«De tot cor, visca Sant Pere!»: la Festa Major dispara la joia col·lectiva

Un grup d’amics del Josep Maria Casas espera pacientment que encengui la tronada. La Vicky, l’Anna, el Xavi i el Dani diuen que passen l’estona «xerrant», però es desfan en elogis cap al botiguer icònic de la ciutat. «S’ho mereix, és una bellíssim persona tan ell com la seva família», asseguren eufòrics. El temps abans no peti la primera tronada és una exhibició de paciència i imaginació a partis iguals. Les patates del Laurie són aliades habituals per matar la gana el cap vespre de Sant Joan. Les danses entregades dels gegants i la Mulassa també entretenen els milers de persones que omplen fins dalt la plaça del Mercadal. Els ventalls per passar la calor i fer circular l’aire, si bé és cert que aquest dimarts la brisa que corria ha fet alleugir la sensació tòrrida.

Ganes de tronada

«Amb ganes de Tronada», crida una pancarta obra dels guardadors de la Tronada que penja d’un balcó amb vistes privilegiades. Perquè el privilegi l’ostenen els que, pel motiu que sigui, tenen un espai reservat en una balconada. També és cert que la majoria segur que prefereixen trepitjar el fang de la plaça. L’objetiu final no és altre que la primera tronada de la Festa Major. La traca final del recorregut enguany ha estat el cartell de festes. Una mena de collage de diferents elements identitaris. Un dels responsables de disposar els trenta-tres mascles fins al capdamunt de pólvora, Francesc Brunet, afirma que ho ha «intentat» i que ha estat un repte «complicat» pels múltiples detalls que té. En qüestió d’hora i mitja, la tronada està llesta per eslatar. «Esperem que tot vagi bé, però si no ho fa, doncs segur que ens en recordarem», especifica Brunet.

Els novells

Entre els que s’armen de paciència, hi ha qui s’estrena en l’experiència tronada. La Denis és de Xile, fa sis ans que viu a Reus i habitualment pels volts de Sant Joan se n’anava a la platja. Aquest any ha canviat d’opinió. «Ha sorgit així i estem contents de ser-hi. Som a primera fila des de primera hora perquè hem anat a dinar a fora», assenyala. Saps què hi passarà aquí? «Sí, cinc minuts de pam, pam, pam, pam», diu rient. La Festa Major de Sant Pere acull tothom qui la vol viure i gaudir, no fa distincions.

L’espera

L’espera per l’esclat de la tronada té una altra mirada si s’hi va amb nens. Es queden badant observant com ballens els gegants. Cadascú té el seu preferit. Els més estimats són els indis, que s’enduen un aplaudiment especial quan s’aturen a les portes de l’Ajuntament abans de ser resguardats al passadís d’entrada. El Robert Costa i la Carla Ibarz porten en braços el Gael, de només tres anys, a qui li cau la bava amb la Vitxeta. «Avui toca fer braços, però aprofitem que a ell li agraden molt per gaudir-la amb ell», assegura el pare del marrec. La mare és a plaça per la devoció del pare a la festa, «de quan era petit». El cotxet l’han deixat a casa per no importunar, si bé és cert que encara se’n veuen molts al mig de la massa.

Per calcular el temps abans de la primera encesa, hi ha qui consulta la retransmissió del pregó del Josep Maria Casas a través del telèfon. No cal esperar gaire més perquè passats dos quarts de nou, els ministrers anuncien amb música que el pregó ha acabat i que manca poc per l’esclat. Des del balcó de l’Ajuntament, Casas crida a la festa recordant una cançó que li cantava la seva àvia quan era menut. «Les campanes del Campanar toquen a festa. Les campanes del Campanar toquen a festa per anar a ballar!», crida el pregoner. En acabar, ha desplegat un domàs on s’hi ha llegit: «De tot cor, visca Sant Pere».

Cap a tres quarts de nou, el pregoner i l’alcaldessa s’han fet un passadís i, vara en mà, ha fet el primer foc de Sant Pere enmig de la cridòria de la plaça. Mentre Casas feia el gest de fer foc a la pòlvora, els seus amics han plorat d’emoció en veure’n l’honor.

Sant Pere obre el meló, deixa córrer els rius de pólvora, multiplica l’esperit i empeny la joia col·lectiva d’una ciutat que vol viure en comunitat. Fins al 29 de juny hi ha temps d’assaborir-ho.