Les paraules vanes o el perill de la mancança d’arguments

No sé pas si l’ésser humà encara està (estem) per acabar. És a dir, ens falta un bull, en llenguatge popular. O si, realment, ens autoenganyem patèticament per a sobreviure en un món governat per modes fins i tot en les maneres de pensar.

Durant els darrers dies he vist en els telenotícies d’arreu la gran alegria que ha representat per a moltes persones el fet de poder agafar un avió i viatjar fins a la quinta forca.

He observat tot de gent que afirma, amb sentiment, la profunda necessitat que tenia, després de dos anys de pandèmia (recordem la gran quantitat de morts i les persones que han quedat amb seqüeles que no se’n van) de fer «vacances» i fugir per anar a petar a la quinta forca.

És evident que aquest és un argument fal·laç propi de la nostra societat desequilibrada. És com si durant la segona guerra mundial els anglesos es queixessin l’any 1943 que no podien agafar un transatlàntic per visitar uns parents a Nova Iork perquè hi havia submarins alemanys que vés a saber si et podien fer la guitza.

Sóc del parer que és un deure i una obligació el fet d’ensenyar i de promoure l’aprenentatge d’una bona argumentació davant la manca general d’arguments amb un mínim de solidesa dialèctica.

Argumentar bé ens ajuda a formar un àmbit intel·ligent tot al nostre voltant i alhora, a crear un discurs públic que, ves per on, resulta que ens protegeix de la manipulació mediàtica, política i fins i tot social i, de retruc, això provoca que puguem lluitar contra qualsevol abús de poder.

Argumentar bé qualsevol cosa, des de la més simplista a la més enrevessada, mou la intel·ligència i el múscul de la memòria i el del pensament queda tant inflat com els bíceps d’un boxador.

Al capdavall no és res de nou. Al contrari, des l’antiga educació grega i en un sistema ben endreçat a l’Edat Mitjana, el Trívium consistia en l’aprenentatge de l’art del ben parlar: calia conèixer la Gramàtica, la Lògica o Dialèctica i la Retòrica. Les tres arts avui dia del tot arraconades per les noves concepcions pedagògiques que ens duen a la vanalitat.

Sembla mentida que no s’entengui que tot discurs ben argumentat partint d’aquestes tres premisses tan simples, permet evitar tant el fanatisme com el cinisme.

El fanàtic, aquell neuròtic incapaç de canviar de punt de vista, incapaç de fer servir la raó i de practicar la tolerància (sempre i quan l’altra interlocutor també es mogui en el mateix àmbit de la tolerància; en cas contrari, hom esdevé neci).

També evitem el cinisme, aquell qui defensa el seu punt de vista amb arguments que ni ell mateix és capaç de prendre’s seriosament o que es contradiu amb el seu discurs públic.

Com a cas emblemàtic d’aquest darrer punt el de Joan Saura i Imma Mayol atrapats a l’aeroport d’El Prat l’any 2006 davant una vaga salvatge dels treballadors d’Ibèria. Dos polítics de pes (conseller de Relacions Institucionals de la Generalitat, ell; i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, ella) que es veu que volien anar de vacances i com si la vaga fos quelcom extern a la seva responsabilitat política.

Igual passa ara amb polítics que són als governs de Madrid o Barcelona i surten a criticar els governs de Madrid o Barcelona, com si es trobessin en l’oposició més estricta. I davant aquesta manipulació i tergiversació del discurs polític, la gent s’ho empassa perquè no tenen cap capacitat (volgudament no ensenyada) del sentit de l’argumentació i de l’enteniment.

El més gros és que una de les persones que van sortir en els reportatges i que tenien el desfici d’anar a l’altra punta de món, perquè ja no podia més (és a dir, no sabia argumentar el perquè li calia escapar-se de casa) resulta ser una de les activistes més ferotges que lluiten contra el canvi climàtic, que no mengen carn, que tanquen els llums de casa durant l’hora del planeta i 30.000 animalades més.

Entenem que hi devia anar a peu que és el mètode més ecològic del món, donat que el transport aeri és un dels que més contribueixen a escalfament global. Que l’entrevistessin a l’aeroport del Prat, deuria ser una casualitat.