‘Hic sunt dracones’

Hic sunt dracones era la inscripció que es posava als mapes medievals per indicar zones desconegudes, on un no sabia què es podia trobar. Literalment, significa «hi trobareu dracs» i, per tant, l’aventura i el perill es donaven per descomptats.

En assabentar-me’n, vaig pensar immediatament que, si algun dia per fi rebia classes de ceràmica, faria un cartell amb aquesta mateixa llegenda per penjar-la a la porta de casa. Perquè la vida de família, encara més d’una família nombrosa, té molt d’inhòspita, arriscada i sorprenent.

Com a la famosa escena de Solo en casa —llevat de la icònica escala, perquè vivim en un pis— quan obro la porta cada tarda mai sé a qui em trobaré corrents, perseguint-se o cridant. Nens disfressats o a mig vestir, tot fugint de ves a saber què, amb la roba d’hoquei o d’anar per casa. Jugant o llegint, potser cuinant o parant taula… L’escena és sempre imprevisible.

En l’època del colonialisme més acusat, Charles Péguy defensava que l’aventurer més gran era el pare o mare de família, perquè sobre una aventura, per definició, no hi pots establir un control. Canviar de país a mesura que un es cansa dels mosquits o de les serps no és tan agosarat com afrontar allò que es cou i bull portes endins de la llar.

G.K. Chesterton, un escriptor de la mateixa generació que el poeta francès, afegeix que cada casa és un regne, un país independent on els seus membres viuen amb tota llibertat. Fora de casa només existeixen normes de conducta social que, pel bé comú, ens coarten.

Només dins la intimitat de la llar podem triar fer un pícnic enmig del saló, muntar una cabana sota la taula del menjador o no treure’ns el pijama tot el cap de setmana.

Malgrat aquest paradís, la feinada de les tasques domèstiques, fins i tot la cura dels fills, ens pot semblar opressiva. I és que sovint oblidem la immensa llibertat amb què estem cridats a viure.

De tant en tant perdem de vista la bellesa de la quotidianitat familiar en la república independent que és casa nostra, on podem viure una llibertat meravellosa

Tot i que tenir ordre i rutines és necessari, també ho és el fet de recordar que estan al nostre servei, no a l’inrevés. Posem per cas les dutxes. Soc conscient de la importància de la higiene, però per sobre hi ha la meva pau mental. Quan el meu marit marxa de viatge i em quedo sola amb la canalla, de vegades em trobo en la conjuntura d’escridassar-los a tots perquè vagin a dutxar-se… o triar els que ho necessiten amb més urgència i deixar la resta per a l’endemà. Doncs jo, prefereixo estar contenta amb tres nens nets i tres que no ho estan tant, que aconseguir que es rentin tots a costa d’esguerrar la tarda amb la meva impaciència.

També hi ha ocasions en què els deures i l’estudi se’ns mengen les hores i no em queda més remei que canviar el menú del sopar. Potser volia fer un plat més elaborat, però el canvio per una truita a la francesa amb una amanida de tomàquet. Després de dotze anys casada, ja començo a ser conscient que he de triar quines batalles he de lliurar.

La possibilitat de fer aquests canvis simbolitza, per a mi, la llibertat. Quan a l’escola he d’entregar els butlletins de notes, he de circumscriure’m a uns paràmetres. Quan he de fer tràmits, em trobo obeint una burocràcia que no acabo d’entendre. A casa meva, però, són les meves regles.

L’altre dia va ploure sense parar i ja no sabíem què fer amb els nens. Decidits a gaudir d’estar plegats tot i no poder sortir, vam rescatar dels armaris tots els trencaclosques i jocs de taula que vam trobar. Amb els més petits de vegades és difícil sortir de l’oca, el jenga i el dòmino, així que vam acabar reinventant-los. Amb l’oca anàvem creant històries a mesura que ens anàvem a parar a les diferents caselles, que es convertien en personatges. Amb el jenga, en comptes d’anar traient peces fins que la torre cau, vam construir cases, cadascuna més maca i més alta que l’anterior. Tot això i molt més, com preparar unes bones creps per esmorzar només perquè ens ve de gust, encara que la cuina acabi tota empastifada, ens recorden la bellesa d’aquesta quotidianitat que de tant en tant perdem de vista en perjudici de valorar la república independent que és casa nostra.