Miquel Barbarà: «Em sento molt estimat, i estimo molt, també»

Miquel Barbarà, que va néixer a Almoster el 1939, va entrar al Seminari Conciliar Pontifici de Tarragona el 1953, amb 14 anys. És llicenciat en Teologia i Ciències Socials per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, i en Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid. Ha estat secretari general i canceller, vicari episcopal i vicari general de l’Arquebisbat de Tarragona. Administrador diocesà en dos pontificats i secretari general adjunt del Concili Provincial Tarraconense. També, director del Col·legi Sant Pau de Tarragona i de l’Escola Universitària de Treball Social de la URV, així com professor de Sociologia en diverses universitats. Té estudis de solfeig i de piano al Conservatori de Tarragona i al de Saragossa, i ha compost i publicat diverses obres musicals. Ha tingut responsabilitats diocesanes sobre música i associacions de Setmana Santa. Ha estat canonge, degà del Capítol, i mestre de capella. És fundador i director de la Schola Cantorum i de l’Orquestra dels Amics de la Catedral de Tarragona.

Vas néixer quan feia dos mesos que havia acabat la Guerra Civil.

El 10 de juny del 1939, a les cinc de la tarda. El pare sempre em deia «vas néixer el dia del plat únic». Encabat de la guerra, el Govern va decretar que uns dies determinats als restaurants només es donaria un plat, tot i que es pagava pels dos. El que no se servia, es destinava a beneficiència.

Amb tots els càrrecs i altes responsabilitats que tens i has tingut, com et defineixes, tu?

Com a capellà.

Però tu no ets ni has estat un capellà, simplement.

Ara estic jubilat de tots els càrrecs diocesans. Tinc 84 anys, eh?

Els càrrecs diocesans que has tingut han estat de poder.

Sí. Jo vaig estar 38 anys al Consell Episcopal de direcció del Bisbat.

Això vol dir ser la mà dreta dels arquebisbes.

Sí.

La mà dreta de cinc arquebisbes.

De Josep Pont i Gol, de Ramon Torrella, del cardenal Lluís Martínez Sistach, i de Jaume Pujol. I abans ja podríem començar pel cardenal Arriba y Castro. Em vaig fer un tip de passejar-lo per Roma! Jo vaig ser a Roma sis anys, del 1961 al 1967. Van ser tots els anys del Concili Vaticà II. Els bisbes vivien al mateix Col·legi Espanyol, la residència d’estudiants, i un d’ells era el cardenal Arriba y Castro. Un cop els seus secretaris marxaven, amb qui ell tenia relació era amb els de la seva diòcesi. Jo em vaig fer un tip de passejar-lo per Roma a les tardes! És una figura molt complicada, la del cadernal Arriba y Castro.

Ah sí?

Quan entrava a la diòcesi, era l’autoritat. «Donde voy yo, presido», deia. Però fora de la diòcesi, era igual que un infant. Passejàvem pels carrers de Roma, i cada dia anàvem a veure com menjaven els gats de la Piazza Argentina. «Mira, mira aquel cómo come... mira aquel...», deia. I ara, quan vaig a Roma, vaig a veure la Piazza Argentina! I encara hi ha gats. Sí, sí.

Allò de «Roma veduta, fede perduta», té part de veritat?

No. Per a mi no. Si no hagués estat a Roma durant tot el Concili Vaticà II, no sé... em sembla que hauria sigut molt més pobret del que he sigut. Va ser un moment d’eufòria. Hi havia una esperança, unes ganes de canvi, de renovació...! L’aggiornamento, que deia Joan XXIII.

Des de llavors, a l’Església, ha passat res similar al que va significar el Concili Vaticà II?

El papa Joan Pau II va representar un tirar enrere. Era un polonès tancat, per dir-ho així. En canvi, el Papa actual jo me l’estimo molt, el trobo molt maco. Sort en tenim ara, d’ell.

Es podria equiparar d’alguna manera l’arribada de Francesc a l’impacte del Concili?

És com si tornés una mica Joan XXIII. Sí, sí. Quan van elegir Joan Pau II, jo anava en un autobús de Pàdua cap a Venècia. Al darrere en tenia uns que sentia que parlaven. Ells potser no ho sabien, que jo els entenia. Deien «Quello là, era un babbo –aquell, Joan XXIII, era com un avi–; questo qua,–o sigui, el d’ara, Joan Pau II– sembra un capo della Gestapo». Així mateix!

I Benet XVI?

En la petita entrevista amb Benet XVI, vaig tenir la impressió que estava parlant amb una persona que es preocupava pel que feies. I amb l’actual, també. Feia poc que havia nomenat el nostre arquebisbe d’ara, Joan Planellas, que vaig haver d’anar a Roma a un congrés de mestres de capella, i Francesc ens va rebre. Va voler que passéssim tots per saludar-nos personalment un per un. I jo li vaig agrair el nomenament del nostre arquebisbe Planellas.

Benet XVI et va nomenar protonotari apostòlic supranumerari. Què és un protonotari apostòlic supranumerari?

Literalment, un protonotari apostòlic és un notari del Papa. Els que són oficials són els notaris de la Santa Seu. Fins al segle XVIII, als protonotaris, quan els volien donar més categoria, els feien cardenals. En el meu cas, és un càrrec honorífic.

N’hi ha pocs?

N’hi ha pocs. El Papa actual és partidari de restringir tots aquests càrrecs. És un papa auster en tot.

T’ho vas plantejar mai, de fer carrera? Vull dir, de voler ser cardenal, per exemple?

El Papa actual ha insistit molt que no hi ha d’haver ‘carrerisme’. No hi ha d’haver trepes.

Perquè n’hi ha, de trepes a l’Església, com a tot arreu?

Sí. Jo no ho he sigut mai. Amb els càrrecs que he tingut, hauria pogut fer més relacions... i mai ho he fet. Soc partidari de la senzillesa.

Creus que és general entre la població el desconeixement sobre els càrrecs i atribucions de la jerarquia a l’Església?

Sí, i tant que és general.

És un reflex de la desconnexió entre la societat i l’Església?

Sí. A banda, em sembla que faria falta una assignatura de cultura religiosa, per aprendre els orígens i les particularitats de totes les religions. Una altra cosa és tenir fe, creure o no, però penso que caldria una cultura religiosa. Com caldria una cultura política.

Cada dia es destapen nous casos d’abusos sexuals a l’Església. Com vius tu personalment aquests escàndols?

Amb una gran pena. No ho entenc. No em cap al cap.

El 2019 es van conèixer els abusos sexuals a la parròquia de Constantí. Es va dir que el Bisbat ho sabia.

No. Jo tots aquells anys vaig estar al Consell Episcopal, i mai vam tenir cap sospita. Ho puc assegurar. Llavors l’arquebisbe era Martínez Sistach. Jo era el vicari general, i parlàvem cada dia de tot. No me’n va parlar mai. Al Bisbat no va transcendir res, de Constantí. Absolutament res.

Comenteu entre vosaltres, els capellans, el gran nombre de casos que segueixen apareixent arreu?

Sí. Fa pena. Ens fa molta pena. Els abusos sexuals als nens no em caben al cap.

No és que vulgui relacionar una cosa amb l’altra, però creus que es podrà revisar el celibat i arribarà el dia que els capellans es podran casar?

Bé, és que els capellans catòlics orientals es casen. Els capellans catòlics que en comptes del ritus llatí segueixen el ritus oriental, i que pràcticament celebren igual que els ortodoxos, poden casar-se.

Doncs encara més motiu per deixar oberta l’opció per a tothom, no?

Lògic. Jo crec que aquest dia arribarà.

En una novel·la de Miguel de Unamuno, ‘San Manuel Bueno, mártir’, es diu: «Fe que no duda es fe muerta». Què et semba? Al llarg dels anys, hi ha dubtes?

Sí. El cap el tenim per pensar. Per tant, hi ha coses que te les has de plantejar. I tant! Jo me n’he hagut de plantejar moltes, de coses.

Arran de la teva vida personal, de coses que veies que els passaven als altres, de l’evolució social...?

Més aviat arran de les coses que passaven. Com que estava en llocs de responsabilitat, n’he viscut de tots colors.

La gràcia de tenir poder és ser capaç de posar-lo a disposició de tots per a un bé major?

A vegades el veritable poder és no fer servir el poder. És així, sí.

Això deu necessitar bastant treball interior personal?

Una de les coses de les que estic content és d’haver ajudat tant com he pogut els més dèbils.

Hi ha molts moments de crisi de fe? Hi ha moments de desencant, com en qualsevol feina?

I tant! Estem passant un moment molt complicat, ara, a l’Església. Molt complicat.

Pels abusos sexuals?

Per tot. Perquè la pràctica religiosa cau, perquè les vocacions són escasses... Estem en un moment realment molt complicat. A mi els companys que són rectors alguna vegada m’han dit: «Cada persona que se’m mor deixa un lloc buit».

Tu has estat un capellà modern, fins i tot rebel. Vas rebre amenaces per demanar que es commutés la pena de mort a Heinz Chez, i una vegada et vas enfrontar cara a cara amb Rouco Varela, oi?

I tant! Vam tenir una topada... Bufff! Perquè Rouco Varela és un bon gallec, eh? Llavors era bisbe auxiliar de Santiago de Compostel·la. En una reunió de tots els bisbats d’Espanya, a Salamanca, ell ens va fer una conferència sobre com entenia l’Església... una cosa carca... Es va aixecar un jesuïta que era el provicari general de Tarancón, Martín Patino, i el va contradir. Rouco s’hi va encarar. Jo em vaig aixecar llavors a defensar Martín Patino, i em va replicar amb duresa. Va ser fort. Encabat, durant temps, quan l’arquebisbe Pont i Gol anava a una reunió a Madrid i en tornava, sempre em deia «Rouco m’ha preguntat per tu, per com estaves: ‘¿Qué hace, su secretario?’». Ha, ha,ha! No me’n penedeixo gens!

Vas entrar al Seminari amb 14 anys. En la vocació va influir molt la teva germana Maria, oi?

Sí, molt. Era molt bona persona i molt pietosa.

A la família hi havia antecedents de vida religiosa?

Sí. Teníem dues monges, germanes de la mare. I també teníem un oncle capellà, també germà de la mare, que es va secularitzar a Cuba i es va casar amb una nord-americana. Quan es va quedar vidu, hauria volgut tornar a fer de capellà, i al final no va ser. De tota manera, la meva mare era molt avançada. Em deia que jo no hi havia d’anar, amb sotana. No trobava bé que anés amb sotana. No volia que es conegués que era capellà, perquè es recordava d’abans de la guerra... De fet, de primeres la meva mare no veia bé que jo anés al Seminari. Potser per això d’aquest germà seu que s’havia secularitzat.

És que tu eres el fill petit del Miquelito i la Roseta. El més mimat.

Sí, molt.

Potser per això no ho volia, la teva mare.

Jo una vegada em vaig atrevir a preguntar-los si m’havien volgut. Imagina’t. Em van dir que sí que m’havien volgut.

Has dit algun cop que, després dels teus pares, el doctor Josep Pont i Gol és una de les persones a les quals has d’estar més agraït.

Pont i Gol va ser una grandíssima persona. I educador... A mi em tenia una confiança extraordinària.

La gent t’ha vingut a demanar consell de vida?

Sí, moltes vegades.

Creients i no creients?

Sí. Evidentment no puc dir noms, encara que ell ja és mort, però un cas molt curiós va ser el d’una persona que havia matat capellans. No sé per què, va començar a venir per aquí, per parlar amb mi. Va venir molts dies, i parlàvem. Quan em va dir que havia matat capellans a la guerra, em vaig quedar... però bé, el vaig acompanyar, sí. Potser dues o tres setmanes abans de morir va venir i estava molt preocupat. Quan estàvem a la porta al carrer, li dic “mira, tu et trobaràs, quan et moris, cara a cara amb Déu”. I em diu “amb Déu sí, però amb Marx no”. Últimes paraules. Em volia transmetre que ja no creia en el comunisme? Em va fer impressió, tot plegat.

Quina mena de consells trobes que necessita, la gent? Què busquem, estar en pau?

Jo sempre dic que el primer pas és ser una bona persona. N’hi ha que volen ser bons cristians i són males persones, i no. Primer cal ser una bona persona. Sobre això pots construir el que vulguis.

Qui era el Quimet de la Irene?

Era un fill del poble, d’Almoster, que encara no sé ben bé com ell de petit ja va començar a estudiar música. Anava a Reus i tenia molta afició i tocava a l’església. I va ser el primer que em va ensenyar les notes. El Quimet de la Irene va ser qui em va ensenyar a solfejar.

I des de llavors ja no t’has separat mai de la música.

Després vaig tenir la sort de ser deixeble de mossèn Tàpies! Ell ens portava a examinar al Conservatori. Tots els cursos que es podien fer aquí a Tarragona els vam fer, i el següent que ja no es podia fer aquí ens va fer examinar pel Conservatori de Saragossa.

Què significa per a tu la música?

La música per a mi és vital. Encara soc el director del Cor i l’Orquestra de la Catedral. He fet moltes peces, i arranjaments. Tinc un ‘Glòria’ que el canten per tot Catalunya. Ara no fa gaire, a la consagració del bisbe de Menorca, el van cantar. Va per tot arreu. Els anys que vaig ser vicari general alguna vegada vaig anar per les parròquies i tal. I arribaves allà abans de la celebració, i estaves amb el grup que preparava els cants. Quan els deien “és el vicari general”, la gent em mirava com dient “ah mira que bé”. I quan els deien “és l’autor del ‘Glòria’ i ‘Cantem’”. Ep! Llavors ja canviava la cosa, ja els feia gràcia i ja em miraven d’una altra manera, contents.

Mentre féiem les fotos ens explicaves que la doctora et recomana cada dia tocar el piano, per l’artrosi. Ens has tocat ‘Paraules d’amor’, del Serrat, i un bolero, ‘Bésame mucho’. Ens deies que la gent se sorprèn, perquè tenen la idea que pel fet de ser capellà no has de poder tocar o cantar un bolero, no?

Algunes vegades per això mateix ja ho faig expressament. I els veig les cares, a alguns, com dient “aquest home que toca ara?” Ha, ha, ha!

Tarragona és la capital eclesiàstica de Catalunya. Aquest sol fet és desconegut per molts tarragonins.

Jo diria que els tarragonins, tant en l’aspecte religiós com en el civil, no valorem el que som i el que hem estat. Segons on, si durant dos anys haguessin sigut la capital del món... prepara’t. Nosaltres diem “ah, sí, aquí hi va viure l’August”, com si res. Escolta, que les representacions de Roma venien aquí a Tarragona! Que vam ser la capital del món!

Per què l’Església tarraconense és tan important?

De l’Església Tarraconense, en dret canònic, en diem província eclesiàstica. L’Església va com reprendre les províncies romanes. Tarragona ha estat clau. Tarragona va perdre la capitalitat eclesiàstica amb la invasió musulmana, l’any 713. Els comtes de Barcelona no van donar per acabada la Reconquesta fins que Tarragona no va tornar a ser la primada. Tarragona és el lloc del món on s’han fet més concilis provincials. Cap a uns 160. I nosaltres, mira, com si res...

Tu coneixes molt bé la Part Alta i la presó. En tens publicats estudis pioners.

Sí. Tinc publicat un estudi sociològic de la Part Alta ‘El Barri Antic de Tarragona’ (editat per l'Escola d'Assistents Socials i l'Ajuntament de Tarragona, 1980) i ‘La Presó de Tarragona’ (editat per Justícia i Pau amb la col·laboració del Departament de Justícia de la Generali­tat de Catalunya, 1982). Ens va costar molts permisos del ministeri i de tot arreu. També vaig participar com a sociòleg en ‘Totalisme i voracitat, una aproximació interdisciplinària al fenomen sectari a Catalunya’, editat l'any 1994.

La docència ha estat una de les àrees de la vida que t’ha donat més satisfacció personal?

Sí, i tant. A mi l’Escola de Treball Social no solament m’ha donat satisfacció, sinó que ha sigut el mitjà de vida, de tal manera que jo al Bisbat li he costat molt barat, perquè sempre m’he guanyat les garrofes amb la docència.

Baratíssim, perquè de l’Escola de Treball Social no vas voler cobrar res en marxar-ne, quan bé que hauríes pogut.

Quan vam haver de tancar l’Escola de Treball Social que havia creat el Bisbat, perquè passava a la URV, vam haver de fer indemnitzacions. A mi, com que havia sigut professor, cap d’estudis i director, l’últim que vaig fer el traspàs, em tocaven 10 milions de pessetes. Jo li vaig dir a l’arquebisbe Martínez Sistach que jo, en consciència, no podia cobrar 10 milions del Bisbat. M’hauria semblat una immoralitat.

Vas anar a missions, a Rwanda i al Congo. Encara en beus, d’aquella experiència del 1979? T’agradaria tornar-hi?

Si em trobés bé sí. Va ser una experiència preciosa. Jo vaig arribar a Rwanda un dissabte a la nit i l’endemà començava la missa així: “Na ria na Patri na Moana na Rojo Mutagatifu”.

És ruandès? Recordes com comença la missa en ruandès!?

És kiynarwanda, sí. Quan vols donar importància a la llengua i deixar clar que estimes la llengua d’un poble, és molt fàcil fer-ho. El que cal és voler-ho.

Com va ser que vas poder parlar vuit hores amb el president Tarradellas a l’exili?

El setembre del 1977, el doctor Pont i Gol ens va enviar al bisbe d’Urgell Martí Alanis i a mi a Saint Martin-le-Beau a pactar les relacions de la futura Generalitat amb l’Església. Havíem calculat que hi estaríem una hora i mitja o dues, i van ser vuit hores. Tarradellas era un home d’Estat, ho he dit sempre. De nivell alt. Ens va explicar que cada dia abans d’anar a dormir resava el Pare Nostre. Cal dir que aquell va ser un viatge secret.

Un viatge secret per anar a parlar amb el president a l’exili, amb canvi de cotxe inclòs en un bosc d’Andorra. Per ser capellà, caram amb les aventures, no?

Sí, ha, ha, ha! El bisbe Martí Alanis era copríncep d’Andorra, i no li interessava que se sabés que havia sortit cap a França, àmbit del copríncep francès, o sigui, del president francès. Per això vam fer un canvi de cotxe. Aquesta operació la va programar el bisbe Alanis.

Tu coneixes la veritat real, i no la veritat oficial, de l’arribada a Tarragona, el 1978, de les despulles del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili a Suïssa, el 1943. Quina és la veritat real?

Teníem por, encara el 1978, que hi hagués algun atemptat. De manera que l’itinerari oficial d’arribada no va ser el real. En comptes de venir directe de Suïssa cap a Cambrils, el furgó amb les despulles el vam fer entrar a Miami, a Mont-roig Platja, i es va estar allí a l’església un temps. Això va ser secret. L’endemà va sortir-ne i va agafar l’autopista i va entrar a Cambrils, com si arribés llavors de Suïssa.

Qui va dissenyar aquesta operació?

(Somriu).

La vas dissenyar tu?

Bé, ho comentàvem tot amb l’arquebisbe, però sí, jo hi vaig tenir molta implicació. La família em van estar agraïts. Van voler que tingués el confessionari de Vidal i Barraquer. Llàstima que no te’l puc ensenyar, perquè fa tres o quatre dies que el vaig donar al Bisbat. Ja el tenen a la capella.

Explica’m alguna anècdota casolana del bisbe Pujol.

El bisbe Pujol venia molt aquí a casa. “Vinga, farem un pa amb tomaca”. Venia sobretot a veure el futbol. És molt futbolero i del Barça. Quan encara no ho tenia tot condicionat al Palau, venia a casa a veure el Barça. Un dia féiem uns crits, que els veïns després ens van preguntar que què passava. Devia ser un gol d’aquells... Ell, de família, són molt oberts tots, i de fer molts petons i abraçades.

Tens una vida social molt activa, oi?

Sí, i això em va bé. Si em quedo tancat a casa, malament.

Portes un diari?

Una mica. L’Olga Xirinacs m’insisteix que he d’escriure cada dia. Som molt amics, amb l’Olga. Jo t’he de dir que a Tarragona em sento molt estimat i valorat, i això els ho agraeixo a moltes persones. I jo també estimo molt, eh? En italià diuen “Il primo amore non si dimentica mai”. El primer amor no s’oblida mai.