Les cadires buides

Retalls tarragonins. El Nadal dels exiliats, anys 40.

24 diciembre 2022 18:47 | Actualizado a 26 diciembre 2022 06:50
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

No hi ha festes més familiars, a l’Europa mediterrània, que les de Nadal. Més enllà de la dimensió religiosa originària, són unes dates on el retrobament familiar amb els àpats principals al voltant de la mateixa taula, tenen també un notable caràcter sociocultural, una tradició que ja forma part d’una normalitat comunament assumida, amb hàbits nous com les grans lluminàries als carrers o el consum desfermat. Tot sembla tenir un aire especial i fa l’efecte que els principals maldecaps ja es deixen per passat Reis, com si fos possible d’aturar les adversitats o fer-hi un parèntesi amb data fixa. El dinar de Nadal esdevé el punt neuràlgic de la celebració, quan diverses generacions conviuen durant hores, amb la llarga taula parada i les tardes inacabables amb fotografies ja esgrogueïdes pel pas del temps, però que, any rere any, continuen mirant-se, talment un ritual. Hi ha èpoques, però, que, en algunes cases, hi ha cadires buides a la taula. Són les dels exiliats, les d’aquells que han hagut de deixar el país per motius polítics, com ara els republicans fugitius del règim franquista que van haver d’abandonar casa seva, amb l’entrada de l’oficialment anomenat Ejército de Ocupación, que, el 15 de gener de 1939, s’ensenyorí del Camp de Tarragona i el 26 del mateix mes entrà a Barcelona per la Diagonal. Entre els que van haver de passar la frontera per por a represàlies, a causa del seu compromís amb Catalunya, el sistema democràtic i la cultura, hi havia també noms de Tarragona i de tot el Camp.

Per als pocs que aconseguiren d’evitar els camps de concentració, sobretot intel·lectuals i maçons d’una certa edat, Prada de Conflent va ser un punt de refugi. Aquí es on s’exilià Pompeu Fabra, hi morí el dia de Nadal de 1948 («el Nadal més trist», escriví Rovira i Virgili) i hi és enterrat. L’ex president de la Mancomunitat, l’arquitecte Puig i Cadafalch, llavors president de l’Institut d’Estudis Catalans, s’estava en una cel·la al monestir de Sant Miquel de Cuixà on en dirigia la restauració i, a l’hotel pradenc, s’hi hostatjaven el músic vendrellenc Pau Casals, que enviava menjar i roba als camps, i els escriptors Josep M. de Sagarra, que hi traduïa la Divina Comèdia, Alexandre Plana i Francesc Pujols. La tarda del dia de Nadal de 1940, amb els nazis ocupant el nord de França, s’aplegaren tots ells i uns quants més a la cambra d’hotel de Joan Alavedra per celebrar-hi Nadal, amb bunyols fets per un altre refugiat, pastisser a Vinçà, mentre el porró ple de muscat rossellonès anava de mà en mà. Casals s’assegué al piano i les cançons de sempre van tornar a ressonar, tant com ho permetia el nus a la gola que se’ls anava fent a tots: El 25 de desembre, El desembre congelat, El rabadà...Al final, el músic anà a buscar el seu violoncel per culminar aquella diada, en terra catalana però lluny de casa, i alguns encara s’animaren a fer una caminada fins a Cuixà, sota un cel estrellat i un ambient gèlid.

A milers de quilòmetres de distància, a Mèxic, el personatge que personifica la il·lusió nadalenca i els regals per als xiquets petits és anomenat Santicló pels sectors més humils de la societat, en un ambient primaveral, lluny de la fredor europea. Per als exiliats catalans, el 25 de desembre i les dates més properes els revifen l’enyorança cap a un país que no saben quan tornaran a veure. La tradició mexicana típica són les Posadas, les festes que se celebren durant nou dies, del 16 al 24, i que recorden el pelegrinatge de Maria i Josep, de fonda en fonda, i que els autòctons festegen cantant, menjant i bevent, recorrent els carrers, de «posada» en «posada», mentre es rompen pinyates plenes de llepolies. El cava de Sant Sadurní ha deixat pas a la sidra de Huauchinango i el suro que simula ser pedra als pessebres de les llars catalanes ha estat substituït pel tezontle, pedra volcànica. El vilanoví Jaon Ventosa i Roig, ex conseller d’Agricultura, explica que «com que no teníem cap tió autèntic, una cadira ajaguda i tapada amb una manta en feia el paper», mentre a cops de bastó la canalla cantava «Caga tió, si no et donaré un cop de bastó». Hi ha qui fa centenars de quilòmetres fins a la ciutat de Mèxic per a comprar llonganissa de ca la Maria botifarrera, l’exiliada catalana que té una botiga on comprar els ingredients adients per a l’escudella nadalenca i, mentre els mexicans mengen uns panets petits ensucrats, els catalans compren torrons en una pastisseria duta per altres compatriotes exiliats. Aquests dies, els locals de l’Orfeó Català de la capital s’omplen de gom a gom i hom hi recorda «els dies feliços» a la pàtria llunyana, on patriotisme i nostàlgia s’activen més que mai, com quan, per Nadal de 1948, el convidat d’honor és el selvatà Ventura Gassol, poeta i conseller de Cultura, que commou els nombrosos congregats amb el seu verb vibrant, ardent i poètic.

Entre els exiliats hi ha Salvador Maset, corresponsal a Tarragona de La Vanguardia, La Humanitat i Catalunya Antifeixista i secretari d’ERC a la ciutat. A Mèxic va escriure tres obres teatrals i fou administrador de La Nostra Revista, una de les 27 revistes en llengua catalana que apareixen a la capital, mentre l’ús públic de l’idioma continua prohibit als Països Catalans. Maset comparteix sovint taula nadalenca amb altres tarragonins, com el vallenc Manuel Galès, diputat, mestre i advocat, o l’enòleg Lluís Mestres, comissari de la Generalitat a Tarragona, que passà la frontera a peu, camí de l’exili, juntament amb el president Companys i el lehendakari Agirre. Mestres no resistí el trasbals, el desarrelament i la desesperança de l’exili i es suïcidà a Mèxic el 18 de juliol de 1968. També es refugià en aquest país, durant dues dècades, l’escriptor de Benissanet Artur Bladé i Desumvila, un dels grans memorialistes de la literatura catalana, resident durant molts anys a Tarragona, a la Mitja Lluna, ciutat a la qual dedicà els diversos volums del seu deliciós dietari Viure a Tarragona. Tant Mestres com Bladé tenen carrers amb el seu nom a la ciutat.

A 6.613 kms de la capital mexicana hi ha Santiago de Xile, el país allargassat a la façana de l’oceà pacífic, al sud del continent americà. Per Nadal, tot i la calidesa bondadosa de la temperatura, que obligava a tenir obertes les finestres de les cases i els ventiladors funcionant, molts establiments comercials i cases particulars no s’estaven de plantar-hi a l’entrada els típics avets, ornats amb boles i garlandes diverses, per donar-hi una fesomia festiva. Hi és tradicional de menjar-hi pollastre farcit i el xampany Valdivieso, l’escumós de més anomenda allà, elaborat pel mètode dit Charmat, amb un 50% de la varietat Chardonnay, un 30% de Semillon i un 20% de Pinot Noir, res a veure, doncs, amb els tradicionals macabeu, xarel·lo i parellada. El personatge popular que fa les delícies dels xiquets xilens és el Viejito Pascüero, barbablanc com correspon i amb el sac ben ple de fantasies per a petits i grans, carregat a l’esquena.

A Xile van arribar-hi exiliats d’anomenada, com els escriptors Xavier Benguerel, Joan Oliver, Francesc Trabal, C.A. Jordana, el filòsof Josep Ferrater Mora, la pintora Roser Bru, filla del mestre i diputat de Tivissa Lluís Bru i Jardí, i muller de l’empresari Cristian Aiguader, fill del reusenc Jaume Aiguader, batlle republicà de Barcelona. A l’escalf del que assegura l’himne nacional d’aquest país («O la tumba serás de los libres,/ o el asilo contra la opresión»), fan cap també a Xile els tarragonins Joaquim Fort i Gibert i Domènec Guansé i Salesas, després d’haver travessat l’Atlàntic a bord del vaixell Winnipeg, noliejat per Pablo Neruda. El 1939 van donar-los la benvinguda oficial el batlle de Santiago i el ministre de Sanitat, llavors un jove de 31 anys de nom Salvador Allende, al so cordial de la banda de música municipal. Fort havia estat batlle de Tarragona i Comissari de la Generalitat a la seva demarcació i Guansé era un prestigiós escriptor, crític literari i memorialista, el nom del qual és el d’un carrer amb un únic número a la seva ciutat, amb un sol immoble: l’edifici del Diari de Tarragona on havia col·laborat de jove. Igual que tots els altres exiliats, per més bona acollida que tinguessin al país que els va rebre, al cap només tenien l’enyor d’un sol pensament: «Per Nadal, cada ovella al seu corral». Però, com en tots els exilis al llarg de la història, el corral quedava molt lluny. I alguns ja no van tornar-hi mai més...

Comentarios
Multimedia Diari