La música en viu es recupera. Inflació de festivals d’estiu amb algunes petites sorpreses

Un dels sectors culturals més afectats per la pandèmia ha estat sens dubte el de la música. Durant dos anys els seus integrants han fet mans i mànigues per a sobreviure. Tot i que les xarxes socials els han ajudat una mica que la caiguda no fos tan forta, no han pogut superar els ingressos que tenien abans del 2020, sobretot els derivats de la música en viu, per això tant els artistes, com els promotors, com els organitzadors i els productors de so i de llum han passat una crisi profunda.

Dos estius després, aquesta indústria cultural intenta rescabalar-se de la crisi i des del juny fins a arribar a finals d’agost, a Catalunya s’han celebrat una munió de concerts, repartits arreu del territori, començant pels grans del Cap i Casal com el Primavera Sound i el Sonar, fins al més d’un centenar que han tingut com a marc poblacions molt diverses de la geografia catalana, predominantment aquelles l’economia de les quals depèn del turisme, bé sigui interior o costaner.

En general els nivells d’ocupació de la majoria dels festivals han estat força alts. Una raó, a banda de l’interès dels seus programes, es podria deure al fet que la gent tenia ganes de treure’s la mascareta, sortir a l’aire lliure i oblidar-se de la covid. Malgrat aquest èxit de participació, és evident que només amb els diners de les entrades s’haurien fet menys festivals i més barats; per tant, darrere de la majoria d’ells hi ha l’esforç econòmic d’ajuntaments i d’altres institucions públiques.

La tipologia de la majoria de les convocatòries ha estat molt variada, encara que han dominat els representants de les músiques de tendència predominant, és a dir, els artistes i grups populars de cadascun dels actuals estils dominants. Probablement és per aquest fet que com es diu de les col·leccions de cromos: n’hi ha hagut molts de repetits. Deixo al superior criteri del meu company de La mirada, Antoni Batista, la valoració de la qualitat artística de la majoria de les convocatòries, però jo d’entrada diria que la majoria no ha superat el nivell dels concerts de Festa Major d’ara fa cinquanta anys.

Hi ha dos aspectes però que sí que m’han sorprès: el primer d’ells és que la projecció i difusió més gran als mitjans de comunicació nacionals se l’han emportat els festivals realitzats des de Vilanova i la Geltrú cap amunt i, en particular, els de la Costa Brava, pel que sembla el lloc preferit dels barcelonins que pesen en els àmbits de l’economia, la política i la cultura. La marginació a la qual han estat sotmesos els concerts realitzats al sud de Catalunya ha estat més que evident i no serà perquè alguns consistoris locals i patronats de Turisme no hagin gastat diners en els respectius cartells i en la publicitat.

El següent aspecte remarcable del balanç d’aquests dos mesos ha estat que malgrat la manca d’originalitat dels festivals més populars, n’hi ha hagut que han intentat crear una proposta específica, eclèctica si voleu, d’elaboració d’una graella o bé especialitzada, o bé variada, buscant interessar gent de totes les edats i de gustos musicals.

Mirant arreu, m’he trobat cicles de concerts força originals, un d’ells el de grups corals, que s’ha fet al túnel de l’autovia a Cervera; un altre que m’ha cridat l’atenció és un que ha tingut lloc a una població propera nostra com és el cas de Duesaigües que ha consistit en aplegar artistes poc coneguts de diferents continents, la qual cosa els ha permès, amb raó, denominar-lo, Festival de Música del Món. En recordo un tercer, que he pogut conèixer personalment, celebrat a Castellvell del Camp, titulat CastellFest i que, llevat del títol poc encertat, ha tingut la capacitat d’organitzar onze concerts en petit format que han cobert tots els gustos musicals de diferents especialitats i franges d’edat. Un esforç en tots els sentits que no s’explica, a banda del suport de l’Ajuntament, sense tenir en compte l’entusiasme del grup de gent , vilatans i de fora, que li donen suport des de fa tres anys.

Per als músics que han girat pels llocs petits com ara aquesta població del Baix Camp, els festivals els serveixen per a recuperar moral sobre el seu ofici, sobretot quan s’adonen que en aquests pobles utilitzen la música per a testimoniar el desig de normalitat. Un d’aquests artistes, mestre de músics i home de jazz, Joan Chamorro, manifestava a Castellvell la seva sorpresa en veure quasi tres-centes persones escoltant els grans clàssics d’aquest estil, en el pati d’un poble que, abans del concert, ell i els seus companys difícilment sabien ubicar en el mapa.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.