Una elegia per a aquests temps

La gran tragèdia de l’ésser humà és ser conscient de la finitud de la seva experiència, l’irremeiable destí. En general, la importància de l’art, rau en el fet d’afrontar l’oblit, la finitud de les coses i dels éssers estimats. L’eina més potent de què disposa l’artista és la memòria; però la memòria no és un incident imprevist, és una acció, un acte volitiu: y allí entre los dedos | aunque no pudiese ser |aunque seguramente no fuese | aunque acaso nunca fuere | viviendo tiempos que no existen | entre las manos. El poeta, en aquesta escomesa envers l’oblit, basteix records, estableix una connexió entre la imatge poètica i la realitat passada. D’aquest manera, els seus éssers estimats, després de morts, sobreviuran en la memòria.

Tiempos que no existen, el llibre que ens ofrena Juan González Soto, indaga en la recreació del passat, la dolorosa pèrdua de les persones estimades: estoy solo | con los muertos que me siguen. Per construir el complex univers elegíac, el poeta invoca la infància i la joventut, i inicia un monòleg interior. Finalment, procura que el monòleg es converteixi en diàleg en el qual també hi participi el lector.

Talment com l’onada i la ressaca, Juan González Soto, en el vaivén de la memòria, escriu i reescriu versos embeguts per la irreparable pèrdua, aquells que el passat sempre pretén amagar. No obstant, el poeta espera pacient, silent, perquè sap que hay letras | llamándome con la boca | abierta saltando | [...] | cayendo otra vez | en el cuenco de las manos.

El lector atent de Tiempos que no existen se n’adona que en cada poema de l’edifici elegíac hi ha dificultats explícites: encavalcaments abruptes, absència de puntuació, abundància de gerundis. Generen en el lector la necessitat de llegir i rellegir, de recompondre el poema. En definitiva, és convocat a la reescriptura: pensando que la tarde | la vida | terminaban en un muro | hay una alegría muriendo | bostezando | pero aún habla como olvidando | de memoria los sonidos un nombre | aún no oído. L’elegia, així, també serà la del lector: Els records, encara que siguin els del poeta, a qualsevol lector convoquen, involucren.

És evident, doncs, la intenció del poeta. Tots i cadascun dels lectors esdevenen autors del poema, de l’elegia. El lector s’endinsa en la infantesa i en la joventut del poeta, s’infiltra en la seva memòria. Però, alhora, el lector, de manera activa encara que inconscient, s’abstreu del poema, escruta en els racons de la pròpia memòria i, talment, com el poeta, recorda i reescriu alguns passatges d’infància, de joventut. Tots posseïm en els racons de la memòria fragments dolorosos dels éssers que hem estimat i hem perdut. I, malauradament, aquella memòria personal, a mesura que ens anem consumint, està més a prop de desaparèixer.

No obstant, el poeta sap que el passat es pot recrear poèticament. Per això, el llibre que ofrena Juan González Soto no és un mer objecte per recordar incloent-hi algunes anècdotes d’infància i de joventut. És un imponent i commovedor cant elegíac, un palpitant encontre amb la mort. El lector sucumbirà davant l’elaborat, convincent artifici poètic: S’endinsarà en la seva pròpia memòria, prendrà consciència de l’oblit que serem.