Vanitat de vanitats i els títols que mai no van existir

En plena crisi dels currículums falsos, la primera lectura de la missa del diumenge dia 3 recollia un dels textos més citats de la Bíblia, concretament de l’arrencada de l’Eclesiastès o Cohèlet, que és tot ell preciós i ple de saviesa: «Vanitat i més vanitat, diu Cohèlet,/ tot és efímer, tot és en va».

La vida va plena de vanitats i d’afanys de notorietat, «no hi ha res de nou sota el sol», diu també el Cohèlet, que va ser escrit tres segles abans de Crist. En el nostre temps, una de les primeres investigacions dels mossos d’esquadra –primers vuitanta del segle XX– va ser sobre una xarxa d’expedició i venda de títols falsos. L’última regeneració de la vanitat de vanitats, de l’afany de notorietat, és aquesta epidèmia de falsificacions de currículums que s’ha estès per la classe política, si no de tots els colors, sí d’uns quants i a nivells molt alts de càrrecs.

Fer competència deslleial a l’acadèmia és infame, com penjar-se medalles que
no s’han guanyat

És clar que ostentar un títol vesteix molt, i lluir aura acadèmica des dels faristols dels parlaments i els despatxos dels governs és un plus de credibilitat i competència, però aquests rangs s’haurien d’haver guanyat amb molt d’esforç a les aules. Estudiar vol disciplina, sacrifici, un entrenament constant de la raó, i encara més quan no pocs universitaris compaginen els estudis amb el treball. Fer competència deslleial a l’acadèmia és infame, com ho és penjar-se medalles que no s’han guanyat: sí, som al país on un president de l’Amical Mauthausen es feia passar per deportat a un camp de concentració; Eduard Fernández el clava a la pel·lícula Marco, la veritat inventada.

No sé si han vist mai un currículum acadèmic com Déu mana, s’hi palesa l’alta exigència que a més a més cada cop és més feixuga per la constant intromissió dels pedagogistes, irònicament anomenats ‘pedabobos’. Com sempre a la vida, però, els que podrien ostentar són els més modestos, són els que es retallen mèrits ells mateixos perquè els hi sembla que no cal tant... Penso, per exemple, sense sortir de la cosa pública, en la quantitat de metges que han fet política pràcticament sense que se sabés, començant per dos grans del tombant de segle: Antoni Gutiérrez Díaz i Jordi Pujol. El president Pujol encara avui es treu galons: «però si gairebé només vaig exercir a la presó!». I, anant a la cúpula de l’excel·lència, que pocs coneixen els rangs acadèmics d’Andreu Mas-Colell, que tria anar de professor despistat per comptes de lluir que és un dels microeconomistes de major reconeixement mundial, doctorat a Minnesota, professor a Berkeley i Harvard, Doctor Honoris Causa per Chicago, i gràcies a la visió quasi visionària del qual Catalunya té un accelerador de partícules al Parc Tecnològic del Vallès.

La universitat
hauria de ser la primera en vetllar per les meritocràcies

La universitat hauria de ser la primera en vetllar per les meritocràcies que imparteixen docència i fan recerca als seus recintes sagrats –el «temple de la intel·ligència», que va dir Unamuno–. Mantenir les litúrgies del respecte pel saber, els coneixements i l’esforç, que d’entrada es carreguen en la perversa socialització del tuteig que, en un col·leguisme virtual entre professors i alumnes, a vegades dificulta tant suspendre com posar una matrícula. En aquest context de malversació formal del saber, fóra bo mantenir els tractes dels doctors, que a vegades no consten com a tals ni a les etiquetes de les portes dels seus despatxos.

A l’altra cantó de tot això, un gran respecte per les persones que sense tenir estudis reglats han excel·lit a la política, perquè l’experiència és un grau, si m’apuren fins i tot acadèmic! I perquè els genis autodidactes són nombrosos i han destacat en múltiples disciplines: aquí tenim el gran Paco Candel, en el seu centenari. Però si hi ha professions que es poden acreditar amb l’experiència! Posem per cas la nostra, el periodisme que permet col·legiar-se des d’altres graus o llicenciatures demostrant una praxis de més de dos anys. I observem la música, resulta que els millors compositors anglesos del segle XX, que defensaré fins a l’extenuació que són els Beatles, no van passar pel conservatori a la terra promesa de la Gildhall School.