Plorem la gent del barri, del Cós del Bou i la Baixada Peixateria, el ‘teu’ barri. El barri on has passat la vida; entre el balcó de ca ta mare, la Teresina, la pizzeria del Peter, la ‘pelu’ de la Fina, el portal 14-17 on es guardaven antigament els gegants i la capella de Sant Roc que tantes vegades has vestit.
Ploren els gegants, ell i ella, perquè es queden orfes, perquè tu vas estar 25 anys cuidant-los, mimant-los, posant-los guapos i fent amb el Peter que els nostres Gegants Vells siguin envejats pels gegants de la resta del món. Vas aconseguir que els gegants lluïssin vestits nous, joies espectaculars, pentinats de passarel·la i, el més important, que tot el barri s’impliqués en la seva restauració i que els estimem com ho feies tu.
Plora Tarragona, perquè has fet molt per aquesta ciutat i per això ets Perpetuador de les Festes. Perquè has estimat les seves tradicions, les has contagiat als teus i sense demanar mai res a canvi, has aportat el teu granet de sorra a la nostra cultura.
I saps què passa, Joan? Que no fa ni un dia que no hi ets i ja et trobem a faltar. Trobem a faltar el teu etern somriure sota el teu gran bigoti (ara només ens queda el del Peter), perquè sempre tenies una paraula bonica, una abraçada, una cerveseta fresqueta per brindar, una broma per fer i mil coses bones més.
Joan Llort era, entre moltes altres coses, l’‘alma mater’ dels Gegants Vells de TarragonaMira tu si ets poca-solta que la gent creu que tu i el Peter sou germans i que vivies al barri de tota la vida i ningú sap la veritat, però tranquil, que et guardarem el secret.
Gràcies, Joanet per tot, perquè aquest barri que tant estimem et deu moltes coses. Has estat l’ànima de les festes (les carrosses, la guerra d’aigua i la mànega, anar a buscar l’aigua de Sant Roc, la guerra de confeti, el passacarrers clandestí del barri... no acabaria mai) i gràcies per la teva generositat, el teu afecte, la teva vitalitat, els riures, les bromes i perquè, encara que hagis marxat, seràs etern. Per cert, havies de marxar en ple Carnaval, com ha de ser, sí senyor, que no falti mai la festa i que es parli més del nostre barri i no del Rei Carnestoltes. Ets un crac, tio!
I saps què, Joan? Marxes, però ens deixes una família meravellosa que estimem amb bogeria i et prometem que la cuidarem molt. Ta mare, la nostra Teresina, que és l’àvia de tots, la pubilla honorífica i que tant et renyava si no guarnies bé la capella.
La teva dona, la Paqui, vaya fenómena a qui també l’has fet córrer amunt i avall entre els gegants i les festes i que és una més del barri.
El ‘cunyao’, el Peter, company d’aventures geganteres i històries vàries. Éreu com Alaska i Mario, sempre junts i de la broma.
La Fina, la teva germana de l’ànima i qui, pobra, no s’ha lliurat mai de pentinar els gegants i ho seguirà fent, no pateixis.
Els teus fills, el Marc i la Patrícia, que ja saps que els adorem, sempre seran els nostres nens i a qui has inculcat l’amor pel nostre barri i les festes de Sant Roc. És igual on visquin i on estiguin, ells sempre vénen al barri per vestir-se de catalana i portar els gegants, i segur que ho seguiran fent per tu. I ara l’Eydan, el teu nét, amb qui et queia la bava i que ja et dic jo que té pinta de ser el millor hereu que podies deixar per portar el cognom de Llort ben lluny. Eydan, tens un avi molt ‘guai’!
Aquest any celebrem 175 anys i segur que tu, el Toni Cantos, el Fernando, la Paquita, el Salvador, els Ollé, el Caparrós, el Budesca, l’Encarna, la M. Teresa, el Joan Petit i la Juana, que farà la xocolata, la muntareu ben grossa allà on esteu.
Som un barri senzill, petit, humil, però ara ja podem dir que som un barri que tenim una estrella pròpia al cel i que el seu nom és Joan.
