El debat intel·lectual sobre periodisme i ètica va assolir un moment culminant amb la victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials dels Estats Units. Una victòria que va interpel·lar als mitjans de comunicació. Pel fet de no haver detectat el malestar d’una part molt important de la societat, com per la recuperació del seu paper de frontera cívica en defensa de la democràcia.
Des de la victòria de Trump, The New York Times lidera la resposta a les mentides del president. A la mitja part de la cerimònia dels Oscar del 2017, el NYT va emetre un anunci en el qual deia: «La veritat és difícil... difícil de trobar... difícil de saber... i més important ara que mai». L’anunci televisiu del diari posava el focus en ‘la veritat’, que s’ha convertit en l’epicentre de les reflexions de la premsa als EUA. The Washington Post també està en la mateixa batalla i, des de la victòria de Trump, sota de la capçalera es pot llegir: «La democràcia mor en la foscor».
La victòria de Trump va fer que el diccionari Oxford anunciés l’era de la ‘postveritat’; és a dir, quan «les crides a l’emoció i la creença personal influeixen més en la gent que els fets objectius». Són els «fets alternatius» de què parla l’equip de Trump a la Casa Blanca. Una manera de construir mentides per a persones que estan disposades a creure-les perquè encaixen amb els seus prejudicis. Les mentides han existit sempre però ara es multipliquen per mitjà de les xarxes socials.
Segons l’opinió de Jay Rosen, un dels analistes de mitjans més prestigiosos dels Estats Units, la perspectiva és que cada vegada més s’imposarà un combat entre el periodisme que s’enfronta a les afirmacions falses o ignorants i el concepte antagònic de ‘nosaltres construïm la nostra pròpia realitat’. És a dir, un rebuig de les evidències empíriques i de les veritats factuals per part de determinats poders i de sectors de l’opinió pública.
El fenomen Trump ha demostrat que mai com ara havia estat tan important el paper de garant de la veracitat per part dels mitjans de comunicació, i del periodisme, davant la sobreabundància d’informació a la xarxa i l’evident risc de la imposició de la mentida, la manipulació i la propaganda. Davant d’això, els periodistes nord-americans reivindiquen la credibilitat i la informació verificada com a pilars del periodisme.
Després de la victòria de Trump, molts periodistes dels Estats Units van arribar a la conclusió que no podien ser neutrals, però que també havien d’aspirar a ser equànimes. Que no havien de prendre partit per una ideologia si aquesta posició els portava a distorsionar les notícies. Que no havien de silenciar al lector dades i fets que necessiten per conèixer la realitat i poder formar la seva pròpia opinió. Rebutgen la visió cínica del periodisme que sosté que la veritat no existeix. Que pot haver-hi tantes veritats com interpretacions de la realitat. Veuen aquest plantejament com un gran parany. Perquè la veritat dels fets, la veritat factual, existeix i és comprovable. La veritat, pel periodisme, no pot ser un compromís entre les seves diferents versions.
La majoria dels periodistes nord-americans estan convençuts que tots els implicats en un esdeveniment tenen dret a tenir veu en el relat. Perquè la manera més fàcil de manipular consisteix a posar el focus únicament sobre una part de la realitat. El periodisme sectari ho és, precisament, per incomplir aquests preceptes bàsics de la deontologia de la professió. Aquí no tenim a Trump, però el periodisme del nostre país necessita fer el mateix debat.
