Hi ha infants que porten motxilles que no veiem. No són motxilles físiques, sinó emocions, pors i silencis. Molts d’aquests nens arriben a l’escola amb el cap ple d’inquietuds: «qui em preguntarà avui si estic bé?», deuen pensar mentre se senten minúsculs en un entorn que, massa sovint, els és hostil. Mirar de costat significa això: no jutjar, sinó apropar-se. Per entendre que darrere d’un infant pot haver-hi un món complex, amb desig de caliu i seguretat. No tots els nens fan dècades d’infantesa amb rialles i jocs.
La desigualtat no sempre es mesura en diners. També és temps que no tens, llums apagades al migdia, companys que se’n riuen. I això marca: condiciona la facultat d’imaginar el demà, de somiar que hi haurà una sortida. I la salut mental? És un fil fi que es trenca amb facilitat. Quan un nen es tanca, no sempre crida socors. Els mestres ho noten, a vegades: ulls que es queden més buits, somriures que no arriben al cor. I nosaltres, els adults, sovint no sabem quina paraula triar per dir-li: «no estàs sol».
També hi ha el temps de joc. No és només un moment per divertir-se, és un espai on es construeix l’autoestima. Però no tothom té accés a aquest espai. Alguns infants passen les tardes mirant una pantalla, altres somien amb un jardí, un parc, un racó on poder córrer sense preguntar-se si hi podran tornar demà. Per això és important reconèixer que la infància no és fàcil. No tots tenen les mateixes claus per obrir les portes del futur. I si volem que la societat sigui justa, si volem que tots els infants creixin amb calma i oportunitats, hem de recuperar l’empatia, la mirada lenta i la voluntat real de canvi. Hem d’estar per ells. Acompanyar-los. Recordem que no és només una qüestió de polítiques, sinó de cor. I que la veritable transformació comença quan decidem escoltar, protegir i somiar al costat dels qui encara no tenen una veu ferma.
Lo más leído
Lo último