Set tapes per a set jurats al II Concurs de Tapes, Pintxos i Tastets de Tarragona

La gran família de l’hostaleria tarragonina, si més no aparentment ben avinguda i unida en pro de la glòria gastronòmica provincial, es va aplegar ahir de nou per celebrar el II Concurs de Tapes, Pintxos i Tastets de Tarragona. L’objectiu col·lateral era distingir un campió regional de l’especialitat. La missió principal: elegir el representant que defensarà els fogons tarragonins al Campionat de Tapes i Pintxos d’Espanya, un certamen que, per la meva sorpresa i joia, efectivament existeix dins l’incomparable marc de Madrid Fusión, i que compta amb un cert prestigi.

En aquesta edició, la federació local d’empresaris AEHT ha fet hran despesa i ha convocat, a les deu del matí, un jurat d’excepció, que ha acudit amb serietat i puntualitat —s’espera que en dejú— per jutjar les set tapes finalistes. L’escenari, l’Aula de Cuina de l’entitat, perduda en aquell triangle indefinit entre Reus, Constantí i l’aeroport.

Els set homes sense pietat eren, pel vessant tècnic, Manel Ortiz, com a representant de l’AEHT, i Pep Moreno, xef estrellat del restaurant Deliranto de Salou, que presidia el tribunal. Pel costat institucional, hi figuraven el flamant president del Port de Tarragona, Santiago Castellà, i el director de l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Cambrils, Jorge Gómez, en representació del món acadèmic. Fernando Palacio, de Makro, i Xavier Arnavat, de Repsol, hi posaven la veu dels patrocinadors i recordaven discretament qui paga la festa.

La taula de càsting també va tenir l’honor de comptar amb el president emèrit de l’AEHT, Joan Pedrell, a qui, a partir d’aquesta edició, el concurs vol retre homenatge posant-li el seu nom. Pel que he pogut constatar en actes recents on ha pres la paraula, aquest històric restaurador cambrilenc té ganes de parlar. Sense avançar esdeveniments, miraré què s’hi pot fer perquè l’home es pugui esplaiar.

Anem al gra. Els set factòtums tarragonins tenien l’encàrrec gens fàcil de destriar i escollir el millor representant de la demarcació per fer un paper digne a Madrid. No és mai empresa senzilla. A banda d’una bona tapa, es valoraven criteris estètics i ètics: l’originalitat, la presentació, la vaixella, les tècniques emprades i l’ús d’ingredients autòctons —el que ara s’anomena cuina de proximitat, tot i que és un concepte força vaporós i, al meu humil entendre, no gaire ben entès.

Els jurats van ser obsequiats amb una àmfora de malvasia de les que el vinicultor Vicenç Ferré té enfonsades al port de Tarragona. És un bon detall. No vaig percebre gaire entusiasme als seus rostres, tot i que potser era només la concentració pròpia de qui pren apunts amb zel i professionalitat de cara a una deliberació seriosa.

El nom del guanyador no es farà públic fins al sopar anual de l’AEHT, i cal suposar que es valorarà tot amb rigor, perquè això és com enviar una pel·lícula als Oscars: no n’hi ha prou que sigui bona; ha de tenir alguna opció real de guanyar. Tant és així que ja s’ha deixat caure que, un cop triat el candidat tarragoní, caldrà preparar-lo una mica per al certamen estatal.

Hi havia nervis entre alguns participants, i el president Pep Moreno no es va estalviar algun flist-flast a l’estil Masterchef. Als cuiners del restaurant Panorama de Salou, que presentaven un tiradito de tonyina Balfegó amb tomàquet híbrid Èxtasi, se’ls va interrogar inquisitivament sobre la identitat de la seva tapa, força deutora de la cuina nikkei peruana. Es van defensar amb el concepte redemptor de la «fusió». També es va discutir una croqueta d’ànec confitat del Círcol de Reus, que Moreno va considerar més una «bomba de la Barceloneta» que no pas una croqueta, això sí, sense posar en dubte la qualitat gustativa, sinó simplement el nom. Batejar un plat no és tan fàcil.

Aquest és un talent que Raffella Gastrobar, de Vila-seca, va mostrar amb escreix, presentant un tàrtar de tonyina amb garum servit en ceràmica sigillata, i que van batejar, ras i curt, Tarraco Domus Augustus. Un deu en representativitat tarragonina i un repàs de les declinacions llatines. El guanyador de la primera edició del concurs, L’Original de Cambrils, també va optar pel rei túnid amb la tapa TuNa-BuTi. Per molt que tinguem un proveïdor de tonyina tan proper, diria que n’estem abusant una mica.

Restaven tres participants. El Pòsit de Cambrils apostava per un tomàquet de temporada (del Maresme) amb burrata (italiana) i salmorejo d’ají groc. 4Makis, de Torredembarra, va presentar un fals nigiri de calamar i gamba roja de Tarragona, i L’Arrosseria de Cunit, un tàrtar de gamba panxuda amb maionesa de llima i fonoll: a parer meu, les propostes més sòlides. Ara bé, no vaig tenir l’ocasió de tastar-les i, al capdavall, ningú no m’ha demanat opinió, que per això hi ha un jurat tan insigne. La tardor vinent sortirem de dubtes.