Murs que parlen... i que escolten

Les parets, descolorides i plenes d’esvorancs. Els vidres, trencats, i les portes, tapiades. Aquest és l’aspecte decrèpit de la Tabacalera que ha enamorat set il·lustradors i il·lustradores tarragonins per decorar-la per dins. És la bellesa en la vellesa, suposo.

Estampen les seves eines i estris pels murs tristos de l’edifici i, d’aquesta manera, hi imprimeixen el seu estil i expressió. Se’ls veu concentrats i abstrets en la seva creació, ara que els passadissos de l’antiga fàbrica de tabacs tornen a rebre visitants. El cicle ‘En Dansa’, que reviu alguns dissabtes l’interior de la Tabacalera, ha estat l’excusa perquè aquests set il·lustradors trobin en els seus murs una nova manera d’expressar-se: escullen un sector més o menys lliure d’altres grafitis i hi fan volar la imaginació. La proposta s’anomena, precisament, ‘Murs que parlen’ per fer referència a aquest íntim diàleg de l’espectador amb les obres d’art. Els visitants del cicle dansaire poden mirar i admirar, sota la batuta dirigida del mestre Joan Rioné, tot un seguit d’il·lustracions i obres plàstiques a través d’un recorregut dins la Tabacalera. Tot plegat es fa aprofitant el desè aniversari de ‘La ciutat a cau d’orella’, un cicle de llegendes i històries organitzat per Tarragona Jove. «L’espai és preciós, i poder deixar la nostra empremta aquí és una gran experiència», fa la Nami, autora de la primera obra que troba el visitant. S’ha inspirat precisament en aquestes llegendes i en el cicle per pintar una gran orella que escampa històries per tot arreu. Com «un voyeur» que ho veu tot des d‘un forat -la porta d’entrada- i s’hi vol apropar.

Al llarg del recorregut, diverses obres van donant ales a la imaginació perquè voleï amb les desenes de coloms que han fet, de la Tabacalera abandonada, casa seva. L’obra inspiradora de la Nami dona pas a un llarg passadís obert, amb la primera de les llegendes a mà esquerra: la de la nena que tocava el piano a la Casa Castellarnau. Elisabet Boar, nom artístic d’Elisabet Bonet, encara està enfilada a l’escala fent els últims retocs a la seva creació. L’obra ens parla de les tecles del piano com l’única companyia de la nena fantasma. «Quan ens va arribar la proposta no vam saber dir que no, per això ens hem organizat entre il·lustradors i ens hi hem sumat», explica ella.

El cas és que hi participen professionals de l’Escola d’Art i Disseny i de l’Associació d’Il·lustradores de Tarragona. Algunes de les peces són fruit de la col·laboració entre un alumne en pràctiques de l’Escola d’Art i un membre de l’Associació d’Il·lustradores. «L’objectiu de tot plegat és donar a conèixer, obrir i decorar l’espai de la Tabacalera, deixar petjada a través del cicle ‘La ciutat a cau d’orella’», explica Georgina López, tècnica de Joventut i responsable del cicle. L’obertura de portes de l’antiga fàbrica no podria haver estat un millor escenari per aquesta fusió entre l’art de la il·lustració i el de la dansa.

Seguint avançant amb la visita privada que ens fan els artistes, és inevitable fixar-se amb aquelles parets que ja estaven decorades prèviament. Aquells murs sí que parlen, i diuen coses lletges i obscenes. «Està molt bé que la gent s’hi coli i hi pinti però les intervencions haurien de tenir una qualitat i un perquè», assumeix Boar. Els nous inquilins han evitat tocar les creacions dels artistes de carrer perquè «no deixen de ser obres d’altres persones».

Més endavant, un gran mural carregat de simbologia de la vallenca Alba Pucurull obliga a reflexionar i impedeix oblidar les treballadores de la fàbrica que no van deixar de lluitar pels seus drets laborals, un «símbol de resistència», en paraules seves. Lluís Jiménez, al seu torn, també ha optat per un fantasma pianista per una col·laboració amb l’Alex, un alumne de l’Escola d’Art. Una doble obra bicèfala que juga amb la ciència ficció i la gamma cromàtica per donar continuïtat i estil propi i per atraure l’antenció del visitant.

L’aposta de la Núria, en canvi, és ben diferent, ja que compta amb diverses superfícies de cartró repartides pel recorregut amb què vol representar els senyals del temps. «M’interessa la petjada de la gent que ha passat per aquí, trobo la inspiració en llocs decadents que mereixen una segona vida, com la Tabacalera», reconeix ella. Una segona o una tercera vida. Perquè els artistes coincideixen en veure aquest immens complex històric al costat del riu com una oportunitat pel futur de l’art a la ciutat. «A nosaltres ens agradaria poder continuar aquest projecte dels ‘Murs que parlen’ per tenir un espai pels artistes, un lloc on reunir-nos», fan ells. Aprofitant que ara hi ha la dansa i la il·lustració, apunten a un espai de trobada i van més enllà: de trobada de tot l’art tarragoní, on s’hi facin tallers, exposicions, mostres, activitats, etc.

La visita, com no podria ser d’una altra manera, l’acaba el dibuix d’un senyor encorbat, treballador de la fàbrica a jutjar pel seu mono blau, que demana silenci. «Després de tot un viatge per les llegendes, la gràcia d’un secret és que es mantingui guardat, no?», reflexiona i somriu l’autora, Ruth l’artista, també alumna de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. «Entrar a la Tabacalera i pintar-ne les parets és una de les millors experiències que hem fet», resumeixen els artistes, il·lusionats. I poder acopanyar-los en aquesta visita exclusiva entre obres, llegendes i històries, també.