Maria i Antonio

Sempre he pensat, no sé si del tot encertadament, que els noms més freqüents d’un municipi, o d’un territori, t’aporten dades significatives d’aquell indret. I en base aquesta premissa he fet un repàs dels noms i cognoms més usats a la nostra demarcació provincial.

Així al conjunt del Camp de Tarragona, les Terres de l’Ebre i el Baix Penedès, segons les dades de l’INE, els noms més comuns són Maria i Antonio. Respecte als homes les dues primeres posicions són per a noms amb la denominació castellana Antonio, i José, i el tercer és Jordi. I a la posició disset troben ja un nom d’origen àrab com és Mohamed. En les dones a part de Maria, amb la mateixa denominació pel castellà i el català, en segona posició apareix Maria Carmen, i en tercer Montserrat.

Si analitzem els noms més habituals a la nostra demarcació per als nascuts durant l’actual segle XXI, podem observar canvis significatius. Així Maria i Antonio, ja passen a ser Júlia i Marc. Quant als homes els tres noms més comuns són Marc, Pau, i Àlex. I Mohamed també està entre els vint més habituals. Els noms més utilitzats de les dones nascudes al present segle que resideixen a la província de Tarragona són Júlia, Paula, i Maria per aquest ordre.

Conjuntament, als noms, també resulta útil observar quins són els cognoms més habituals a la nostra demarcació. Si ens fixem en les persones residents a la província com a primer cognom el més freqüent és, com al conjunt de l’estat espanyol, Garcia. De fet, si analitzem els quinze més recurrents podem constatar que dotze finalitzen amb la lletra z. I són per aquest ordre, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, González, Pérez, Gómez, Moreno, Ruiz, Jiménez, Martin, Muñoz, i Hernández.

Tanmateix, amb els temps de corren, crec que és important fer una reflexió. Independentment dels noms i cognoms de la gent d’un municipi o d’una demarcació, independentment dels orígens dels seus habitants, l’important perquè les comunitats locals siguin pròsperes i cohesionades, és que tothom tingui la voluntat d’integrar, i d’integrar-se, de conèixer, de respectar, d’estimar i d’enriquir la cultura, la llengua i les consums dels llocs on viuen.

Durant moltes dècades, els pobles i ciutats del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre i del Baix Penedès, i de tota Catalunya, han estat un exemple de com incorporar gent que no havien nascut allí, però que al cap de poc eren uns més. Això ha estat possible, per molts motius, però essencialment per dos, per la voluntat d’acollir, i d’integrar dels autòctons, i sobretot per la voluntat d’integrar-se dels nouvinguts, estimant i coneixent la cultura, les tradicions i la gent de tots aquests municipis i del conjunt del país.

I ara tenim el repte de continuar fent-ho, i per això necessitarem les dues actituds fonamentals, la d’integrar, i la de voler-se integrar, sense aquesta última no es podrà fer, i per tant caldrà ser exigent. És fonamental per la convivència, cohesió i futur del nostre país. Aquesta és una tasca on els poders públics tenen molta responsabilitat, però que ho hem de fer entre tots.