Renfe, Gelida i la Piràmide de Bird

El descarrilament d’un tren de Rodalies a Gelida i la mort del seu conductor marquen el punt final d’una llarga degradació dels serveis ferroviaris a Catalunya. Fa gairebé vint anys, l’any 2007, centenars de milers de ciutadans es van manifestar a Barcelona moguts pel caos que l’arribada de l’AVE va provocar als trens de proximitat. La protesta demanava el traspàs a la Generalitat i un esforç inversor digne d’aquest nom.

Era el primer símptoma del català emprenyat que cinc anys després protagonitzaria el Procés. Des de llavors, i ja en fa dues dècades, la qualitat i la fiabilitat de Rodalies i Regionals no ha millorat, més aviat al contrari. El traspàs no ha arribat, i fa tot just poques setmanes s’ha signat la constitució d’una empresa mixta amb la Generalitat en què Renfe manté la majoria. Una solució de compromís que no anuncia res de bo.

La tragèdia no pot ser cap sorpresa, era qüestió de temps. Un drama anunciat. La Piràmide de Bird en acció. L’any 1969 Frank Bird va presentar els resultats de la seva investigació sobre seguretat industrial. Havia analitzat més d’un milió i mig d’incidents seguint les dades sobre accidents laborals de tres-centes grans empreses dels Estats Units. La recerca el va portar a una idea senzilla, però no evident, els accidents mortals no apareixen com un bolet, són només la punta d’una piràmide amb una base molt àmplia.

El drama del maquinista que ha perdut la vida és la darrera expressió d’una infraestructura bàsica que necessita un 'reset' urgent

La Piràmide de Bird conclou que hi ha una relació matemàtica entre els accidents laborals de diversa gravetat. Per cada sis-cents incidents lleus hi ha trenta accidents menors, deu de greus i, finalment, una mort. Gelida és la punta de l’iceberg. Centenars de petits incidents, accidents que deixen els passatgers perduts al mig del no res, incendis greus com el d’un tren a Tortosa fa pocs dies, i una mort tràgica al final del camí. L’accident mortal pot ser conseqüència d’un atzar imprevisible, però la base de la piràmide és fruit de la incompetència i la desídia.

El drama del maquinista que ha perdut la vida és la darrera expressió d’una infraestructura bàsica que necessita un reset urgent. És una qüestió d’inversió, clar, però també de cultura, talent i estratègia. Hi ha desídia, menyspreu pel passatger i una incapacitat total per construir un servei fiable i segur. Han tingut vint anys per corregir errors i no n’han estat capaços. El contrast amb l’eficiència diària dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) és total. Renfe és avui un problema per Catalunya i costa de creure que la solució vingui d’una empresa nova si Renfe la continua controlant.

L’accident és un drama, però també hauria de ser un toc d’alerta. Que els maquinistes de Renfe bloquegessin un traspàs real a la Generalitat va ser un error que ara es fa evident. Ells i la resta de treballadors de l’empresa són els més exposats als riscos que genera la incompetència del gestor estatal a Catalunya. Rodalies i Regionals necessiten un nou començament que només pot venir d’una assumpció total de competències per la Generalitat amb el finançament corresponent.

Que l’accident a Catalunya passés poques hores després d’un doble descarrilament dramàtic de l’alta velocitat a Andalusia és una casualitat trista i alguna cosa més. Fa massa anys que les infraestructures pesen cada cop menys al conjunt dels pressupostos públics. Del 12% de 2007 a menys de la meitat avui. Gastar en manteniment no llueix. De les pensions a la sanitat, hi ha despeses més immediates i amb més rendiment polític. La falta d’inversió és la base de la Piràmide.