‘Una vida mejor’ suma èxits internacionals

«La història de la meva àvia Encarna la comparteixen moltes persones. Ella i la meva besàvia María Poyatos, soles, van venir a Catalunya deixant tota la família a Andalusia als anys 50 del segle passat», diu la Marta Arjona, directora de DansPXL.

Justament aquest recorregut vital de l’Encarna Pérez i la seva mare és l’argument de la peça de videodansa Una vida mejor, codirigida per la mateixa Marta i Mei Casabona, qui també s’encarrega de la interpretació.

Un curtmetratge que es va estrenar el juliol passat a Valls i que des d’aleshores no ha parat de rebre reconeixements. L’últim, en ple confinament, arriba des de Mèxic, on opta a diferents premis a la Selecció Oficial en la categoria de curtmetratge documental al Festival de Cine Oro Negro de Veracruz, certamen que se celebrarà quan la pandèmia de la Covid-19 ho permeti.

«El que ens agrada d’aquesta peça és precisament que no és purament videodansa. En aquest sentit, també té una part documental molt important. I això significa un circuit més ampli. Per exemple, ens agafen tant a festivals de cinema convencional com de documentals», assenyala la Marta.

«Yo le decía (a mi madre) que volviéramos a Gorafe, a Granada, porque en Catalunya no entenderíamos nada. Lo que yo no sabía era que íbamos camino de una vida mejor». Amb aquestes paraules de l’Encarna arrenca la peça de videodansa.

«Comença amb la introducció, que és quan ella arriba a la fàbrica tèxtil del Catllar, on va treballar durant molts anys. Aleshores, allà la dansa la troba, la sent, hi ha una part de patiment. També tota la feina que fa, on el moviment es torna més automàtic, després es deixa emportar per la societat i finalment ja hi ha tota la part familiar, més d’unió», revela Marta, qui afegeix que al curtmetratge surten, a més a més, les seves cosines i la seva pròpia mare, amb la qual treballa.

Així, Una vida mejor parla de migració, però també de dones. És un relat de lluita i de superació que Arjona ha escoltat a casa seva des que era ben petita. Però que és la seva mare, Maite Blasco, qui ho ha viscut de forma més propera.

«Als nens petits ens agrada que els avis ens expliquin històries. Aleshores, la meva àvia María m’explicava tot el que va viure quan es va morir el meu avi, com se li va morir també una filla, germana de la meva mare, l’Encarna i com ella va lluitar i es va enfrontar al futur. Així mateix, la pel·lícula no defuig els records de la Guerra Civil i els nacionals, «que van robar-li un animal que ella tenia per alimentar la seva família», conta Maite.

«Estem parlant d’una època en què una dona no podia tenir empenta. S’havia de quedar a casa i si eren vídues, plorar el marit i poca cosa més. I elles, la María i la seva filla van demostrar que tot és possible», ressalta la Maite.

«El que també volia transmetre és que totes les que venim després tenim un futur que la meva besàvia no s’havia imaginat en aquell moment. Hem aconseguit el que ella volia quan va emprendre el camí a una vida millor», destaca Marta Arjona.

Quant a la seva àvia, l'Encarna Pérez, «és la dona més feliç del món. Per ella haver fet aquest vídeo és tot un orgull. Hi ha gent de Valls que la troben pel carrer i la reconeixen. És la seva història i ella no s’esperava poder fer això. Ha estat com un regal» conclou la Marta.