Mai m’ha agradat el Halloween. Ja no ho dic ni tan sols per un atac de catalanitat ni de defensa de la tradició nostrada. No va ni tan sols d’això. Ho dic perquè això de la festa dels morts no ho entenc ni m’agrada. Ni els vampirs, ni els fantasmes, ni els passatges del terror, ni els ensurts, ni els monstres. Les carbasses decorades, diria que una mica més, potser perquè al capdavall tenen un punt simpàtic i artesanal. Però tot el que fa por m’ha fet sempre massa por. No ho he gaudit mai. No li trobo la gràcia, ni tampoc el gust d’anar disfressat per semblar algú que ha sortit d’una pel·lícula de por i que mai he mirat. Perquè tampoc veig cinema de terror, és clar. Això no vol dir que m’entusiasmi la Castanyada. És una festa molt nostra, sí, però reconec que és avorridota i que no crida tant l’atenció. No hi ha disfresses, ni música divertida, ni aquella emoció d’esperar qui obrirà la porta i et donarà caramels. Enguany, però, m’he trobat arrossegada entre fantasmes, petits vampirs i esquelets de tres pams, fent Trick or Treat, ballant al ritme de pallassos terrorífics i recollint llaminadures i xocolata. Fins i tot m’he posat algun complement que molt amablement m’ha deixat el meu germà (a ells sí que els agrada això del Halloween). I saps què? No ha estat gens malament. Quan tens canalla, ho veus tot diferent. Amb tres anys i mig, aquests petits que descobreixen el món s’ho passen pipa. Primer tenen una mica de por, és clar, però de seguida entenen que són disfresses, que tot és un joc. I s’hi uneixen amb eufòria. I tu, sense adonar-te’n, també ho vius com un joc. Et trobes rient d’allò que abans t’incomodava. I acabes pensant que potser no està tant malament. Potser no em convertiré en fan del terror, però sí d’aquella alegria contagiosa que només els més petits saben regalar com ningú al món.
Lo más leído
Lo último