Abans que existís la paraula genocidi (del grec genos, poble, i el sufix llatí –cide, matar, un neologisme creat el 1944 per un jueu polonès, Rafael Lemkin, per designar l’extermini planejat i executat a Europa pels nazis contra els europeus de religió jueva, o descendents de famílies de religió jueva, davant la indiferència de pràcticament tothom) ja hi havia hagut genocidis.
A alguns els hem pogut posar nom després i molts deuen estar oblidats. La història l’escriuen el vencedors i els vencedors no es descriuen mai com a genocides. Des del 1948 tenim també unes lleis internacionals que suposadament havien de servir per impedir l’extermini intencionat i sistemàtic d’un poble. Unes lleis internacionals que són paper mullat i que no impedeixen que dia rere dia l’extermini de la població de Gaza continuï davant la passivitat de la comunitat internacional.
Fins al 4 de maig de 2025, 52.535 persones han estat assassinades i 118.491 ferides a Gaza. Més de 2 milions de persones (el 90% de la població) han estat desplaçades repetidament. Des de la fi de l’alto el foc, el març passat, Israel ha bloquejat totalment l’entrada d’ajuts: d’una banda, impedeix els gazians produir els seus propis aliments i sortir de la Franja, i de l’altra bloqueja l’entrada d’ajut humanitari. Gaza és una trampa mortal: no hi ha menjar, no hi ha medicaments per als ferits i els malalts, no hi ha res, només destrucció i tones de runes. La gana i la insalubritat estan matant la població.
Ara el govern israelià ha aprovat un nou pla per ocupar militarment el territori de la Franja i reubicar els palestins al sud. El seu soci principal, el president dels EUA, ja havia explicat al món, en un vídeo obscè, quin era el pla Trump per a Gaza: fer-ne fora la població per construir-hi un ressort turístic de luxe.
No podem excusar-nos en la ignorància, el genocidi de Gaza el podem veure en directe, si no hi apartem els ulls. La informació circula per les xarxes i ens arriba a través del mòbil, tots ho sabem però sembla que ja ens hi hem acostumat.
Les imatges de famílies senceres assassinades, de cadàvers de nadons desmembrats s’han tornat tan habituals que ja no són notícia de portada per als mitjans occidentals, però des de Gaza els periodistes continuen informant, en són testimonis i víctimes. Més de 200 periodistes han estat assassinats a la Franja de Gaza. Una d’elles és (era) Fatma Hassouna, protagonista del documental Put Your Soul on Your Hand and Walk, seleccionat per al festival de Cannes que se celebrarà aquest mes de maig. A Fatma la van matar a casa seva, juntament amb 10 membres de la seva família, en un atac aeri israelià el passat 16 d’abril. Tenia 25 anys.
Justament el dia 16 d’abril el govern espanyol va adjudicar un contracte per valor de 6,6 milions d’euros a l’empresa israeliana Guardian Defense & Homeland Security S.A., filial del grup internacional Guardian LTD Israel, malgrat el compromís declarat de no vendre ni comprar armes a Israel.
El govern espanyol, que ha destacat entre els seus socis europeus i els de l’OTAN per la seva postura crítica contra els atacs militars israelians i els seus gestos simbòlics a favor de Palestina, es justificà al·legant el cost que tindria la cancel·lació del contracte.
No és un cas aïllat. Des del 7 d’octubre de 2023 el govern espanyol ha adjudicat almenys 46 contractes a indústries militars israelianes per valor de 1.044.558.955 d’euros, així ho explica un informe publicat aquest mes pel Centre Delas d’Estudis per la Pau (que es pot consultar a la seva pàgina web) que dona detall del comerç armamentístic entre Espanya i l’Estat d’Israel, un comerç que no només no s’ha aturat sinó que ha augmentat. Com si no passés res.