¡Vivan las cadenas!

Acabada la Guerra del Francès contra Napoleó, el 1814, el rei Ferran VII, en tornar del seu exili, va abolir la Constitució de Cadis, de 1812, “la Pepa” - que limitava el poder reial - restaurant l’absolutisme. Per a molts va ser una decepció, atès que es tractava d’un text liberal i constitucionalista molt avançat per a l’època, que serviria de model a les constitucions de molts països americans, quan es van independitzar d’Espanya. Tanmateix, a una part del poble no li va importar la pèrdua de llibertats, ans el contrari, ho van celebrar manifestant-se amb entusiasme al crit de ¡Vivan las cadenas!».

Repassant la Història, trobem molts exemples en els quals sectors del poble han donat suport a règims clarament perjudicials per als seus drets i la seva llibertat. A Espanya tenim els casos de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) i del franquisme (1939-1975). A ambdós règims, sectors de la societat: burgesia, Església, Exèrcit, latifundistes i, fins i tot, gent de la classe obrera els hi van fer costat, per interesos particulars, per ideología o per por.

Fora d’Espanya trobem casos tan paradigmàtics com l’ascens al poder del nazisme a Alemanya, el 1933, quan Hitler va guanyar democràticament les eleccions, per tot seguit instaurar un règim totalitari amb el suport d’una gran part del poble.

Un altre exemple és a la Xina, quan milions de joves xinesos (els guàrdies rojos) van participar activament en la Revolució cultural: una brutal campanya contra l’educació, la cultura tradicional i la dissidència, portada a terme per Mao Zedong.

Segons l’enquesta anual 2024 de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICS) - més del 35% (1 de cada 3) joves catalans, homes, entre 18 i 24 anys (la generació Z) creu que un règim autoritari o una dictadura (tot i que no n’han viscut cap), en certes circumstàncies, pot ser preferible a una democràcia o en, tot cas, li és igual un règim que un altre. Entre les noies el percentatge és 8 punts inferior. Altres enquestes en diversos indrets han donat resultats semblants. Res a veure, per exemple, amb el que volien els joves del Maig del 68 francès, quan es manifestaven en contra, precisament, de les estructures autoritàries, cercant drets civils i major llibertat.

A Alemanya, a les eleccions de 2024, l’èxit de l’extrema dreta es va deure, en bona part, al suport dels nois alemanys de la generació Z (de 18 a 24 anys) i dels millennials (de 25 a 42 anys), arribant a un 21%, enfront d’un 14% de les noies, que van votar més a partits d’esquerra, mostrant una important bretxa de gènere.

Un estudi publicat a la revista Journal of European Public Policy amb participació de la Universitat Pompeu Fabra, conclou que són els joves – molt més que els adults majors - el gran calador de vots de l’extrema dreta a Alemanya, Itàlia, França, i fins i tot a Espanya.

Sembla que la Història es repeteix i que tornem a l’època del «¡vivan las cadenas!». El més preocupant és que aquest suport a la ultradreta pot anar augmentant a mesura que els votants joves d’avui vagin envellint.

Per què el poble pot renunciar a la llibertat i a drets que han costat tant aconseguir? Segons Eric From, l’autor de La por a la llibertat, per a molta gent la llibertat fa por perquè implica assumir responsabilitats i la necessitat de prendre decisions, i resulta més còmode i menys arriscat delegar el poder en una figura autoritària, que «sàpiga que cal fer en tot moment», encara que això impliqui perdre drets.

A més, i sobretot en moments de crisi, d’incertesa, de frustració (en especial entre els joves) - i en una situació en què el poble es troba sotmès a una creixent desinformació i manipulació per part de certs mitjans de comunicació i xarxes socials, amb intents de blanqueig del franquisme per part d’algunes formacions polítiques - un dictador pot ser vist com un ‘salvador’, com una figura d’ordre i seguretat.

Vivim una època de polarització i populismes. Cal que siguem conscients que la llibertat i la democràcia no estan garantides, que ens cal més pensament crític i saber qüestionar i verificar la ingent informació que rebem i, aleshores, defensar activament, amb coneixement de causa, els nostres drets col·lectius, cosa que segurament no fem prou. Realment, tenim mala peça al teler. Alerta, doncs!