El Mas Castell de Gimenelles és una masia damunt d’un turó als afores de Sant Jaume dels Domenys. La seva posició es pot considerar una de les més privilegiades de la comarca, amb vistes de pràcticament tota la zona fins a arribar al mar. Fa 25 anys que en Jordi Urpí va decidir arreglar-lo per complet i convertir-lo en el primer hotel rural del Baix Penedès.
«L’any 1997 vaig acabar el 70% d’obra que s’havia de fer per rehabilitar-ho i el 2001 vam obrir com a hotel rural amb restaurant», recorda Urpí. En aquell moment, com que la propietat no tenia rendes provinents del camp, només hi havia l’opció d’agafar una llicència d’hotel, no podia funcionar com una casa rural. «Ara hi ha més fórmules, però llavors anava així. Em van fer complir el mateix que un hotel de 50 habitacions, però jo vaig obrir amb només cinc», diu rient.
Va anar arreplegant elements de familiars, amics i fins i tot de negocis de la comarca per decorar cada espai amb sitges, botes i altres peces de gran valor històric. Dins la mateixa masia també van trobar restes romanes, ibèriques i medievals.
Amb un aspecte singular i adient amb l’entorn vitivinícola, les reserves no van trigar gaire a arribar. Des del principi van destacar per tenir molta tirada cap a l’estranger, que en Jordi recorda amb una anècdota: «Va venir a Barcelona el corresponsal del Times a Londres, li va encantar el lloc i va fer un article que va sortir fins i tot a les revistes dels avions de les aerolínies australianes».
A partir d’aquí van arribar a Santa Jaume gent d’Austràlia, Nova Zelanda, Canadà i els Estats Units. Als forasters els meravellava l’entorn, la zona i, no cal dir-ho, l’enoturisme. En un moment en què no existien les plataformes i negocis d’allotjaments turístics en línia, el Mas Castell de Gimenelles tenia un 70% de visitants estrangers.
Durant els primers 10 anys el telèfon d’en Jordi no parava de sonar. Reserves que omplien el mas de gent a qualsevol època de l’any. El negoci no podia anar millor.
La dificultat del sector
L’aparició de Booking, i posteriorment d’Airbnb, va canviar-ho tot. L’oferta cada vegada era més gran i les persones acostumaven a reservar a través de les plataformes i no a la pàgina del negoci. Urpí comenta amb un punt d’indignació com aquestes grans empreses s’emportaven un import per les comissions.
Encara que per a elles fos poc –tenint en compte la quantitat d’allotjaments registrats a la seva xarxa-, per a un negoci petit com el de Gimenelles suposava perdre molts diners. «Els senyors que s’ho van inventar deuen nedar amb or –riu-, però per a la gent que som del sector ha estat un desastre».
Els turistes estrangers havien arribat a suposar un 70% de les reserves totals de l’hotel rural
La crisi del 2008 i la pandèmia de l’any passat van acabar d’enfonsar les seves esperances. «Quan després del confinament vam obrir a l’estiu, vam omplir amb persones del territori. El millor agost en 20 anys. Però la gent d’aquí no t’omple les dates del client estranger i no es pot viure només dels caps de setmana», assegura Urpí.
Per a en Jordi, la principal diferència està en dedicar-s’hi per complet o tenir-ho com un afegit més. «Molta gent potser tenia el turisme rural com un complement afegit, però nosaltres érem una petita minoria que vivíem d’això». I afegeix: «Quan arriben els períodes de vacances, les ràdios i les televisions s’omplen dient que l’ocupació del turisme rural està al 100%. Si per Setmana Santa no omples, ja pots tancar. El problema és omplir la resta de l’any, no evidentment els dies que has de tenir ple».
Canviar el rumb
Després de molts anys d’èxit, va decidir canviar totalment la fórmula del seu negoci i transformar-lo per continuar avançant. «Em vaig adonar que havia de reinventar-me», reflexiona mentre ensenya els diferents espais de la masia.
Només entrar al Mas Castell de Gimenelles, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), hi ha el jardí del Baluard i el pati xic, espais exteriors que es troben delimitats pels murs de protecció de la propietat.
Entrant a l’edifici, un marbre recuperat d’una pastisseria del Vendrell que va tancar, dona la benvinguda a la planta baixa, que actualment disposa d’unes quantes sales. A mà dreta, es troben les sales que feien de menjador quan tenien el restaurant, on han realitzat diferents tallers de cuina, ja que les instal·lacions es troben connectades.
A mà esquerra, hi ha la sala de les premses, on hi havia hagut l’antic celler i on a sota encara es conserva un dels cups, el més gran del castell. En aquesta cambra, la idea és fer-hi reunions o presentacions, perquè disposa d’una pantalla amb projector.
Seguidament, es troba l’espai més curiós de la planta baixa: el lluernari. Es caracteritza per ser una gran sala amb llum natural i accés directe a l’exterior, on ara s’imparteixen classes de ioga.
És un espai de treball cooperatiu amb unes instal·lacions i un entorn inigualables
Travessant l’habitació, s’arriba al celler, l’espai més ampli de tota la casa. La idea és poder habilitar aquestes dues habitacions -el lluernari i el celler- per llogar espais de treball compartit. La paraula més coneguda per definir-ho actualment és coworking.
Urpí afirma que pot servir com a gran despatx compartit d’una petita empresa o per llogar taules individuals a diferents professionals. Al Vendrell i a Vilafranca hi ha espais de cotreball, però cap en un lloc d’aquestes característiques.
En Jordi creu que pot ser un bon recurs per a aquelles persones que necessitin separar la feina de la llar. Gent que no té un espai de treball fora de casa i que vulgui compartir temps i idees amb altres. «Pot ser gent que ha de treballar des de casa, però n’estan farts i necessiten sortir per anar a treballar i desconnectar».
Apartaments de llarga estada
El que era hotel amb habitacions s’ha convertit en apartaments. N’hi ha tres en total, dels quals dos ja estan llogats. Un es troba a una caseta fora al pati i els altres dos són a la primera planta. Cadascun disposa d’accés propi amb unes escales.
Amb l’experiència en el sector i l’actual situació, Urpí va descartar totalment fer-los servir com a apartaments turístics i ha apostat per buscar gent que s’hi estigui estades llargues.
Un nou punt de partida
Tot i que, com diu ell, la normalitat després de la pandèmia de la Covid-19 no ha tornat. Molta gent creurà que sí, però els que es dediquen al turisme rural continuen sense veure a molts dels clients que arribaven abans de l’any 2020. Amb tot, Urpí es mostra optimista amb aquesta nova aventura del negoci que li ha donat tantes alegries.
De moment, porten des del mes de març organitzant diversos cursos, xerrades i tallers. «Per promocionar-ho com a espai al començament els tallers els muntàvem nosaltres. Però l’objectiu de la transformació és oferir espais on la gent pugui fer les seves activitats i els seus tallers», comenta.
Han fet des de tallers gastronòmics com elaboració de cervesa o destil·lació de ginebra, fins a tallers de pedra seca, de cistelleria amb vímet i canya o d’aquarel·la botànica.
El pas dels anys modifica les coses més ràpid del que es pensa. Les persones són com camaleons al medi, canvien per adaptar-s’hi. I és el cas del Jordi Urpí, que va decidir reinventar-se per poder sobreviure als nous temps.
