La superdona de la tronada de Sant Pere de Reus: “No em fa cap por; sento alegria”

Passades les 10 del matí, truca al timbre de la delegació del Diari de Tarragona a Reus. En obrir diu, segura d’ella mateixa: “Soc la dona de la foto”. A pas decidit entra a la redacció. Afirma que ve de “fer uns estiraments” i porta a sobre la mateixa bossa vermella amb què apareixia a la portada del dimarts 25 de juny. Engràcia Piñol Grau té gairebé 80 anys i té una energia contagiosa. Va treballar fins al 2020 a la banca i com a recepcionista en un despatx. L’entrevista la fem al costat de l’Alfredo González, el fotògraf que va captar l’instant ja icònic de la Festa Major de Sant Pere de 2025.

De seguida demana que la tutegi. Demostra una força envejable. Es declara una melòmana de la música clàssica, és assídua del Palau de la Música i els auditoris de Barcelona i de Vila-seca. “Ara no hi anem tant per culpa de la RENFE”, confessa. L’Engràcia Piñol és una capsa de sorpreses perquè és una aficionada a l’històric programa ‘Saber y Ganar’ de Televisió Espanyola. “Encerto gairebé totes les preguntes”, afirma ben eixerida. També diu ser una aficionada a l’excursionisme. Se sap de memòria totes les rutes del Baix Camp i el Priorat i ha recorregut, entre d’altres, el Camino de Santiago i la Ruta del Ter. “Cada cop costa més”, explica. També li agrada el cine i l’art romànic.

La ciutadania va respondre en massa a la crida del Diari i en poques hores ja l’havien localitzat. Engràcia Piñol Grau vol parlar de la seva festa, de Sant Pere.

Quin records tens de la tronada de quan eres petita?

A la meva mare li feia por la tronada perquè deia que li recordava el soroll de les bombes de la guerra. Llavors jo hi anava amb el meu pare, que em portava a braços quan tenia dos o tres anys. Hi estic molt acostumada, a la tronada. Ho considero com una cosa de Reus i la del dia de Sant Joan és la que m’agrada més?

Per què és la teva preferida?

És la que fan després del pregó. El pregoner encén el primer tro i a mi m’agrada molt. Tampoc és tan multitudinària com la de la vigília de Sant Pere.

I la resta de tronades?

Hi he anat diverses vegades. El 28 de juny, de Completes cap a la plaça i comença tot el seguici, amb tots els balls. Alguns anys he vist la del dia de Sant Pere al migdia i la del vespre, però és que normalment el meu home i jo marxàvem de vacances des del 24 de juny fins a la primera setmana de juliol. D’aquestes tronades tinc la referència de quan m’hi portava el papal coll i, de més gran, soleta i caminant.

Sempre et poses al mateix lloc?

Sí, procuro posar-me sempre a primera fila, davant el carrer del Castell. El meu home i els amics se’n van anar cap al mig d’aquest carrer. Els vaig dir: “Quedeu-vos aquí que jo tinc interès en colar-me a primera fila”. Després de la tronada ens vam trobar i vam anar al concert de l’Orfeó. Jo no tenia cap pensament de l’enrenou de l’endemà [el dia que es va publicar la fotografia en portada]. Em va caure del cel.

"Mai havia estat portada d’un diari"

Parlem de la foto. Se’t veu extremadament serena, lúcida i somrient.

Em surt de dins. És ell [assenyala el fotògraf Alfredo González] que em va veure.

El soroll eixordador, l’onada expansiva de l’esclat. No t’impressiona?

No, al contrari. Més d’una vegada m’ha petat el tro a la roba i una vegada em va fer una forat a la cama. Però jo continu, persevero.

No et fa por?

No, cap ni una. Sento una alegria i ja es nota [somriu]. Estic tranquil·la.

Acostumes a reaccionar així davant d’emocions fortes?

Sí, soc serena. No hi ha res que m’impressioni, ni això que ha passat amb el Trump i el Sánchez.

En què pensa en el moment que peta?

En gaudir i en que passi pel davant. Sento el sentiment de reusenquisme, de Reus de tota la vida.

Quin significat té la tronada?

Tota la vida l’he viscuda i la vull continuar vivint. Si l’any que ve encara hi soc em tornarà a posar aquí. Aquest any procuraré veure la del matí de Sant Pere.

Què vas fer el dia de la foto?

Al matí vaig estar per casa. Vaig llegir, escoltar música i planxar. A la tarda, havíem quedat amb els amics al carrer del Castell. I allà va començar tot.

Com et vas assabentar que et buscàvem?

El 25 a primera hora del matí, una amiga de tota la vida de la família em va enviar la foto de portada del Diari i em va dir: "Estàs molt eixerida”. No en vaig fer cas. Al cap d'un estona, la meva cunyada em va dir: "Mira Engràcia, que vas a primera plana". No m’havia passat mai de ser portada d’un diari. I llavors una veïna em va dir: "Escolta, que et busquen, et busquen!". I em van passar el correu del diari.

I t’hem trobat!

Sí, m’heu trobat! A partir d’allà es va començar a inflar tot. Que si els amics m’escrivien, que guapa que has quedat, oh la bossa... I llavors van començar a sortir alguns comentaris del Facebook que deien: “quina cosa més maca”, “quina serenitat”... Alguns deien que m’havia descuidat el sonotone [somriu]. Tan aviat et diuen una cosa com t’enfonsen.

La majoria de comentaris a les xarxes socials admiraven la teva actitud.

"L'any que ve em tornaré a posar al mateix lloc"

Sí, una familiar meva em va dir: “Tens un munt de likes!”. Allò que et posen un dit amunt [riu].

Com ho has portat?

Em va empipar una mica perquè jo en fujo de les xarxes socials.

Creus que seràs un icona de la Festa Major?

Espero que no, perquè suposo que demà ja ni se’n parlarà.