Joan-Lluís Lluís: «M’interessa més la marginalitat que el poder i la centralitat»
El guanyador del Premi Òmnium de Novel·la ha presentat ‘Junil a les terres dels bàrbars’ aquesta setmana a Reus i Tarragona, i avui i demà visitarà les ciutats de Tortosa i Amposta

L’escriptor Joan-Lluís Lluís amb un exemplar de la novel·la ‘Junil a les terres dels bàrbars’ al Centre de Lectura de Reus.
«Per la tensió narrativa, per fer reflexionar sobre la poesia i la traducció, la lectura i la versemblança, i per popularitzar per primera vegada conceptes com el de mite, la memòria o la ficció». Per tot això, el jurat del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2021 va concedir el reconeixement a l’escriptor Joan-Lluís Lluís per la seva novel·la Junil a les terres dels bàrbars, que ahir va presentar a Tarragona prèviament el dimecres a Reus, mentre que avui visitarà la llibreria La Irreal de Tortosa i demà La Romàntica d’Amposta.
Per què va decidir que la protagonista fos una noia, Junil, en una societat on imperaven els homes fa dos mil anys?
Pot semblar paradoxal, però vaig pensar que aquest fet, que la societat romana fos extremadament patriarcal, feia més interessant el personatge. En l’època romana una dona lliure era poc més que un esclau, i, per tant, trobar un camí de llibertat personal podia ser molt complicat, per no dir impossible. Llavors, com que volia que el personatge principal descobrís aquest camí de llibertat, em vaig adonar que si era una dona era més interessant perquè era més complicat, justament, i per això havia de trobar un engranatge narratiu que ho fes versemblant
Al principi, se centra en el menyspreu d’un pare cap a la seva filla. D’aquesta manera el lector empatitza més amb la protagonista?
Pot ser una conseqüència. No sempre sóc conscient de per què creo uns personatges d’una manera o d’una altra, però tenia ganes de crear un pare impresentable i desagradable, probablement perquè així era més fàcil que Junil tingués ganes de marxar i d’emprendre el camí cap a la llibertat.
Un viatge cap a la salvació que descobreix de la mà de la literatura.
Junil en un moment de la seva vida descobreix la literatura i s’adona que literalment li pot salvar la vida, en el context d’una noia que viu amb un pare violent i absolutament autoritari. La literatura és una porta que se li obre davant, i quan entra i descobreix que hi ha tot un món, el que s’explica en els llibres, i que és tan real com el seu món. Això per ella és una descoberta fonamental.
Aquest fet és un toc d’atenció a la societat actual?
No, en cap cas, perquè quan escric no provo de posar cap al·lusió a res que sigui actual, perquè pot ser una càrrega inútil per a les novel·les. A la vegada, és inevitable que passi perquè quan escrivim una novel·la, tots els humanistes, ho fem des d’un ara i un aquí que s’infiltren. Així, que hi hagi referències al món d’avui en aquesta novel·la no és volgut, però és inevitable.
En aquest camí cap a la llibertat Junil s’envolta de personatges marginals.
M’interessa més la marginalitat que el poder i la centralitat. M’agraden els personatges que se’n poden sortir de les situacions gràcies a la seva personalitat o l’enginy que tenen, i no gràcies al seu poder, els diners o el que volen aparentar. Per a mi, era clar que havien de ser una colla de perdedors, però que se’n surten i que acaben construint una forma de convivència i de civilització a petita escala.
El llibre és una mirada pessimista o poc optimista de la societat?
Intento no parlar mai en termes d’optimisme o pessimisme perquè, sovint, la realitat té més matisos. Prefereixo parlar de ser actius o ser passius. I els personatges de la novel·la són actius perquè caminen i no es rendeixen.
Avui en dia en diríem resilients.
Sí. La resiliència és un concepte molt important per a l’ésser humà i efectivament són personatges resilients perquè provenen d’una certa marginació social i estan a baix en l’escala social, però s’adonen que això no té cap impotència mentre puguin seguir el camí cap a una possible llibertat, tot i que no saben si la trobaran.
«Qui ha d’inventar tantes històries deu mirar dintre seu per trobar-les i fer-les eixir» es pot llegir en el llibre. Com escriptor també practica aquesta introspecció?
Vaig posar aquesta expressió perquè té a veure en com escrivim novel·les o com creem qualsevol cosa, com l’art, la música... És un dels grans misteris de la humanitat, és a dir, com ho fem per crear coses des del no-res. No hi ha una resposta clara. Personalment, quan estic pensant en una novel·la tinc la impressió de trobar-la dintre meu, com si ja hi fos, però no hi és. Per tant, com faig entrar suficients elements en el meu interior perquè una vegada barrejats pel meu cervell, acabin donant lloc a una novel·la és molt misteriós.