El Barça s'erigeix en l'única institució que aguanta en un país en hores baixes

Tinc un amic al gabinet de presidència de Can Barça. Quan Laporta va començar el segon mandat, l’excel·lent relació que mantenia amb alguns dels seus col·laboradors, excompanys de mil fatigues periodístiques, em va provocar una decisió impensable dècades enrere. Vaig preferir deixar d’escriure sobre l’actualitat del ‘més que un club’, no fos cas que alguna opinió o argument enterbolís en els vincles d’afecte. Potser era una manera massa escrupolosa de procedir o potser havia comès un pecat imperdonable en l’ofici tal com enteníem, allò d’apropar-me massa a les fonts i perdre independència a partir de les relacions personals. De pas, i ens ho podríem callar, vist el deplorable nivell de la premsa esportiva i la praxi d’un bon grapat dels seus protagonistes, la decisió va resultar fàcil.

Anem pel pedregar si convertim el futbol en refugi emocional davant tants problemes

L’amic, un lletraferit amb gran capacitat d’anàlisi i observació, em deia durant l’última trobada, un cop ja convocades les eleccions presidencials del març vinent, que el Barça és l’única institució catalana que es manté ferma i ens proporciona confort, bons moments i orgull de pertinença a la major part d’aquest país en perpètua crisi, sigui de confiança o d’identitat. I no li falta raó, malgrat que la seva teoria dona per hores i dies de discussió sense que arribem a vàlides conclusions de consens. A tot arreu ens manquen referents i gent que rumiï la realitat que ens envolta per tal de donar-nos solucions i fer-nos advertiments. Gairebé vint-i-cinc anys després del seu traspàs, som molts els encara orfes de Manuel Vázquez Montalbán, el genial escriptor que era, entre tantíssims barrets ben portats, el millor teòric que ha tingut mai el Barça, que ha sabut llegir aquest fenomen tan peculiar batejat per ell com ‘l’exèrcit simbòlic de Catalunya’ en singular i encertada definició. Doncs bé, sembla que al voltant nostre s’ensorra tot mentre el Barça ens manté un fil d’esperança, un moment de distracció, un instant plaent gràcies a les victòries, a la confiança en una fornada de futbolistes que considerem ‘dels nostres’ i d’un entrenador alemany que ens té enamorats per ser també figura ja adoptada en mostrar un tarannà tan assenyat que sembla un tòpic català.

Si pares l’orella, la majoria dels conciutadans viuen empipats, tret dels barcelonistes

Si pares l’orella, són pèssims temps per a la lírica i tothom sembla emprenyat com mai. Sense pair encara l’experiència del procés, per molt que alguns proclamin bàndols de guanyadors i perdedors, arreu s’expressa la sensació d’empobriment que abasta qualsevol àrea que vulguis disseccionar. Se’ns ensorra l’estat del benestar, amb pilars com l’educació farcida de mestres deprimits o la sanitat desbordada, farts els seus professionals. Se’ns parla de ser deu milions quan no podem mantenir certa dignitat amb vuit i la identitat se’n va en orris amb els continus allaus de nous ciutadans que venen a guanyar-se una vida precaritzada. La classe mitjana ha deixat d’existir, pràcticament, davant dels nostres ulls, les noves generacions ho tenen negre i allà on miris, si no hi ha un bony, surt una berruga. El panorama no resulta plat de gust i quasi preferiríem viure en la ignorància abans de carregar-nos d’arguments davant d’un moment local, de país i mundial que ens supera per difícil i complicat, en el que l’esperança de futur brilla, com diu el tòpic generalitzat, per la seva feridora absència. Hom diria que se’ns castiga per la nostra diferència i diversitat, per la nostra tossuderia a resistir i perseverança de no ser assimilats per maneres de fer i ser que no sentim pròpies.

I enmig de tot plegat, en aquest preocupant vaixell sense timó, només el Barça aguanta dempeus a pesar de ser contínuament torpedinat pels adversaris. Aquest és el pa que s’hi dona. Seria més ajustat parlar de rosegons, però ja ens entenem. Semblaria que no som capaços de guanyar cap partit i ens humilien amb desastres impensables en una societat avançada com Rodalies.

Però encara ens queda el Barça, tot i que la seva situació econòmica, a punt de fallida, sigui un drama que ignorem a plena consciència: No volem més disgustos.