Àngel Òdena: «L’òpera enganxa molt i no és gens elitista»

Àngel Òdena (Tarragona, 1968) va debutar l’any 1994 amb La Bohème. Enguany celebra 20 anys des que va debutar al Teatro Real de Madrid. Al llarg de la seva trajectòria professional, ha actuat en alguns dels millors teatres del món com el Metropolitan de Nova York, Arena de Verona, Concertgebouw d’Amsterdam o Staatsoper i Deutschoper de Berlín. També ha compartit escenari amb figures com Montserrat Caballé i Plácido Domingo. 

Enguany celebra els 20 anys des que va debutar al Teatro Real (Madrid) l’any 1999.
No és fàcil haver estat durant tot aquest temps, de forma continuada i interpretant primers rols, al Teatro Real de Madrid, participant amb un total de 16 produccions. Per mi, ha estat un gran orgull i te n’adones que el treball i l’esforç tenen la seva recompensa. 

Quin ha estat el repte per mantenir-se aquestes dues dècades?
El repte és la constància, el treball i la preparació. Com en totes les feines, és important estar preparat i estudiar per millorar, i donar el millor de tu mateix. 

De la primera vegada que va pujar a l’escenari del Teatro Real, quin record té?
Va ser molt emocionant, perquè havia fet les audicions i sempre penses que no t’agafaran, i em van cridar per fer l’obra Margarita la Tornera. En aquesta ocasió, vaig tenir la gran sort, a part de molta altra gent, de compartir escenari amb Plácido Domingo. Va ser un regal.

Quin és el seu mètode de treball?
El que faig és estudiar molt bé la part musical i vocal de cada personatge. Després, el director d’escena també et diu què vol que transmeti cada personatge. Sempre he intentat ser una esponja per aprendre de tothom i després filtrar-ho amb la meva forma de ser i transmetreu a sobre de l’escenari. 

Ha interpretat diferents personatges. Hi ha rols més fàcils que altres?
Fàcil no hi ha cap personatge i sempre intentes adaptar-te. Últimament estic interpretant rols més importants de compositors com Verdi o Puccini. Per exemple, en les òperes de Verdi els rols són més llargs i durs. Aquest compositor té tres òperes inspirades en obres de William Shakespeare i he participat en les tres: Macbeth, Otello i Falstaff. 

«No és fàcil haver estat durant tot aquest temps, de forma continuada i interpretant primers rols, al Teatro Real de Madrid»

En ser un artista consolidat, directament li truquen o encara fa audicions?
Depèn de quin teatre, n’hi ha que et coneixen i d’altres que no. Avui en dia, també tenim la gran sort que hi ha gravacions que es poden visualitzar a través d’Internet, i si algú em vol escoltar, ho pot fer, però mai serà el mateix que escoltar-me en directe. Aquest és el ‘joc’. A escala internacional, moltes vegades, intentes que els directors artístics puguin venir a alguna altra obra, perquè les audicions són 5 minuts i com artista t’interessa que et vegin com a personatge. 

En l’àmbit internacional, quins escenaris recorda de forma especial?
Poso il·lusió allà on vaig, perquè quan surts a cantar has de donar el millor de tu mateix. Tinc un bon record del teatre Metropolitan de Nova York, i també dels debuts a París, Amsterdam, Berlín, Orange (França) o Verona. He cantat davant de milers de persones i els records són molt bonics. 

També ha compartit escenari amb figures com Plácido Domingo i Montserrat Caballé.
Amb la Montserrat Caballé vaig compartir escenari l’any 1998 amb La Vierge, una obra religiosa, i va ser immens poder-ho fer. Durant aquests anys, també he cantat amb Ainoa Arteta, Juan Diego Flores, Maria Bayo, Marcelo Álvarez i molts més cantants que estan dalt de tot. 

Què ha canviat en el panorama operístic?
La part visual i estètica cada vegada importa més. Crec que és una llàstima perquè en els conservatoris i les escoles de cant i música no ho acaben d’ensenyar. Quan vaig començar, fa vora de 25 anys, es valorava més la part artística i musical, i ara es valoren altres aspectes. El món ha canviat i, amb Internet i les xarxes socials, tot funciona molt més ràpid. Fins i tot, les carreres de vegades són més curtes i més ràpides.

«El repte és la constància, el treball i la preparació. Com en totes les feines, és important estar preparat i estudiar per millorar»

A aquest vessant visual, com s’hi ha adaptat?
O t’adaptes o morts. Tu no pots canviar, ets com ets. Vocalment estic en un estat molt bo, i acceptes els canvis i t’adaptes, per agradar des del director d’orquestra fins al director d’escena, i sobretot el públic. 

Amb els anys com madura la veu?
Com a cantant, l’instrument està a l’interior, i aquest canvia quan el cos canvia. La veu de baríton madura una mica més tard i ara estic en una edat perfecta per assumir els rols que he comentat. Amb els anys, es passa d’una veu més lleugera a una altra més gruixuda, més potent i una mica més greu. Per mi, ha estat positiu.  

Diverses vegades ja ha desmentit que l’òpera sigui un gènere musical elitista. Com ha aconseguit que el seu treball arribi a tots els públics?
L’idea que l’òpera és elitista no és certa. Animo a la gent a què vagi a Tarragona o a Reus a veure l’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell, perquè l’òpera enganxa molt i no és gens elitista. Al final, és una obra de teatre musicada que explica una història.

«Amb la Montserrat Caballé vaig compartir escenari l’any 1998 amb ‘La Vierge’, una obra religiosa, i va ser immens poder-ho fer»

Una bona manera d’apropar el gènere musical és entrant a les escoles?
Hi ha una escola de Els Pallaresos que ha impulsat un projecte per conèixer com funciona un teatre d’òpera, i aquestes iniciatives són bàsiques i genials. Per al desenvolupament personal i per saber-te expressar, jo que tinc fills, m’he adonat que la música i el teatre són bàsics.

Pel que fa a la programació al territori, troba a faltar més òpera?
A Tarragona tenim el Camp de Mart que és un espai únic i hem de lluitar perquè sigui un referent, com ho era anys enrere. A més, a la ciutat ha costat molt què hi hagués una programació estable de música, com per exemple a l’Auditori Josep Carreras de Vila-seca, que és envejable a tot el territori.

«Amb internet i les xarxes socials, tot funciona molt més ràpid. Fins i tot, les carreres de vegades són més curtes i més ràpides»

Què hi falta?
S’han gastat molts diners, a tots els nivells, en fer nous auditoris i nous teatres, però després s’han d’omplir de professionals. Els polítics s’han de creure la cultura. Tinc l’esperança que amb el canvi a l’Ajuntament de Tarragona hi hagi també un canvi en la cultura, perquè en els últims anys ha estat l’últim racó. L’Oriol Grau deia, fa uns dies, que els ajuntaments són gestors i les persones que en sabem de tot això tenim les idees, i ens han d’escoltar per poder-les gestionar.  

Quins projectes de futur té?
Tinc la sort de tenir contractes tant aquest any com el que ve. També vull ampliar el meu repertori i els teatres perquè com més àmbits de feina tinguis molt millor.