Gestionar les expectatives

La gestió de les expectatives és un dels aspectes més rellevants en l’àmbit personal i professional. Establir-se objectius inassolibles, comporta sovint frustració i sensació de fracàs malgrat que s’assoleixin fites importants i significatives, per tant, és important que a l’hora de fixar els nostres objectius, aquestes siguin ambiciosos, generin il·lusió, però han de ser realistes i possibles. I aquest aspecte que sembla fàcil, ja els garanteixo que no ho és tant, requereix una bona capacitat d’anàlisi, experiència, reflexió i coneixements sobre les diferents matèries en qüestió.

Les expectatives, i la seva gestió també són un element molt rellevant en el món empresarial, en tots els seus àmbits, respecte als socis, els inversors, l’equip humà del projecte, els clients, els col·laboradors, el mercat, i la competència.

Tanmateix, avui voldria apuntar alguns aspectes respecte de la importància de la gestió de les expectatives en el món de la política del nostre país.

Fa vint anys, quan jo començava la meva activitat política un expert em va explicar que els èxits en política, com en altres camps, depenien de les expectatives que tu generaves entre l’electorat. Raonava el meu interlocutor, que un polític o un partit, pot generar amb les seves promeses grans il·lusions i expectatives, que li comportin a curt termini importants èxits electorals. Però en la mesura que no les compleixi, ja sigui per la seva incapacitat, o perquè siguin promeses irrealitzables o poc realistes, generen frustració i desànim entre la població, i descrèdit i fracàs del polític i la formació, i a mitjà termini fracàs electoral.

Dues dècades després, tot això manté actualitat, però crec que el problema de la gestió de les expectatives s’ha ampliat. I avui el problema en política ja no són només les expectatives creades a l’electoral abans de les eleccions, sinó també amb les creades després del procés electoral.

Durant els darrers processos electorals, tant al Congrés com al Parlament de Catalunya, s’ha generat una aritmètica molt complexa. I algunes formacions, especialment catalanes, per justificar pactes o investidures de presidents del govern o de la Generalitat, que durant la campanya electoral s’havien compromès a no realitzar, però que la realitat parlamentària els obligava a fer, han hagut de vestir els pactes amb els socialistes com històrics i amb uns continguts de difícil o inclús en algun cas d’impossible compliment. És a dir, han generat després de les eleccions, unes grans expectatives entre el seu electorat i militància, per justificar un pacte que s’havien compromès a no fer.

En molts de casos, els compromisos d’aquests pactes, eren irrealitzables i menys amb els terminis fixats (en alguns inclús es parlava de cobrat per avançat), i a la vegada anaven acompanyats d’una exaltació retòrica d’aquests acords que inclús avergonyia a molts dels que ho escoltaven.

Ara el temps anat passant, i aquestes expectatives incomplertes ja estan generant frustració i desencís entre els propis. I, avanços molt significatius i importants assolits tant a Madrid com a Barcelona, que en altres circumstàncies es valorarien de forma rellevant, ara són considerats simples engrunes, no perquè no siguin importants si no per què s’havien generat unes expectatives exagerades. Un exemple l’hem viscut aquesta setmana en què la hipotètica gestió integral de l’IRPF per part de la hisenda catalana el 2028, és percebuda, equivocadament, com un fracàs.

La pràctica de generar expectatives no factibles en els terminis plantejats, té considerables conseqüències. Genera frustració, decepció, desafecció, i pèrdua de credibilitat de les formacions polítiques, i abona l’escenari electoral per a partits nous, extremistes, i populistes, que tindran el suport d’un electoral, que moltes vegades ja no vota buscant solucions realistes, sinó simplement ho fa per castigar a aquells que pensen que els han enganyat per enèsima vegada.

I d’això, tots els actors són responsables, tant aquells partits que exigeixen objectius en terminis impossibles, per poder justificar un pacte, com aquells que accepten signar aquests objectius, saben que no són possibles, només per assolir una investidura. La realitat és que tots ells perden, perd la política i perdem tots.