L’envelliment de la població s’accelera i l’esperança de vida augmenta, de manera que també augmenten (i canvien) les necessitats de cura i d’atenció d’aquest nombre creixent de gent gran. En aquest context, és inquietant i paradoxal que justament com més necessitem els professionals de la salut, especialment infermeres, més difícil els hi posem la feina i menys cura en tenim, com explica la carla Pomerol al Diari aquest dissabte.
Cada vegada seran més els avis, pares i familiars que demanaran atenció i les situacions que requeriran la presència d’una infermera. De cap manera la professió està en crisi, perquè bé que troben feina, i més ben pagada, a l’estranger. Qui està en crisi som nosaltres. Fa temps que es denuncia la precarietat en què treballen les infermeres: jornades esgotadores, salaris que no reflecteixen la seva responsabilitat, i dificultats per a conciliar la vida familiar i la professional. És greu.
Les infermeres són la primera línia de defensa en les cures, des de l’atenció primària i els hospitals fins a les residències de gent gran. És inaudit que, en comptes de reforçar aquest pilar del sistema sanitari, el que fem és esgotar-lo. Els resultats ja es veuen: una fuga constant de professionals cap a altres països o sectors on sí que els valoren. És una pèrdua numèrica i també de talent, experiència i, en última instància, d’humanitat.
