Laurent Simmons sap reciclar?
Educació. Ens omplim la boca sobre la necessitat de respectar i potenciar les capacitats de cada individu, però amb la condició que aquest no s’escapi dels límits que imposa el col·lectiu
Els diu res el nom de Laurent Simmons? És un xiquet belga que aquest desembre acabarà el grau universitari d’enginyeria elèctrica als Països Baixos. Com tants d’altres, podem pensar. Bé, no del tot. Simmons només té nou anys i està a punt de convertir-se en el graduat més jove de la història d’ençà que els estats van burocratitzar l’ensenyament per convertir-lo en una cursa administrativa. L’any que ve començarà medicina. De seguir amb aquest ritme quan arribi a l’edat en què les persones normals acaben la seva formació ell haurà cursat ja més de mitja dotzena de graus universitaris.
Simmons ha tingut molt mala sort no naixent català. La fatalitat l’ha portat a haver de suportar un sistema educatiu preparat per a la diferència. El pobre Simmons no ha pogut gaudir de la inestimable satisfacció dels treballs en equip, dels treballs per competències, de l’escola verda, de l’escola violeta, de l’escola a la qual no es va a aprendre sinó a aprendre a aprendre, de l’escola dels pedagogs que cada dos per tres inventen la roda encara que siguin els mestres els qui després hagin de conduir el carro. Totes aquestes coses se les ha perdut.
Si el món funcionés com hauria de fer-ho, algú portaria davant la justícia els pares del pobre Simmons, els mestres que ha tingut fins ara i també el ministre d’educació holandès; acusats tots de furtar-li la infància i condemnar-lo a ser un desgraciat de per vida. Les conseqüències d’haver-li impedit dedicar el temps necessari a madurar com cal, llegint per exemple Les aventures del capità calçotets, seran irremeiables. Com s’ho farà a la vida el pobre Simmons sense haver après a treballar per competències? Quin futur li espera sense haver assimilat, gràcies als treballs en equip, el valor de la solidaritat amb el company dropo que es repenja en els altres? A més els pares estan satisfets del seu crim. Pobre Simmons, ha tingut la mala sort de néixer i viure entre psicòpates. La llista de coses que li han robat és interminable. Probablement tampoc no ha fet cap taller de reciclatge per aprendre les maldats del plàstic, les bondats de la ideologia de gènere o la necessitat de menjar fruita i verdura.
Si el món funcionés com hauria de ser, algú portaria davant la justícia els pares d’aquest noi
Escric aquest catàleg de ruqueries perquè la major part dels comentaris escoltats i llegits en els mitjans catalans sobre Laurent Simmons parteixen de considerar un valor superior la mediocritat. Com si fos una desgràcia tenir un cervell com el seu. Com si resultés antinatural que els pares estiguin orgullosos de tenir un fill tan llest i fos un error que el sistema educatiu li hagi donat l’oportunitat de córrer a la velocitat que les seves neurones li permeten. Ens omplim la boca sobre la necessitat de respectar i potenciar les capacitats de cada individu, però amb la condició que aquest no s’escapi dels límits que imposa el col·lectiu. Ens satisfà l’apologia del gregarisme i és des de la passió que sentim per l’igualitarisme, més que per la persona, que hem dibuixat les nostres escoles per tal que ningú no surti de la fila.
Els xiquets i xiquetes superdotats són un problema a casa nostra. Com que la butxaca dona pel que dona, i no arriba a tot, es pot estar més o menys d’acord que no poden ser una prioritat educativa. Però només si a canvi som conscients que paguem un preu. Un de col·lectiu, en la mesura que renunciem a treure tot el suc que es pot esprémer dels cervells més poderosos per beneficiar-nos-en en conjunt. L’altre individual, condemnant aquests xiquets i xiquetes a passar sense pena ni glòria pel tub de producció que és l’escolaritat, fins que accepten que el menú que els és servit és l’únic possible i que se l’han d’empassar resignadament. Només les famílies especialment motivades i amb recursos econòmics poden posar-los a l’abast alternatives que n’evitin la frustració.
M’agradaria viure en un país on els Simmons de torn fossin detectats, considerats un regal en lloc d’un problema i on hi hagués una autopista exclusiva per tal que poguessin fer la cursa de l’aprenentatge a la velocitat que els seus cervells els ho permet. Voldria que hi hagués escoles i instituts públics d’excel·lència acadèmica, per als Simmons de torn i que només es pesés el cervell, i no la butxaca, per tenir-hi plaça. Que els esforços -pocs- que fem per no deixar ningú enrere es fessin per impulsar endavant els qui a la loteria de la genètica han estat afavorits amb més connexions neuronals i més ràpides. En lloc d’això, llegim una notícia com la de Simmons i l’opinió majoritàriament és que estem davant d’una desgràcia o, com a mínim, una anormalitat que és millor evitar-se. Simmons a Catalunya estaria aprenent a reciclar i a fer panellets per la festa de la castanyada. Molt millor. On vas a parar.
* Periodista. Josep Martí és ‘calero’, és a dir, de l’Ametlla de Mar. És empresari i periodista. Actualment a Londres analitza el Brexit. En breu publicarà: ‘Fuck you, Europe!’