’any 2020 va deixar clar que no estàvem preparats per a una emergència d’aquesta magnitud. Morts, danys materials i una sensació de desprotecció que encara perdura. La ciutadania es va sentir desinformada, confosa i sola davant d’un risc real que viu al costat de casa. Després del desastre, els simulacres haurien de servir per recuperar la confiança. Però més que preparar-nos, el que tenim, tots plegats, són dubtes: hem millorat realment? Arriben les alertes a tothom? Saben les famílies com actuar si torna a passar?
En qualsevol territori amb activitat industrial d’alt risc, és fonamental que la població conegui què ha de fer en cas d’accident, i que tingui la certesa que les autoritats sabran com actuar i com comunicar-se amb claredat i rapidesa. Els procediments han de ser coneguts, els mecanismes de comunicació han de funcionar, i cal que la ciutadania senti que, tot i que els accidents poden passar, les administracions estan preparades per guiar-nos, protegir-nos i minimitzar-ne les conseqüències.
La confiança no es construeix només amb sirenes, sinó amb responsabilitat, coherència i transparència.Els simulacres haurien de reforçar la seguretat i la comunicació amb la ciutadania. Cal exigir protocols clars, informació directa i accions reals i tangibles que vagin més enllà de les bones intencions.
