Infraestructures, anys que són dècades

PortAventura celebrava el seu trentè aniversari fa pocs dies, una gran notícia. El Diari de Tarragona recuperava la portada de la inauguració amb aquella mítica foto del president Pujol i la seva dona despentinats i amb cara d’ensurt després d’haver pujat al Dragon Khan. Damunt de la notícia un destacat d’aquella portada de 1995 cridava l’atenció: «Reus tendrá una segunda estación de tren». Han passat tres dècades i després de moltes anades i vingudes les obres del baixador de Bellissens tot just comencen. Trenta anys per una obra que hauria d’haver estat feta en menys de cinc.

No és una anècdota, és alguna cosa més. La setmana passada una pàgina del diari Levante de 1993 corria per les xarxes socials. Josep Borrell, llavors Ministre d’Obres Públiques, hi anunciava que l’AVE uniria València i Barcelona l’any 1996. Han passat més de trenta anys i la connexió ferroviària entre les dues grans ciutats de la Mediterrània ibèrica ha anat a pitjor. Les obres del Corredor Mediterrani avancen, és cert, però a un ritme tan lent i treballós que recorda la velocitat trepidant d’una cursa de caragols.

No són anècdotes, són símptomes. La gestió de les infraestructures de l’Estat a Catalunya, i al País Valencià, és un desastre monumental que castiga la prosperitat i el benestar de tots els seus ciutadans. Trenta anys per fer un baixador? Tres dècades per unir dues de les principals ciutats de la Mediterrània occidental? Per què? Què passa? Hi ha dificultats objectives, sí, però també inèrcia centralista i l’ombra d’un ofec premeditat.

La geografia no hi ajuda, és cert. La costa mediterrània té una orografia difícil, està densament poblada i les infraestructures existents compliquen qualsevol nou projecte. També és cert que la mesocràcia catalana, una societat en què qualsevol projecte s’obre a la deliberació pública fins a l’extenuació, no fa res fàcil. Cada ajuntament i qualsevol plataforma amb mitja dotzena d’afectats es veuen amb cor de proposar alternatives i organitzar protestes per aturar l’obra més petita. Per dos pins es pot bloquejar una inversió milionària, som aquí.

Som aquí, però hi ha alguna cosa més. Cada any l’execució pressupostària d’infraestructures a Madrid supera de llarg el 100%, s’hi gasten més diners dels que s’havien previst, mentre a Catalunya es queda sempre per sota del 60%. No és que les obres s’endarrereixin, és que els diners es perden i les infraestructures mai no s’arriben a fer. Només entre 2015 i 2021 es van esfumar 5.000 milions d’euros per obres pressupostades a Catalunya i mai no executades. El caos a les Rodalies i els embussos a l’AP7 s’expliquen també per aquesta inèrcia.

L’Estat espanyol és una màquina de Madrid que mira per Madrid, sense cap incentiu per invertir a Catalunya. Com si els fitxatges del Barça els hagués de decidir i aprovar la junta directiva de Florentino Pérez, ben igual.

Hi ha solució, hi ha solucions. La societat catalana ha d’abandonar el no a tot i facilitar els consensos que les infraestructures necessiten. Els governs han de tirar més pel dret i perdre la por a l’oposició que troba sempre qualsevol nou projecte. Mai no es governa pel gust de tothom. Tot això i alguna cosa més, una bala de plata. Fer permanent i obligatòria la clàusula de l’Estatut que obliga l’Estat a transferir a la Generalitat l’import de les obres pressupostades i no executades. Una garantia que qualsevol comunitat autònoma es podria fer seva, cap privilegi. Una batalla política que valdria la pena lliurar.