L’agost del 1910, el pare de la psicoanàlisi Sigmund Freud i el compositor Gustav Mahler es van trobar per primer cop a la ciutat holandesa de Leiden a instàncies del director d’orquestra Bruno Walter. Mahler havia caigut en una depressió arran dels seus problemes amb la dona i perquè feia tres anys li havien diagnosticat una malaltia del cor inguarible a l’època. Walter, que havia estat pacient de Freud amb resultats excel·lents, va recomanar la trobada al compositor austro-txec.
Els dos homes van fer una llarga passejada de quatre hores pels carrers de Leiden tot parlant del llanguiment de Mahler. Freud s’estranyava que el músic s’hagués casat amb una dona que es deia Alma i no pas Marie, el nom de sa mare, ja que per tot allò que anava sorgint en la conversa sense el típic divan, es veia ben clar que Mahler estava profundament ‘encisat’, per dir-ho amb decòrum, de sa mare.
Curiosament, el compositor li confessa que d’ençà que es van casar, a la seva dona, enlloc d’Alma sempre li diu Marie, amb el consentiment (o la paciència) de la muller. Tanmateix, la millor part del diàleg sorgeix quan Mahler va entendre la seva minsa producció musical. Cada vegada que es proposava iniciar una nova composició, com per art d’encantament, se li apareixia al cap una horrorosa melodia repetitiva i banal que li fumia enlaire tota inspiració.
Que una cançó
se’ns quedi enganxada al cap
té a veure amb factors emocionals
Quatre hores amb dues persones erudites i superdotades donen per molt. Amb la traça de Freud, Mahler va descobrir que quan era infant, davant una violent discussió dels pares, disgustat per l’horror casolà, escapà i sortí al carrer per trobar-se al davant d’un home amb un piano de maneta que tocava una cançó popular vienesa sense suc ni bruc. Precisament la melodia que se li va quedar aferrada al magí de per vida.
Aquesta base encara avui es té en compte ja que el desencadenant perquè se’ns quedi enganxada una cançó al cap té a veure amb factors emocionals. Nostàlgia, cansament, angoixa... a la vegada que sentim una melodia o tornada d’una cançó de l’enfadós.
És el conegut com a efecte Zeigàrnik (el nom és en honor a la psiquiatra Bluma Zeigàrnik) estudiat fa més de cent anys sobre els patrons de conducta del molts cambrers, els quals recordaven el que faltava servir a les taules que esperaven, però en canvi oblidaven allò que ja havien servit. Parlem de quan hi havia cambrers com cal i sabien l’ofici.
Zeigàrnik afirmava que la cançó que ens quedava enganxada a la testa era com la feina dels cambrers: ens recordava que teníem alguna feina per enllestir o alguna cosa pendent i que fins que no la féssim/superéssim no marxaria.
El món anglosaxó ha batejat el fenomen com a ‘earworm’, és a dir: cuc de l’orella
Qui sap què diu la psicologia moderna al respecte. De fet, odien tant a Freud que, només per dur la contrària, tot seran pegues. El cas és que el fenomen ens passa a tots. Potser no als nivells de Mahler, però sigui quan ens llevem al matí, sigui brandant pel carrer, sense més ni més, ens ve al cap un nyigo-nyigo (peça musical, cançó publicitària, etc), el tema més horrorós que hàgim sentit ahir mateix o fa un grapat d’anys que ens torturarà tot el dia. Com més simple, repetitiva i odiosa sigui la cançó, més durarà.
El món anglosaxó ha batejat el fenomen com a earworm, literalment: cuc de l’orella. Se’n reien dels catalans quan sempre dèiem que el teníem a dins i que tot sovint algun torra-castanyes ens el matava, i ara, de fora, ens vénen a donar la raó.
La solució per acabar amb aquest calvari diuen els ‘experts’ que és posar-la en un aparell reproductor i sentir-la sencera. D’altres afirmen que és millor sentir-ne una altra de diferent; n’hi ha que opinen que és bo posar-se a fer una feina concreta que demani la nostra atenció; i encara hi ha mil mètodes més: veure la televisió, llegir, menjar xiclet o fins i tot, resar, cosa que avui dia, la gran majoria ja ni se’n recorda.
Normalment, la cançó apegalosa al caparró no dura gaire, però s’han donat casos de persones amb més de tres anys de patiment. Els catalans portem anys i panys sentint idiotes constantment, i per ara, no hi ha cap pregària que valgui.
Lo más leído
Lo último