COP30: en la direcció correcta, però a la velocitat equivocada

La darrera cimera climàtica ha tornat a significar una gerra d’aigua freda en la lluita per assolir acords i, sobretot, mesures concretes i efectives per frenar el canvi climàtic. Com va resumir el president del Brasil, país amfitrió de la COP30, Lula Da Silva, en el seu discurs inaugural: «Anem en la direcció correcta, però a la velocitat equivocada». Concretant una mica més, i un cop clausurada la cimera: cap avenç significatiu en qüestions clau com els combustibles fòssils, la desforestació o el sostre dels 1,5 graus per a l’escalfament global. Tampoc en el decisiu tema del finançament de les polítiques de sostenibilitat dels països pobres que no tenen capacitat econòmica per frenar la seva petjada de carboni.

Davant d’això, d’aquesta nova frustració, costa trobar motius per a l’optimisme. Les cimeres climàtiques haurien de ser espais de compromís, on la ciència i la responsabilitat moral s’imposessin sobre els càlculs electorals i els interessos a curt termini. Tanmateix, la COP30 ha tornat a evidenciar que els governs del món encara no estan disposats a assumir el cost polític d’un canvi profund i necessari. S’ha parlat molt, com sempre. Però, un cop més, els comunicats finals han esquivat el que és essencial: comprometre’s a reduir realment l’ús de combustibles fòssils, no només a «explorar opcions» o «recomanar una transició ordenada». Fins i tot el llenguatge emprat en els documents de consens denota por, prudència i un cert immobilisme disfressat d’avenç.

Aquesta manca d’ambició no només és frustrant; és profundament perillosa. El món empresarial que aposta per la descarbonització –i no parlo només de grans corporacions, sinó de milers de petites i mitjanes empreses– necessita senyals clars, marcs reguladors estables i compromisos ferms. Invertir en renovables, en hidrogen verd, en eficiència energètica o en captura de CO₂requereix d’una visió a llarg termini. Però com podem planificar si, any rere any, les grans cimeres internacionals ens deixen el mateix regust de decepció?

Ens trobem en una situació paradoxal: tots reconeixen que cal accelerar la transició, però pocs volen assumir les conseqüències de fer-ho. I així, el que hauria de ser un camí decidit es converteix en una travessia desesperadament lenta. La inacció en matèria de finançament climàtic és potser el punt més greu. Sense recursos, molts països en desenvolupament no podran reduir emissions ni adaptar-se als impactes climàtics que, paradoxalment, ells no han provocat. No es pot esperar que les economies més febles facin el salt cap a la sostenibilitat si no se’ls ofereix una arquitectura financera justa i efectiva. I, tot i això, la COP30 ha conclòs sense avenços rellevants: promeses vagues, compromisos insuficients i un calendari que continua esquivant la urgència. Aquest bloqueig no és només una qüestió de justícia global; és una qüestió de pura lògica. El canvi climàtic no entén de fronteres. El que deixem de fer avui acabarà afectant-nos demà a nosaltres mateixos.

Malgrat la decepció, no podem permetre’ns caure en el derrotisme. La tecnologia avança, els costos de les renovables baixen, i la societat és més conscient que mai que el temps se’ns esgota. Però necessitem que els nostres líders polítics estiguin a l’altura. Necessitem audàcia, claredat i compromís real. No és cap revolució impossible. És simplement que les paraules es converteixin d’una vegada en accions. Que deixem de celebrar petits avenços com si fossin victòries històriques. Que admetem, sense embuts, que la velocitat actual no és suficient. La direcció és la correcta, sí. Però si no accelerem ara, quan? Si alguna cosa ens ensenya la COP30 és que el marge per dubtar s’ha acabat. El futur no ens espera. I encara som a temps d’escriure’l nosaltres.