Gavineters i esmolets

Recordo que a casa teníem molts gavinets. Per a tindre’n sempre a mà els més esmolats per a poder tallar embotits i el pernil, de forma que les llenques quedessin ben finetes. Per això passaven els esmolets de l’època amb un carretó amb una roda de fusta semblant a la dels carros, que gràcies a unes potes quedava lliure, l’aixecaven i amb un peu la feien girar. La majoria dels esmolets eren gallecs. Amb una simple mola, que era una pedra roja rodona que girava. Acostumaven a passar un cop al mes.

Els esmolets es van passar aviat a la bicicleta, i movien la roda d’esmolar amb pedals. Com que al modernitzar-se ja no disposaven d’una roda de ferro que feia el soroll típic de l’esmolat, amb el que es donaven a conèixer, van començar a fer servir una petita flauta de Pan a la que anomenaven «pito» per anunciar al veïnat que ja havien arribat. Per les carnisseries i d’altres establiments ja hi passaven ells. El darrer esmolet que vaig conèixer duia un tricicle a pedals.

Treballava en negre i quan va sortir l’IVA el va aplicar i se’l quedava ell. Ho explico ja que no recordo el nom de l’esmolet i a més va morir, crec que ofegat al mar. Algun cop la policia li havia retirat el tricicle ja que anava begut. Era pobre, mal menjat, però quan venia els clients el convidaven a menjar un entrepà ja que era molt simpàtic. Ara la cosa ja no és així, es paguen impostos, autònoms, etc. El darrer esmolet que vaig veure passar anava amb una vespa vermella.

A Tarragona hi ha hagut diverses gavineteries molt bones: Álvarez, Lamas, Delfos o Rodríguez en són quatre. Sempre m’ha agradat aturar-me a guaitar els aparadors de les gavineteries. Hi havia alguns gavinets per als cuiners que eren tractats com a instruments musicals d’alta qualitat. Per a un bon xef els gavinets són quelcom sagrat, i a les gavineteries es posaven a punt.

Jo tenia la il·lusió de tenir una navalla suïssa d’aquelles que tenen diversos gavinets, llimes i estisores entre d’altres utilitats. La veritat és que en vaig acabar tenint una però mai la vaig utilitzar: poc vaig poder anar al camp a menjar ja que treballava a Casa Boada. Durant una bona època també hi vaig treballar els festius.

La darrera gavineteria que va tancar va ser la Rodríguez del carrer Canyelles, amb gairebé tres quarts de segle d’història. José Antonio Rodríguez va continuar l’ofici del seu pare, a qui jo coneixia. Com a cosa curiosa els soldats del regiment de guarnició compraven un candau i una navalla, ja que amb la navalla que els hi donaven no podien ni tallar el pa, i per guardar el sac amb les seves pertinences (el «petate») i la taquilla, utilitzaven un parell de candaus. Quan acabaven la mili els posaven al vaixell metàl·lic de la font de la plaça de la Mitja Lluna com a record del seu pas per la ciutat.

La gavineteria més visitada pels soldats era Casa Rodríguez, ja que estava més aprop de la caserna. José Antonio Rodríguez, fill del fundador de la gavineteria, la va tancar amb més de setanta anys per manca de relleu. Avui els fills estudien i busquen camins més d’acord amb la seva vocació. El senyor Rodríguez cal felicitar-lo ja que el seu esmolat era perfecte. El tancament de Casa Rodríguez va ser una pèrdua per a Tarragona però la vida és així.

Una altra gavineteria, que estava al carrer Unió era la Lamas, que també era bona. El senyor Lamas va morir massa aviat en un accident d’avió on pilotava ell. El recordo com una persona amb molta vitalitat, practicava el motociclisme amb una Montesa, la moto de moda, i pilotava avions petits. La seva mort va colpir Tarragona, on el senyor Lamas era molt estimat pel seu caràcter jove i esportista. Els de la seva època el recordem.

Una altra gavineteria era Casa Álvarez, que estava al Cós del Bou junt al Bar Pepito i el Florida. El senyor Álvarez va ser innovador ja que era l’únic que esmolava les màquines elèctriques d’afaitar. També esmolava els gavinets de les xarcuteries i del mercat de la plaça del Fòrum.

També s’hi venien tot tipus de gavinets i paraigües, que s’apariaven a les gavineteries. La Casa Álvarez, ja centenària, actualment està al carrer Colom i continua el nét. Casa Álvarez sempre ha estat en mans de la família, malgrat que el fill Joan no va continuar ja que es va dedicar a la banca. Joan Álvarez va ser director de l’oficina de l’avinguda Rovira i Virgili de Caixa Catalunya, per això el vaig conèixer. També participa activament en la Setmana Santa.

A la Baixada Misericòrdia recordo com si fos una ombra una gavineteria amb aparadors d’aquells antics que es deia Delfos. És trist veure com Tarragona va perdent tantes botigues. Per exemple, quantes ferreteries queden? Al centre poques, crec que un parell. Abans n’hi havia un munt i de molt bones, com la Martí Grau, Anguela, Central, Vicens, Elias, Tarragona o Casa Socias.

Per diferents motius han anat tancant o traslladant-se a polígons, com és el cas de la Martí Grau, dels amics Eduard i Jaume Martí Such. Son pare del Jaume i de l’Eduard em va regalar la formigonera MZ del Río per al còctel «Cambrils sabor de mar», que després es va subhastar per finançar obres benèfiques de les Germanetes dels Pobres de Reus.

Aquest és el meu petit record de gavineters i esmolets que passaven pels pobles trencant el silenci i donant un toc festiu amb la seva tonada. El repicar de campanes, el pregoner i l’esmolet formen part del patrimoni sonor de tants pobles i ciutats. Recordo quan arribava l’esmolet a Mont-roig molts nens anàvem corrents darrere seu, també em ve al cap el crit de la persona que arreglava paraigues, que anava a peu amb un bossa en bandolera on hi duia les eines cridant: «el paraiguero, el paraigueroo».