L’àvia

Cada Nadal, a casa es vivia una guerra. Una guerra de tradicions. El meu pare era de Madrid i no va renunciar mai a la «Nochebuena». Això volia dir que a casa es sopava. Això volia dir que per la meva àvia, la seva filla i els seus nets estaven en perill, perquè a casa l’àvia (i a tot Catalunya), celebrar «Nochebuena» era una mena de despropòsit. Cap a les onze de la nit, es plantava a casa amb cara de pomes agres per assegurar-se que tothom, menys el meu pare, anava a Missa del Gall. Una Missa a on «els de fora», com nosaltres, no podíem combregar. Perquè era aquella època que com per banyar-se, un havia d’estar en dejú unes hores per anar a combregar. Ara, francament, no sé si cal. Fa molts anys que no combrego. Després arribava Nadal. I Nadal volia dir la cuina. Ella, amb aquelles ulleres que es posava per concentrar-se, ho controlava tot. A mi, de ben petita, em deixava fer el que més m’agradava, que era purgar el caldo quan els ossos deixaven anar la brutícia. Aquell caldo era net com una patena. «Vigila», «ves amb compte», «què no t’he ensenyat res?», «Cristina!» (imagino que per la reina Maria Cristina). Després venia la guerra pel formatge ratllat perquè, a casa, la sopa de galets duia una muntanya de formatge ratllat. El tió havia cagat els torrons. La gent reia i parlava. I jo m’adormia a la seva falda provant de retenir el temps. Un temps de Nadal.