Para seguir toda la actualidad desde Tarragona, únete al Diari
Diari
Comercial
Nota Legal
  • Síguenos en:

Tarraco Arena

| Actualizado a 05 diciembre 2022 11:04
Se lee en minutos
Participa:
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

La plaça de braus de Tarragona es va començar a construir a finals del segle XIX amb l’arquitecte Ramon Salas Ricomà, que era un dels millors de l’època, per encàrrec de l’alcalde Fèlix Donoso. La plaça de braus, en la seva història, ha tingut grans moments. Quan s’hi feien toros hi van passar les grans figures del toreig. En aquelles èpoques a Tarragona no hi havia gaires opcions per passar el diumenge i les curses de braus n’eren una. Les curses de braus per a mi eren una cosa cruel. Les places eren tot un espectacle, amb banda de música. A la sortida dels toreros a la plaça saludaven les autoritats i brindaven el toro. El dilluns següent a les curses de braus, molta gent ja esperava poder anar al Mercat a comprar la carn dels toros. A la cuina dels restaurants oferien cua de bou, però com que només havien matat sis braus era un plat força demanat, malgrat que hi havia molts ossos. El millor era el caldet on es podia sucar pa.

El temps que més recordo és el d’un empresari que va remuntar la plaça i a més de toros hi oferien espectacles de lluita lliure, boxa, festivals musicals i espectacles còmics-taurins. Com tots els de la meva època hauran endevinat, aquest empresari era José Moya, el qual va cuidar la plaça i oferir moltes activitats. El senyor Moya era molt estimat i feia molta beneficència, en una època en què es passaven moltes necessitats. Deien que regalava carn a entitats benèfiques.

Amb el temps José Moya va fer viure molts moments en una plaça que crec que deuria convertir en rendible en l’aspecte econòmic. Recordo molt el senyor Moya, venia amb freqüència a la «casa de los jamones», que estava al costat de Casa Boada. Aquest negoci el va fundar el senyor Berrio i era un lloc on es venien pernils de totes les referències.

A les vetllades de boxa que en aquella època es feien a la plaça, hi acudien bastants aficionats. Era curiós veure un públic veient que unes persones es pegaven en pro de l’esport. La cosa anava seriosament ja que veies sortir sang i la gent aplaudia. Qui perdia el combat, a més de no tenir la glòria, li quedava el dolor i els esparadraps. També s’hi feia lluita lliure, era un espectacle ben orquestrat i quan acabava la competició anaven tots a sopar al restaurant La Barca. La lluita lliure era divertida i crec que sabien pegar-se sense fer-se mal. El jovent hi acudia i després era habitual anar a fer el ressopó al bar Gol, que era un bar famós per les seves tapes i pel popurri, que era un plat amb una mica de tot. També hi havia altres bons bars de tapes, com el Negresco o el Baviera, per citar-se un parell.

Recordo que quan va venir el torero ‘El Cordobés’ es va omplir la plaça de toros «fins a la bandera» i Tarragona estava plena de cartells taurins. També recordo que es van posar de moda els espectacles taurins còmic-musicals, com El bombero torero, El empastre, La revoltosa o altres. Un vespre, juntament amb els meus pares, se’ns va ocórrer anar a una «charlotada», ja que l’estiu convidava a anar a algun tipus d’espectacle a la fresca. Ens vam asseure i vam xalar escoltant la banda de música, formada per una majoria de músics valencians. La sorpresa va ser grossa a la mitja part, ja que es rifaven pernils com a manera de promocionar els espectacles. De sobte per la megafonia van dir «Un jamón para Eduardo Boada», i vaig pensar... que estrany. I miro cap al lloc on feien el sorteig i veig anant a recollir-lo el meu avi Eduard Boada Pallarés (1882-1965), que vivia a casa de la germana del meu pare, la Maria Boada Calbó. Naltros no sabíem que l’avi era allí, ni ell res de la nostra presència. El matí següent va venir com cada dia al bar fins a la tarda i mai ens va dir res del pernil. En aquella època tenir un pernil sencer a casa era una cosa impensable. Podies tallar-lo amb un gavinet casolà i sortien els talls gruixuts per acompanyar el pa amb tomaca.

A la vida tot passa i el senyor Moya es va fer gran i va deixar la plaça de braus, que va anar passant a altres persones que van tenir la concessió de la plaça fins al final. Un dels darrers matadors que va torejar a la plaça va ser Rubén Marín. La dada no és molt exacta ja que els toros no m’agraden, pateixo pel brau i pels toreros. Rubén Marín va tenir el seu entrepà, ja que ell em volia dedicar un toro i jo no hi vaig anar. Ell va ser client de Casa Boada, li dec el darrer entrepà perquè vaig haver d’abandonar la feina pel dolor de la columna. En aquell moment recordo que el Rubén em volia portar a un especialista. Tampoc hi vaig anar. Era una clínica d’aquelles on als metges els diuen eminència. Ara el mal d’esquena està estancat i vaig a metges de Tarragona. Avui he intentat anar al supermercat sense la cadira, només amb un caminador i m’ha costat arribar. Potser l’hauria d’haver escoltat, però veig que aquest dolor ha vingut per quedar-se.

Quan jo era jove, els toreros s’allotjaven a l’Hotel Europa, que estava a la cantonada de la Rambla Nova i el carrer Unió. Hi havia persones que acudien a la porta de l’hotel per veure sortir els toreros amb aquells cotxes enormes on cabien unes set persones. Més amunt de l’hotel hi havia les Galerias Comerciales, i allí hi havia el fotògraf Del Río, que era un fotògraf especialitzat en el món taurí. Molta gent li comprava fotografies de les figures del toreig per després procurar aconseguir signades pel torero en qüestió. Al final es va inaugurar l’Hotel Imperial Tarraco, on també s’hi han allotjat toreros, i l’Hotel Europa va ser una nova víctima del progrés. A l’Imperial Tarraco també s’hi han allotjat toreros. Són històries velles que ens serveixen per recordar un passat que ens encanta recordar als qui ja tenim una edat.

Finalment els toros van ser eliminats a Catalunya i la plaça es va cobrir, guanyant-se així un local immens cobert que permet tota classe d’espectacles i trobades, fires i festes gastronòmiques a base de furgonetes convertides en cuines, les food trucks, que ofereixen delícies gastronòmiques. De totes maneres crec que l’esdeveniment de més relleu que s’hi organitza regularment és el Concurs de Castells, en el qual no cal escriure aquells tòpics del món taurí: «si el tiempo no lo impide» o «con un lleno hasta la bandera».

I pensar que hi va haver un temps en què es va pensar en enderrocar la plaça de braus, com ja va passar amb el cinema Principal o diversos edificis importants de Tarragona, que en algun moment van deixar de ser prou valorats per la ciutat. Tots els edificis tenen sempre una segona vida, o més d’una. És el cas de la Tarraco Arena.

La plaça de braus de Tarragona es va començar a construir a finals del segle XIX amb l’arquitecte Ramon Salas Ricomà, que era un dels millors de l’època, per encàrrec de l’alcalde Fèlix Donoso. La plaça de braus, en la seva història, ha tingut grans moments. Quan s’hi feien toros hi van passar les grans figures del toreig. En aquelles èpoques a Tarragona no hi havia gaires opcions per passar el diumenge i les curses de braus n’eren una. Les curses de braus per a mi eren una cosa cruel. Les places eren tot un espectacle, amb banda de música. A la sortida dels toreros a la plaça saludaven les autoritats i brindaven el toro. El dilluns següent a les curses de braus, molta gent ja esperava poder anar al Mercat a comprar la carn dels toros. A la cuina dels restaurants oferien cua de bou, però com que només havien matat sis braus era un plat força demanat, malgrat que hi havia molts ossos. El millor era el caldet on es podia sucar pa.

El temps que més recordo és el d’un empresari que va remuntar la plaça i a més de toros hi oferien espectacles de lluita lliure, boxa, festivals musicals i espectacles còmics-taurins. Com tots els de la meva època hauran endevinat, aquest empresari era José Moya, el qual va cuidar la plaça i oferir moltes activitats. El senyor Moya era molt estimat i feia molta beneficència, en una època en què es passaven moltes necessitats. Deien que regalava carn a entitats benèfiques.

Amb el temps José Moya va fer viure molts moments en una plaça que crec que deuria convertir en rendible en l’aspecte econòmic. Recordo molt el senyor Moya, venia amb freqüència a la «casa de los jamones», que estava al costat de Casa Boada. Aquest negoci el va fundar el senyor Berrio i era un lloc on es venien pernils de totes les referències.

A les vetllades de boxa que en aquella època es feien a la plaça, hi acudien bastants aficionats. Era curiós veure un públic veient que unes persones es pegaven en pro de l’esport. La cosa anava seriosament ja que veies sortir sang i la gent aplaudia. Qui perdia el combat, a més de no tenir la glòria, li quedava el dolor i els esparadraps. També s’hi feia lluita lliure, era un espectacle ben orquestrat i quan acabava la competició anaven tots a sopar al restaurant La Barca. La lluita lliure era divertida i crec que sabien pegar-se sense fer-se mal. El jovent hi acudia i després era habitual anar a fer el ressopó al bar Gol, que era un bar famós per les seves tapes i pel popurri, que era un plat amb una mica de tot. També hi havia altres bons bars de tapes, com el Negresco o el Baviera, per citar-se un parell.

Recordo que quan va venir el torero ‘El Cordobés’ es va omplir la plaça de toros «fins a la bandera» i Tarragona estava plena de cartells taurins. També recordo que es van posar de moda els espectacles taurins còmic-musicals, com El bombero torero, El empastre, La revoltosa o altres. Un vespre, juntament amb els meus pares, se’ns va ocórrer anar a una «charlotada», ja que l’estiu convidava a anar a algun tipus d’espectacle a la fresca. Ens vam asseure i vam xalar escoltant la banda de música, formada per una majoria de músics valencians. La sorpresa va ser grossa a la mitja part, ja que es rifaven pernils com a manera de promocionar els espectacles. De sobte per la megafonia van dir «Un jamón para Eduardo Boada», i vaig pensar... que estrany. I miro cap al lloc on feien el sorteig i veig anant a recollir-lo el meu avi Eduard Boada Pallarés (1882-1965), que vivia a casa de la germana del meu pare, la Maria Boada Calbó. Naltros no sabíem que l’avi era allí, ni ell res de la nostra presència. El matí següent va venir com cada dia al bar fins a la tarda i mai ens va dir res del pernil. En aquella època tenir un pernil sencer a casa era una cosa impensable. Podies tallar-lo amb un gavinet casolà i sortien els talls gruixuts per acompanyar el pa amb tomaca.

Els toreros s’allotjaven a l’Hotel Europa, que estava a la cantonada de la Rambla amb Unió

A la vida tot passa i el senyor Moya es va fer gran i va deixar la plaça de braus, que va anar passant a altres persones que van tenir la concessió de la plaça fins al final. Un dels darrers matadors que va torejar a la plaça va ser Rubén Marín. La dada no és molt exacta ja que els toros no m’agraden, pateixo pel brau i pels toreros. Rubén Marín va tenir el seu entrepà, ja que ell em volia dedicar un toro i jo no hi vaig anar. Ell va ser client de Casa Boada, li dec el darrer entrepà perquè vaig haver d’abandonar la feina pel dolor de la columna. En aquell moment recordo que el Rubén em volia portar a un especialista. Tampoc hi vaig anar. Era una clínica d’aquelles on als metges els diuen eminència. Ara el mal d’esquena està estancat i vaig a metges de Tarragona. Avui he intentat anar al supermercat sense la cadira, només amb un caminador i m’ha costat arribar. Potser l’hauria d’haver escoltat, però veig que aquest dolor ha vingut per quedar-se.

Quan jo era jove, els toreros s’allotjaven a l’Hotel Europa, que estava a la cantonada de la Rambla Nova i el carrer Unió. Hi havia persones que acudien a la porta de l’hotel per veure sortir els toreros amb aquells cotxes enormes on cabien unes set persones. Més amunt de l’hotel hi havia les Galerias Comerciales, i allí hi havia el fotògraf Del Río, que era un fotògraf especialitzat en el món taurí. Molta gent li comprava fotografies de les figures del toreig per després procurar aconseguir signades pel torero en qüestió. Al final es va inaugurar l’Hotel Imperial Tarraco, on també s’hi han allotjat toreros, i l’Hotel Europa va ser una nova víctima del progrés. A l’Imperial Tarraco també s’hi han allotjat toreros. Són històries velles que ens serveixen per recordar un passat que ens encanta recordar als qui ja tenim una edat.

Finalment els toros van ser eliminats a Catalunya i la plaça es va cobrir, guanyant-se així un local immens cobert que permet tota classe d’espectacles i trobades, fires i festes gastronòmiques a base de furgonetes convertides en cuines, les food trucks, que ofereixen delícies gastronòmiques. De totes maneres crec que l’esdeveniment de més relleu que s’hi organitza regularment és el Concurs de Castells, en el qual no cal escriure aquells tòpics del món taurí: «si el tiempo no lo impide» o «con un lleno hasta la bandera».

I pensar que hi va haver un temps en què es va pensar en enderrocar la plaça de braus, com ja va passar amb el cinema Principal o diversos edificis importants de Tarragona, que en algun moment van deixar de ser prou valorats per la ciutat. Tots els edificis tenen sempre una segona vida, o més d’una. És el cas de la Tarraco Arena.

Comentarios
Multimedia Diari