Francesc Torralba: «És possible arribar a una certa pau amb una mort inesperada»

El 17 d’agost de 2023, Francesc Torralba va perdre el seu fill Oriol a causa d’un accident durant una excursió que feien junts als Picos d’Europa. Una de les veus més reconegudes de la filosofia i la teologia del país, el professor ha ofert al Palau Bofarull la conferència Afrontar el suïcidi: reflexions sobre el dol, la pèrdua i el sentit, en el marc d’una jornada de prevenció organitzada per la Fundació Mémora, l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi i la Cambra de Comerç de Reus. 

Catedràtic d’Ètica a la Universitat Ramon Llull, Torralba atén el Diari per reflexionar sobre el dol i la necessitat de poder expressar-lo per poder arribar a una certa pau i serenor.

Com podem afrontar una pèrdua?

L’hem d’intentar assumir. Això no és fàcil, requereix temps i acompanyament. Necessites poder exterioritzar tot el que sents: plora, canta, crida, escriu, conversa… però el que no pots fer és que el dolor es quedi a dins. També és bàsic tenir vincles de qualitat, un dol solitari és devastador.

Has dit que la teva vivència t’ha fet canviar la percepció de la mort.

Fas molts aprenentatges. Aquesta vida que vivim és molt efímera, fràgil i fugaç. Per tant, no la malbaratis en foteses. No cal que se’t mori un ésser estimat per adonar-te’n, però quan se’t mor —i de manera tan brusca i tan jove—, comprens que tot el temps que tens per davant és regalat. Jo podria no ser-hi ja.

Al llibre 'No hi ha paraules' ho exposes.

A nivell terapèutic em va anar molt bé escriure. També aprens molt a valorar el que tens, a agrair les persones que t’han ajudat. T’adones que ets molt poca cosa. Això et fa ser molt humil, perquè no controles res. Per tant, t’adones que ets molt impotent i fràgil, i que ens hem d’ajudar i dedicar la vida a alguna cosa noble, perquè d’aquí a quatre dies no hi som.

Es poden fer les paus amb una mort que considerem injusta?

És difícil. Perquè hi ha emocions molt tòxiques: ràbia, ira, còlera. Tot això és un còctel emocional explosiu. Però nosaltres tenim una intel·ligència que ens capacita per tenir un cert govern sobre les emocions. Passem per diferents fases, el temps és clau. És un procés i cada persona és única, però jo crec que és possible arribar a una certa pau i reconciliació.

Quina mirada t’aporta la filosofia i la teologia en aquest

Cadascú ho afronta a la seva manera. Haver-hi reflexionat fa que tinguis un pròleg, però això no et salva de la tristesa i del desencís. D’altra banda, la fe en una vida plena, la confiança en una eternitat i retrobada… En el meu cas em dona confiança. És fe. No en tinc proves, no tinc demostracions. Però ho crec.

Com hem d’actuar davant el suïcidi?

Cal començar a parlar-ne i que no ho amaguem. També cal donar claus sobre què podem fer quan hi ha indicis de suïcidi. Hi ha una autèntica epidèmia de suïcidis. És un fenomen polifactorial i que afecta totes les edats. Les xifres són espantoses.

I les famílies que pateixen una pèrdua d’aquesta dimensió?

S’ha de lluitar contra el més difícil, que és la culpa que es crea en tots els membres que queden. S’imputa una responsabilitat que molt sovint no té fonament. I això produeix terribles mals, i a vegades és molt difícil alliberar-se’n. És un procés. Hem de deixar-nos ajudar i no afrontar-ho solitàriament.

Aquests espais de dol són molt necessaris.

Vivim en societats individualistes. Però sol no te'n surts. Aquest treball ‘d’exposar’ és molt costós i molt difícil perquè vivim en un món on les nostres fragilitats les amaguem. Ara, tampoc es tracta de fer exhibicionisme de la vulnerabilitat. Però sí que calen espais, grups de dol, llocs on ens ajudem mútuament.

Hi ha antídot contra el suïcidi?

El suïcidi té molt a veure amb una profunda crisi de sentit i projecte. Només que tinguis una motivació, ja tens una raó per viure i una raó per aixecar-te. Hi ha una relació directa entre la buidor —la crisi de sentit— i les idees suïcides.