Charles Anderson Dana era un pioner nord-americà de la premsa popular del segle XIX. Una vida apassionant. Abans de ser director del New York Tribune (on també hi escrivia Karl Marx), va treballar de cap de cambrers en una comuna. Sabia iroquès i llatí. Després, al New York Sun, va refusar la publicitat i estava contra els sindicats (a Nova York!). És conegut per la dita «no és notícia que un gos mossegui un home, però sí que un home mossegui un gos». Tots els periodistes la coneixen. Un amic meu que ja no exerceix aquesta professió fabulosa, xocant i mercurial la tradueix així: les notícies són les males notícies. Des d’un de vista pragmàtic, és així i no és cap drama. Conflictes, crisis i desgràcies atreuen l’atenció i estimulen el debat, el debat promou la reflexió i la reflexió és motor de canvis. Els canvis tornen a generar conflictes, crisis i desgràcies... La roda no s’atura mai. Ara bé, si aquest cicle s’explica a les notícies des de la negativitat, tenim un problema. Molts cops, la negativitat només genera ira, xafarderia i desànim. Tot plegat ajuda a vendre clics i pàgines vistes i a augmentar el share de televisió, però també carrega de pessimisme la vida de les persones. Els periodistes ens defensem dient que només posem un mirall davant la societat o que la gent només para atenció al que va malament o els fa emprenyar, etcètera. Excuses. Sí, els mitjans som mirall, però també lupa que amplifica aquella realitat sobre la qual s’aplica mentre difumina, desenfoca o amaga la resta. El diari progre francès Libération publica cada any un número sencer anomenat Libé des solutions. La idea és que les bones notícies –herois, valors, propòsits, innovacions…– milloren l’humor de les persones i el seu comportament i els estimulen a sumar i no restar. Segurament. Inclino el cap davant aquesta actitud, encara que servidor té tirada a pensar que la gràcia de la vida rau més en la barreja.
Lo más leído
