Valls: Sota el terra del Vilar

Algú deu haver sentit a parlar d’un poblat ibèric situat a la zona del Vilar de Valls, però si no és el cas, tampoc no és estrany. Tot i la seva importància, aquest jaciment és un gran desconegut, també pels propis vallencs i vallenques.

Situat a la part nord-occidental de Valls, les restes del poblat es troben entre el torrent del Catllar i el del Titit, on actualment hi ha l’estació de tren, el col·legi Eugeni d’Ors, el pavelló Joana Ballart i la zona esportiva del Vilar. Aquesta àrea ha estat des de finals del segle XIX una zona de creixement de la ciutat i la urbanització ha tingut més força que l’interès cultural i històric d’aquest jaciment.

Les diferents construccions realitzades a la zona han provocat una destrucció constant del poblat, sense inventaris ni diari d’excavació fins al 1995.

Desinterès des del segle XIX

Tal com s’explica al segon volum de Valls i la seva història. Prehistòria i història antiga aquest jaciment és considerat de segon ordre, formant part de l’eix de comunicació entre el Camp de Tarragona i les planes de l’interior. Valls podria disposar de les restes d’un important poblat ibèric que va estar en actiu entre els segles IV aC i el II aC, però el desinterès general des del seu descobriment ha provocat una desconeixença entre els propis veïns de Valls.

«Des de l’Ajuntament no hi ha hagut mai un interès per l’estudi d’aquest jaciment», es lamenten Ester Fabra i Samuel Burguete, des de la Comissió d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Vallencs. Destaquen que no és culpa de cap alcalde en concret, sinó d’una tònica que impregna Valls des de fa molts anys. Segons Burguete el problema és que la ciutat no creu en ella mateixa, en les seves persones ni en el seu patrimoni. «Són èpoques difícils per a la cultura, però en el cas de Valls això no és una novetat», comenta Fabra.

En el cas del poblat ibèric, ja a finals del segle XIX es parlava de l’existència de restes a la partida del Vilar, tot i que l’aparició del jaciment no se situa fins a principis de 1923 amb la construcció del camp de futbol per les Joventuts Nacionalistes. En aquell moment, l’Institut d’Estudis Catalans van dur a terme excavacions, alertats per l’historiador vallenc Fidel de Moragas de l’aparició de grans quantitats de ceràmica. Els materials trobats van ser enviats a Barcelona i ara se’n conserva una petita part al Museu d’Arqueologia de Catalunya.

Tot i això, i segons s’explica a Valls i la seva història, «l’excavació va tenir un rerefons de pressions polítiques i socials que van fer difícil un estudi acurat de les troballes». A més a més, no s’ha conservat cap quadern de camp, diari d’excavacions ni el plànol de l’excavació.

Durant els anys 60 es van fer dues grans obres a la zona: la construcció del Colegio Menor de Juventudes –l’actual col·legi Eugeni d’Ors– i la del pavelló esportiu Joana Ballart. Sabent que en aquella àrea hi havia les restes ibèriques, totes dues obres es van fer a porta tancada per por que fossin paralitzades.

En un article publicat el març de 1983 a la revista Cultura, Ester Fabra explica que en la construcció de l’escola, el llavors alcalde de Valls, Romà Galimany, va autoritzar a aficionats locals poder rebuscar entre les runes de l’excavació i agafar aquells elements que fossin d’interès. Tot i això, ni el contractista ni els encarregats van permetre que ningú entrés a l’obra. Malgrat tot, gent com l’historiador Gabriel Secall van recuperar elements ceràmics, com un peveter en forma de cap femení, donat posteriorment al Museu de Valls.

Les circumstàncies amb què aquestes peces van ser trobades no han permès que comptin amb un context clar. «El que de veritat té valor és l’estudi, tot allò que una peça ens pot explicar sobre la gent que la va utilitzar. Per saber tot això és essencial dur a terme una excavació correctament que permeti contextualitzar», explica Burguete. «Una peça per si sola no té cap valor», afegeix.

És justament això el que ha passat constantment al poblat ibèric de Valls. Es té molt de material, però les condicions totalment desfavorables amb què s’ha aconseguit fa que la informació sigui molt fragmentada. No va ser fins al 1983 que es va fer la primera excavació amb metodologia, la memòria, però no s’ha donat mai a conèixer. De fet, no va ser fins al 1995 que es va fer un seguiment arqueològic adequat.