Este sitio web puede utilizar algunas "cookies" para mejorar su experiencia de navegación. Por favor, antes de continuar en nuestro sitio web, le recomendamos que lea la política de cookies.

Un retrat de Joan Ferraté

Munta i Baixa. Personatge complex. La publicació fa un any dels seus diaris íntims li ha donat una nova dimensió a la figura del crític, poeta i traductor reusenc

Josep Cruset

Whatsapp
Cuba, 1960. Joan Ferraté (al centre de la imatge, amb ulleres i vestit fosc) dinant amb Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir (al seu costat, a l’esquerra de la fotografia). Foto: Arxiu Joan Ferraté

Cuba, 1960. Joan Ferraté (al centre de la imatge, amb ulleres i vestit fosc) dinant amb Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir (al seu costat, a l’esquerra de la fotografia). Foto: Arxiu Joan Ferraté

Dimarts passat, al Centre de Lectura, l’editor Jordi Cornudella va explicar que entre el llegat de Joan Ferraté s’havia trobat una curiosa fotografia del crític, poeta, traductor i professor reusenc. A la imatge, captada a Cuba el 1960, Ferraté apareix dinant amb Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir –amb qui està conversant–, durant una visita a l’illa de la famosa parella de filòsofs i escriptors francesos.

Segons Cornudella, la imatge correspon al període en què Joan Ferraté feia d’assessor tècnic del Ministeri d’Educació i Ciència cubà, després del triomf de la revolució castrista. A l’illa hi va arribar el 1954, tot just acabada la carrera de Filologia Clàssica, per fer de professor de Llengües Clàssiques a la Universitat d’Orient de Santiago de Cuba. Si havia fugit de l’asfíxia de l’Espanya franquista a la primera oportunitat que va tenir, tampoc va tardar a tocar el dos de Cuba en adonar-s’en que allí tampoc hi podria viure, a la vista de cap on evolucionava el règim de Fidel Castro.

En un món on quasi tot s’explica a través d’imatges, la fotografia amb Sartre i Beauvoir és una bona manera de glossar la dimensió intel·lectual i literària de Ferraté.

Jordi Cornudella, marmessor del llegat literari dels germans Ferraté/Ferrater, i Salvador Oliva, professor de la Universitat de Girona, van passar pel Centre de Lectura convidats per Escola de Lletres i l’Associació Gosar Poder per parlar dels diaris Del desig, de Joan Ferraté (Reus, 1924 – Barcelona, 2003), publicats fa gairebé un any per Editorial Empúries. La xerrada va aportar un altre retrat –autoretrat, en aquest cas– molt revelador de la seva complexa personalitat.

Del desig són tres diaris íntims escrits per Ferraté entre els anys 60 i 70, quan era professor a la Universitat d’Alberta a Edmonton (Canadà). Tot i que l’autor els va deixar preparats en vida, no van veure la llum fins 15 anys després de la seva mort. Els diaris parlen del desig eròtic des de la intimitat d’un intel·lectual homosexual i tracten de manera explícita la pederàstia. Ferraté la deixa al descobert d’una manera crua i agosarada, sobretot si tenim en compte l’època en què van ser escrits.

La pederàstia

El primer, del 1966, aplega les notes d’un viatge a Roma després de posar fi a la convivència insuportable amb una dona, amb qui havia tingut la seva única filla. A Itàlia es dedica a admirar els adolescents nus de les pintures barroques i els en carn i ossos dels carrers. El segon data del 1970 i està centrat en la relació amb Daniel Szsotakiwisky, un noi canadenc de 16 anys de qui es va enamorar. Ferraté considera aquells dies l’únic moment de delit amorós i sexual de la seva vida. Al tercer diari, d’entre 1973 i 1975, recull reflexions retrospectives sobre la seva pròpia existència.

L’impacte de la seva publicació ha estat enorme, com es pot comprovar veient tot el que s’ha dit i escrit sobre ells. Hom coincideix que els diaris engrandeixen encara més la potència del personatge i la seva obra –que en aquests escrits introspectius assoleix un nivell literari altíssim– i refermen Ferraté com una figura cabdal de les lletres catalanes. «Per a mi va ser un exemple de màxima exigència literària, de màxima integritat moral, de màxima independència personal. Ho continua sent», va escriure Javier Cercas a El País. El monogràfic que recentment li ha dedicat la revista literària Veus baixes resulta aclaparador en tots aquests sentits.

El llegat dels Ferraté/Ferrater

El 2018, la seva filla Amalia Ferraté Zeta, va donar la biblioteca –uns 12.000 volums– del seu pare a la Universitat de Girona, un fons documental que també inclou el llegat de Gabriel Ferrater. Cal recordar que Joan Ferraté va marxar de Reus el 1952 i només hi va tornar un cop, el 1987, el dia que el tercer institut de secundària de la ciutat va ser batejat amb el nom del seu germà Gabriel. «Jo vaig marxar aviat de casa. Necessitava viure sol. Jo volia fugir de la família, però després vaig voler fugir del país...», va explicar Ferraté a l’escriptor Ramon Gomis. «Vaig anar al col·legi quan tenia set o vuit anys. A casa al final es van adonar que no ens havien enviat a l’escola. A mi em va ensenyar a llegir un noi que tenia un any més i amb qui ens vam fer molt amics, en Xavier Amorós», recordava sobre la seva singular família i formació.

«El que veig ara és que ens van deixar molta llibertat. Cosa que vol dir al mateix temps que vam estar deixats de la mà de Déu. No vam tenir cap dificultat a llegir qualsevol cosa que ens passés pel cap. A casa hi havia llibres i podíem agafar tots els que volíem. En les nostres relacions fora de casa tampoc hi va haver cap vigilància. La llibertat vol dir també que no teníem guia, ni consell, ni ajut. I per fer-ho més interessant, es va presentar la guerra civil», li va dir a Gomis. Una guerra que els va portar a França. «En tornar, tant el Gabriel com jo sabíem que es podia ser diferent».

Records de joventut«Em sembla que tota la gent de Reus són beneits»

L’escriptor Ramon Gomis va copsar alguns dels records reusencs de Joan Ferraté mercès a una llarga entrevista i algunes converses personals. Les impressions que Ferraté explica a Gomis sobre la seva infància i joventut a la ciutat no tenen desperdici: «Em sembla que tota la gent de Reus són beneits. El record que en tinc és que tots eren uns beneits i uns brètols. Potser això em ve del que vaig patir en aquella època a causa de la meva timidesa. Hi vaig trobar una quantitat de bojos! El Gabriel era un d’ells. A Reus són coneguts per això, per ser brètols, i s’ho cultiven, els agrada. Per tant, la peculiaritat de la meva família em sembla que era la normalitat en moltes famílies». 
 

Temas

Comentarios

Lea También