El segle VII va néixer, segurament a la nostra ciutat, Pròsper de Tarragona, arquebisbe de la diòcesi, d’on va haver de fugir el 713 amb l’ocupació pels àrabs d’una ciutat llavors quasi sense població resident.
L’acompanyaren, segons la tradició, els clergues Justí, Procopi, Pantaleó, Marçal i Jordi, amb les restes de Fructuós, Auguri i Eulogi. Per evitar que els fessin malbé, van emportar-se altres objectes de valor de l’arquebisbat, com l’Oracional visigòtic tarraconense, actualment a la ciutat de Verona i conegut com a Codex Veronensis.
Establert a la Ligúria, va fundar-hi el monestir de San Fruttuoso di Capodimonte, al poble de Camogli, on va morir, potser l’any 718, després d’algun intent no reeixit de tornar a Tarragona. Hi hauria arribat, procedent de Sardenya, en el seu èxode.
Aquesta versió de J. Serra Vilaró en el llibre San Próspero de Tarragona y sus discípulos refugiados en Italia en el año 711 (1943), és resultat de les gestions encomanades pel cardenal Vidal i Barraquer a aquest eclesiàstic i historiador.
Aquesta tesi no s’adiu, però, amb la tradició local de Camogli, per a qui Pròsper era un bisbe de Tarragona que, el 409 i no pas el 713, va fugir-ne per la invasió dels vàndals, i que, tornant de fer una visita al papa i portant les relíquies de sant Fructuós, va morir prop del poble genovès, el 24 o 25 de novembre del 409, en el mateix moment que, miraculosament, repicaven totes les campanes dels pobles veïns.
Que existís un bisbe tarragoní de nom Pròsper, el 409, ho admet, amb dubtes, el mateix arquebisbat que dona per segur, en canvi, un Pròsper al segle VIII, darrer bisbe abans dels àrabs.
A Camogli, es diu que fou sant Fructuós qui, en somnis, indicà a Pròsper l’indret on bastir l’abadia de sant Fructuós i deixar-hi les relíquies, en una plàcida badia aïllada, ran d’una platgeta, on només s’arriba per mar o per senders de muntanya.
El record del sant tarragoní és més profund en terres italianes que a la ciutat on va néixer
Es disputaven el destí de Pròsper tant Camogli com altres poblacions veïnes, però, col·locat el seu cos sense vida damunt d’un asenet, aquest enfilà el camí que el dugué fins a Camogli i així se’n resolgué el dubte.
Malgrat que el nom de Pròsper no apareix en el santoral oficial de l’Església catòlica, el 4 de maig de 1854 Pius IX n’aprovà el culte públic a l’església parroquial de Camogli, d’on és patró, fixant-ne la festivitat el 2 de setembre, just el mateix any que promulgà el dogma de la Immaculada Concepció. Fins al 1662, la festa se celebrava el 25 de novembre, com des del segle VIII ho feien també en la mateixa data a Reggio Emília, ciutat situada a 215 km de Camogli. I, encara, als segles X-XI, a la Itàlia central es commemorava també el trasllat de les relíquies d’un sant ‘Pròsper’.
La coincidència de noms fa pensar que, a les poblacions italianes parlem del mateix sant, però la contextualització al segle VIII que en fa Serra Vilaró pot augmentar encara més la confusió entre les identitats del possible bisbe Pròsper de Tarragona, el 409, i el Pròsper del segle VIII.
Conviuen, doncs, tradicions i memòries distintes a l’entorn d’un sant del mateix nom. Les restes d’aquest bisbe tarragoní, conservades a l’església parroquial de Camogli, s’utilitzen cada any, encara avui, per a beneir la ciutat i la mar, i la veneració és particularment arrelada entre els pescadors, que el consideren el seu protector i que els dona nom també a una cooperativa.
Fa una setantena d’anys, molts homes es deien ‘Pròsper’ a Camogli i, al port, moltes barques que hi eren amarrades en duien també el nom. I, des del 1883, hi ha en aquesta vila genovesa el monestir de Sant Pròsper, dut per monjos benedictins.
La relíquia arriba a Tarragona
Pel que fa a Tarragona, el 18 de maig és la data fixada pel papa Joan XXIII per a celebrar-ne la festivitat a tot l’arquebisbat, amb ofici i missa pròpia, des de 1950.
En ple nacionalcatolicisme franquista, després de la petició formal d’una relíquia de Pròsper, formulada anys abans pel cardenal Vidal i Barraquer al bisbe de Gènova, l’arquebisbe Arriba y Castro ja feia un any que l’havia rebuda i dipositada a la capella del Palau arquebisbal, edifici des d’on se’n preparà tot el cerimonial de recepció oficial amb destinació final a la catedral, prevista per al 18 de maig de 1950.
L’arquebisbe en presidí la comissió organitzadora, acompanyat en la part eclesiàstica pels sacerdots J. Serra Vilaró i Joan Viladrich, de la qual formaven part també el batlle, el president de la diputació, el governador civil, el governador militar amb el comandant de marina i el coronel d’aviació, el president i el fiscal de l’Audiència, amb altres representants de les autoritats de l’època en els diferents àmbits, els quals van acordar d’imprimir 50.000 estampes del sant local.
En uns moments on els actes de masses de caire no polític escassejaven, el règim va atorgar la màxima importància, difusió i fastuositat a l’acte triomfal d’arribada de la relíquia del bisbe tarragoní, mort a Itàlia, país on, segons la comissió organitzadora, hi havia un centenar de temples que li eren dedicats i la veneració al qual es comparava, aquí, a la de sant Magí a Tarragona.
Una celebració de quatre dies
Més enllà de la comissió oficial integrada per les autoritats esmentades, operà una altra comissió executiva que fou la que, en realitat, dirigí tot l’esdeveniment. Es reunia al domicili particular de Serra Vilaró i en preparà els detalls d’una celebració que abastava quatre dies: des del dimecres 17 fins diumenge 21, mentre per Ràdio Tarragona s’emetia, diàriament, el programa Estampas de San Próspero que en preparava l’ambient adient.
Reforçant la dimensió més marinera de Pròsper, arribada d’Itàlia, el primer lloc on s’exposà la relíquia va ser a l’altar major de l’església parroquial de sant Pere, al port de Cambrils, on arribà el dia 17, en presència del comandant de marina, mentre s’entonava l’himne del sant.
L’endemà al dematí, missa solemne al mateix temple i possibilitat de besar la relíquia per part dels fidels.
A la tarda del dia 18, el record del sant va ser dut en processó fins a l’embarcació cambrilenca ‘Virgen del Carmen’ degudament engalanada i propietat de l’armador Miquel Rom, que, escortada per una trentena de barques cambrilenques, la va transportar fins a Tarragona, duta en mà pel rector de la parròquia marinera de Cambrils, Mn. Ramon Baltà.
La maregassa i la ventada de la tarda van provocar una col·lisió entre la barca principal i una altra i calgué tornar a port per desembarcar-ne els escolanets i unes nenes que acompanyaven l’expedició.
Les restes d’aquest bisbe tarragoní s’utilitzen cada any per a beneir la ciutat de Camogli i la mar
Represa aquesta, trenta bastiments serrallencs, atapeïts de gent, van esperar els cambrilencs a l’alçada del Cap de Salou i, junts en comitiva, van arribar a l’escala reial del port de la capital, amb tot els carrers del barri adornats amb plantes, banderes espanyoles i gallardets, amb un majestuós altar disposat al punt precís de desembarcament.
Quan, a tres quarts i deu minuts de set de la tarda, entrà la comitiva de barques i atracà l’embarcació portant, van confondre’s en un estrèpit únic les disset salves d’ordenança del minador Eolo de l’armada espanyola amb la marineria militarment formada, amb les sirenes dels vaixells ancorats al port i amb el repic de campanes de totes les esglésies de la ciutat que donaven la benvinguda al sant tarragoní, juntament amb la música de les bandes del Regiment, la Creu Roja i la Banda Municipal.
El clergat local entonà un Te Deum, seguit d’unes paraules de l’arquebisbe Arriba y Castro com a panegíric de sant Pròsper, al final de les quals reblà el clau amb visques al sant, a Tarragona i a Espanya i començà la processó fins a l’església del Serrallo.
La relíquia era sostinguda pel mateix arquebisbe, que caminà sota un tàlem dut per pescadors que anaven descalços i abillats amb el vestit mariner tradicional, mentre la gent cantava el Crec en un Déu, en català. En entrar la relíquia a l’església, van disparar-se nombrosos coets, mentre sonava l’himne d’Espanya.
El retorn del sant a casa seva
Fins al diumenge 21 al dematí, el canonge Francesc Tàpies hi oficià una missa on exalçà sant Pròsper, la vida del qual era resumida a l’estampa commemorativa. A tres quarts de set de la tarda, suspeses les funcions, rosaris i mes de Maria de totes les parròquies per poder assistir a la professó, aquesta inicià solemnement el recorregut pels carrers més cèntrics de la ciutat fins a la catedral, encapçalada pel Magí de les Timbales, els gegants, els nans i el Fanal de la ciutat.
També amb tota la corporació municipal i la guàrdia urbana de gala i, novament, el pal·li dut per pescadors i membres d’Acció Catòlica, fins arribar al Pla de la Seu, on foren rellevats per regidors de l’Ajuntament l’edifici del qual apareixia amb tot l’enllumenat i ple de guarniments, el mateix que el consistori havia demanat de fer als particulars a les façanes de casa seva.
La catedral, per la seva banda, va rebre amb els seus millors tapissos el retorn simbòlic del sant tarragoní a casa seva, en arribar-hi a tres quarts de nou del vespre.
Un cop a la seu, les autoritats eclesiàstiques, civils i militars van passar a ‘adorar’ el fragment d’os que contenia el reliquiari passant per la porta central de l’altar major, mentre que els fidels, homes i dones, entraven per la porta lateral esquerra o capella dels Sastres, i un cop fet el bes corresponent, sortien per la porta de la dreta, camí de la capella de sant Oleguer, fins a deixar enrere el primer temple de la ciutat per descongestionar-lo, per la porta de santa Tecla i no per la principal, per evitar aglomeracions, una vegada tranquil·litzats els assistents amb la promesa que a ningú no mancaria l’estampa corresponent.
Aquells dies, premsa i ràdio locals informaven de les novetats sobre l’ús de la cartilla de racionament, la targeta amb cupons creada pel franquisme per reduir les dificultats d’accés als aliments bàsics per part de la població.
I eren generals els comentaris sobre el possible caràcter miraculós de tres esdeveniments adversos produïts en arribar la relíquia: el xoc entre la barca cambrilenca que duia el reliquiari i una altra embarcació, sense ferits ni conseqüències greus, així com la caiguda des d’una escala protagonitzada pel vicari del Serrallo preparant l’acte, sense seqüeles malgrat l’impacte del cop, i també l’ensopegada de la Geganta, duta pel Fava petit, que es precipità sobre la canalla i públic present per assistir al ball de gegants, sense que s’hagués de lamentar cap mena de desgràcia.
Han passat ja tres quarts de segle i el solc del record del sant tarragoní continua sent més profund en terres italianes que a la ciutat on va néixer i d’on va ser arquebisbe. La mateixa Tarragona que en conserva la relíquia, en lloc destacat, al tresor de la catedral i un carrer amb el seu nom al Serrallo, a tocar de l’església.
