El Museu d’Art i Història de Reus exposa material original d'Antoni Gaudí «únic» al món

El material original d’Antoni Gaudí que custodia el Museu d’Art i Història de Reus -i que s’exposarà de manera permanent gràcies a la profunda reforma de l’equipament- té «un valor extraordinari», tal com assenyalen els especialistes. Qualsevol document de l’arquitecte reusenc és considerablement preuat, ja que l’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil, es va cremar l’obrador de la Sagrada Família, on Gaudí conservava pràcticament tots els seus plànols i maquetes. Tres anys abans, però, l’arquitecte Domènec Sugrañes havia cedit a Pere Rius part d’aquest material perquè formés part de la col·lecció del Museu de Reus, inaugurat poc abans. Ara, amb la modernització del museu de la plaça de la Llibertat - amb una inversió de 2,2 milions d’euros-, aquest arxiu únic serà accessible a l’abast del públic de manera estable.

El fons correspon a l’etapa de joventut de l’arquitecte, just quan acaba la seva formació i inicia els primers passos professionals. Hi destaca especialment un quadern de notes amb reflexions personals sobre la seva manera d’entendre l’arquitectura i sobre els principis que, al seu parer, hauria de tenir un bon arquitecte. El conjunt també inclou esbossos del projecte no executat de la façana del Santuari de la Misericòrdia i de la vitrina de la Guanteria Comella, una peça clau que li permetria conèixer el comte Güell, el mecenes que impulsaria la seva carrera.

Un nou paradigma

El valor d’aquest manuscrit rau en la possibilitat d’observar si alguna de les idees que va plantejar Gaudí de jove va acabar materialitzant-se en alguna de les seves obres. A diferència d’altres ciutats on Gaudí sí que va construir algun edifici, Reus es redimeix de l’absència d’obra arquitectònica del seu fill més universal amb un patrimoni escrit gairebé únic. És un dels pocs llocs del món on es pot llegir el pensament de Gaudí abans de convertir-se en el creador universal.

Els experts consultats per copsar la dimensió d’aquest llegat són Josep Maria Tarragona, biògraf de referència, i Concepció Peig, investigadora amb dues dècades d’estudi de Gaudí. D’aquesta manera, la peça central del fons és el quadern de notes de joventut, redactat l’any 1878, just quan Gaudí acaba els estudis d’arquitectura. En aquestes pàgines exposa què entén per arquitectura i reflexiona sobre diferents qüestions teòriques. «Hi recull tota una sèrie d’idees que funcionen gairebé com un diari intel·lectual de Gaudí: les idees que un bon arquitecte hauria de tenir en compte a l’hora de projectar i executar una obra», descriu Conxa Peig.

Els fonaments del pensament de Gaudí

De fet, la investigadora està duent a terme un estudi d’aquest manuscrit, juntament amb l’arquitecte Manuel Arenas. «Volem crear un aparell crític que permeti identificar quines idees exposa de jove i veure si després les aplica en la seva obra posterior», apunta. Peig admet que sorprèn que aquest material no s’hagi analitzat abans amb profunditat, tenint en compte que sovint «s’han extret conclusions aproximatives o parcials» sobre el pensament de Gaudí. La recerca, però, necessita suport econòmic per poder-se desenvolupar amb totes les garanties.

En aquestes pàgines -escrites de manera caòtica i que requereixen conèixer el marc mental de Gaudí- l’arquitecte fa referència a edificis clàssics com el Partenó, l’Erectèon, l’Òpera de París o el Sacré-Cœur. «No s’hi fixa en les formes, sinó en l’esperit d’aquests edificis», detalla Peig. El quadern també ofereix moltes pistes sobre com Gaudí volia fer parlar l’arquitectura amb un llenguatge estrictament arquitectònic, més que no pas amb símbols socials o esteticistes.

També permet entendre per què Gaudí no pot ser llegit només des del modernisme. «Gaudí genera una nova arquitectura a partir de la teoria eclèctica», observa Peig. Una base teòrica que va assumir i evolucionar. Això és clau per comprendre el seu mètode de treball, en què no separava l’estètica de l’estructura de l’edifici. «Estètica, estructura i funcionalitat formaven un sol conjunt. La seva és una arquitectura ‘que parla’ i per això els seus edificis sempre estan vinculats al client i a l’entorn, als seus desitjos i necessitats», assenyala.

Conscient de la seva genialitat

Per la seva banda, Josep Maria Tarragona subratlla la particularitat d’aquestes reflexions personals de Gaudí on, ja de jove, «era conscient de la seva genialitat». En aquests escrits, expressa la voluntat de revolucionar l’arquitectura i mostra com la natura es converteix en una font d’inspiració que acabarà transformant en llenguatge arquitectònic. «Aquest fons compleix una funció semblant a la del Museu Picasso de Barcelona, que explica la formació juvenil de l’artista», indica.

L’investigador també remarca que al manuscrit Gaudí defensa que «el temple és la construcció més important perquè és on s’ajunten totes les arts al màxim nivell». Segons Tarragona, l’arquitecte ja escriu que, per poder desenvolupar plenament la seva arquitectura, necessita construir un gran temple. Són reflexions anteriors a l’encàrrec de la Sagrada Família, que arribarà el 1883, i que demostren que el seu projecte vital ja estava definit abans de tenir l’oportunitat de dur-lo a terme.

El fons s’exposarà de forma permanent gràcies a la reforma del Museu 

El conjunt, format per onze peces, també permet situar l’inici de la seva carrera professional. L’esbós de la vitrina de la Guanteria Comella -que Domènec Sugrañes va portar a l’Exposició Universal de París- va ser l’objecte que va captivar Eusebi Güell i que va convertir-se en el punt de partida del seu mecenatge. Sense aquest encàrrec, explica Tarragona, la trajectòria de Gaudí hauria estat molt més lenta. «Gràcies a Güell va poder començar a desenvolupar els arcs parabòlics», apunta.

Entre les peces conservades també hi ha el projecte no executat del Santuari de la Misericòrdia, «una obra que li feia especial il·lusió i que, en frustrar-se, va marcar definitivament la seva relació amb la ciutat natal».

El museu conserva, a més, una de les poques fotografies existents de Gaudí. La imatge de 1880 mostra que, dos anys després d’acabar la carrera, «ja era un dandi», segons explica Tarragona. «Havia deixat enrere la imatge d’estudiant pobre vingut de Reus: anava als millors restaurants, vestia els millors sastres i es movia en cotxe de cavalls». Una segona fotografia, corresponent a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, el mostra ja calb. «Com que tenia entrades, es va rapar per lluir més», explica l’investigador.