En la història dels territoris i dels sectors econòmics que els generen la prosperitat necessària per assolir bons nivells de benestar i desenvolupament hi ha moments crucials. Tarragona i el sector químic es troben en un d’aquests moments. Amb més de mig segle d’història arrelada a les nostres comarques d’un sector econòmic fonamental per a qualsevol economia avançada, la química de Tarragona s’ha consolidat en aquests anys com un cas d’èxit indiscutible, convertint-se en el pol d’activitat més d’aquest sector al sud d’Europa. Tot això no seria possible sense el capital humà que ha crescut al voltant del complex: professionals altament qualificats que han fet de Tarragona un territori especialitzat no només en química, sinó també en electricitat, mecànica, electrònica i altres disciplines clau. Ara, el clúster té al seu davant el doble repte de descarbonitzar-se i, i aquí és on ens la juguem, d’entrar a la llista d’àrees industrials essencials de la Unió Europea.
És un dels efectes de la denominada autonomia estratègica de la UE, un programa polític prioritari nascut a partir de les mancances detectades durant la pandèmia. A Europa ens vam adonar que, per culpa nostra i de la política de deslocalització industrial, havíem arribat a uns nivells de dependència insostenibles en béns o productes que són essencials. I que no pots deixar en mans de tercers que, en un moment donat, poden fallar com a proveïdors, ja sigui per situacions extraordinàries com una pandèmia, per convulsions geopolítiques o, simplement, per estratègies comercials que poden facilitar la imposició de preus abusius amb el conseqüent impacte sobre els desemparats països compradors, que, de sobte, veuen trontollar les seves aparentment robustes economies.
Autonomia estratègica vol dir moltes coses: semiconductors, matèries primeres, medicaments... i química, molta química. En els propers mesos, es prendran dues decisions determinants: la llista de productes que es consideren essencials i la de pols industrials que en garantiran el subministrament. Tarragona té molt bones cartes per ser-hi, tant pel seu consolidat ecosistema com per la combinació de productes que s’hi fabriquen.
Per aprofitar aquesta oportunitat, caldrà, però, alguna cosa més. El sector fa temps que reclama més suport a les administracions per preservar la seva capacitat de creixement, en particular pels elevats costos energètics que ha d’afrontar i també per una transició energètica i descarbonització realista, amb unes tecnologies pont que encara no són rendibles i que necessiten grans inversions per consolidar-se. A més de millorar en l’agilitat, la seguretat jurídica o les infraestructures. La carta als Reis és molt llarga i està escrita ja fa anys, però continua sense grans progressos.
En els darrers anys, no haver atès aquestes mancances ha amenaçat grans inversions que, no obstant això, el sector ha continuat fent per les fortaleses del clúster químic tarragoní. Ara que ens apropem a aquest moment clau convindria que tothom demostrés tenir sentit de la gran oportunitat que tenim al davant. Si no és així, ens en penedirem. Des del Sindicat de Treballadors (STR), majoritari al sector petroquímic, posem focus els impactes positius que genera un sector que genera llocs de treball, internacionalització, coneixement i, en definitiva, progrés. Els resultats estan a la vista al nostre territori. Ho sabrem valorar ara que ens juguem el futur?
Lo más leído
Lo último