La gent «s’empetona» amb excessiva facilitat. I, amb una frivolitat clara, diu que estima, quan la realitat és que l’estima escasseja en aquest món d’amor líquid. La paraula catalana estimar és precisa i honora qui la pronuncia: vol dir que ‘s’aprecia, es valora, es considera altament l’altra persona’. En castellà es diu querer, que vol dir ‘querer tener’, concepte possessiu, que no valora l’altra persona. En català es pot dir «et vull», però és massa violent. Amar, en castellà i català, és paraula rotunda, sense mitges tintes. En francès, curiosament, dir «j’aime» vol dir, a més de ‘t’estimo’, ‘m’agrada’, concepte descafeïnat. És un dels casos en que francès perd la seva capacitat embolicadora.
La sort dels grecs és que la seva llengua és d’una gran riquesa. Ells tenen dues maneres d’estimar: l’agapi i l’eros. Agapi és l’amor afectuós i Eros és l’amor amb desig sexual.
En general, avui en dia, a totes les llengües, hi ha tendència a confondre entre l’amor i el desig. Hi ha qui diu que és el mateix. El desig és una pulsió afavorida per les hormones, un fet més fisiològic que racional. És la pura atracció que desperta l’instint sexual. Mentre que l’amor és el convenciment que una persona ens complau amb les seves virtuts i desperta una entrega recíproca, el gest generós de donar-se sense esperar res a canvi és el gest de l’amor.
El principal tret de l’amor, al meu entendre, és el respecte. Respectar la persona que ens complau i atrau. El respecte significa una certa renúncia, abdicar d’egocentrismes i ser generós amb l’altre. Sense respecte no hi ha amor. Una bona amiga m’insisteix sempre que, a més, hi ha d’haver admiració. Té raó. L’amor sublima la personalitat de l’altre i ens desperta admiració pels seus atributs, a vegades petits, però suficients.
Un psicòleg em deia fa poc que l’amor és una malaltia. Hi ha molta literatura sobre aquesta idea. Fonamentalment es diu que torna boig –l’amor és una bogeria, diuen molts observadors– i des de molts punts de vista és cert.
Però crec que per damunt de tot, l’amor és el sentiment irracional, intens, bell i profundament humà pel qual l’altra persona és més important que un mateix. Amor és, per tant, altruisme, gaudir del sacrifici per un altre. Ja sé que això té coses pròpies del sentiment tràgic de la vida. Però quan un es dóna a un altre, si no posa límits, està protagonitzant –en potència– una autèntica tragèdia. I és que morir d’amor no és una figura literària, és un fet que ronda sempre en tota història amorosa de veritat. L’amor és una situació extrema dels sentiments, i a l’extrem de les coses sempre ens espera la mort, amagada.
D’altra banda, a l’amor hi ha d’haver reciprocitat. És com una carretera, per on es circula en tots dos sentits. Carreteres amb un sol sentit no existeixen. La reciprocitat fa que un s’alimenti en part de l’amor de l’altre en un cercle sense fi.
Un altre tret que defineix l’amor és la passió, una pulsió interna que empeny cap a reptes que poden semblar, fins i tot, no prudents.
El quart tret fonamental de l’amor és la compenetració. La capacitat no només de dialogar, sinó d’actuar a l’uníson, sense sentir-se incòmode l’un amb l’altre.
Una altra amiga (les dones saben parlar d’aquestes coses millor que els homes, en general), delicada i exquisida, sosté que a l’amor hi ha un parell de conceptes més, que crec que xoquen una mica amb la seva personalitat refinada (les dones donen, sovint, sorpreses). Aquests dos elements són: saber riure, com a símbol de saber gaudir de la vida, i saber gaudir del llit, i dic això amb paraules acurades. Sense llit, sosté ella, no hi ha amor. Jo ofereixo la meva versió respecte al llit, sense saber quina és la millor: l’amor platònic és el més perfecte, el més sublim. És a dir, l’amor sense llit. Aquí podríem discutir força. Jo miro més cap a Petrarca i la meva amiga mira més cap a l’eros grec.
En qualsevol cas, vivim sense educar-nos (ni autoeducar-nos) en l’amor. Aprenem a estimar a força d’estimar. I de fracassos. Una veritable llàstima. Encara que en aquests temps d’amor líquid per a molts ja està bé pensar poc en l’amor i en l’estima. Són d’instints bàsics, primaris. Com els conills, potser.
