Gemma Ruiz: «Tots hauríem de veure a les mares com a dones»
La periodista i escriptora guanyà el Premi Sant Jordi amb ‘Les nostres mares’

La periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà, a Tarragona.
«Feia dinou anys que una dona no guanyava el Premi Sant Jordi. La darrera, l’escriptora Carme Riera». Amb aquestes paraules va recollir el desembre passat la periodista i escriptora Gemma Ruiz Palà l’últim Premi Sant Jordi. Una dona s’emportava el guardó amb una novel·la de dones, Les nostres mares, editada per Proa. Una obra que parla d’unes dones que van haver de renunciar als seus somnis perquè les seves filles els fessin realitat. «Gràcies a elles hem tingut una vida regalada, en el sentit que hem pogut agafar un ascensor social, que ara mateix està en descens. Gràcies al seu esforç hem pogut triar, què estudiàvem, si teníem fills o no, si ens ajuntàvem o si ens casàvem i fins i tot ens han mirat amb admiració», defensa l’escriptora, que aquesta setmana va presentar el volum a Tarragona.
A Les nostres mares la periodista fa una crònica de deu dones combatives que representen tres generacions i diferents classes socials als últims seixanta anys, en un moment en què la majoria no ho van tenir gens fàcil. «Van néixer en dictadura, van haver d’empassar-se la mala educació del nacionalcatolicisme, van haver de viure sota una legislació que les considerava persones nul·les, com ara les de l’Iran, l’Afganistan o les petromonarquies i que ens esgarrifen».

I al centre de tot plegat, els drets sexuals i reproductius femenins. «A una novel·la que parli de dones nascudes a la generació dels 50 i que, per tant, als 70 eren joves, has de desprogramar tota la romantització amb què se’ns ha venut la transició, fins i tot banalització», assenyala la Gemma, qui parla, per exemple, del lesbianisme o del dret a l’avortament, aquest últim encara avui dia en dubte i recentment tombat als Estats Units, de tal forma que només es permet a alguns estats. En aquest sentit, la periodista comenta que «els drets sexuals i reproductius és el primer que ataca qualsevol feixisme perquè és el cor del patriarcat, de la subjugació, desproveir-nos de la nostra autonomia corporal».
Els deu personatges de la novel·la són ficció tot i que han adoptat anècdotes de dones reals que ara, a través de les seves pàgines, se senten identificades. «No els he fallat», diu cofoia la periodista. «Jo també vaig haver de fer un exercici de respecte, d’entendre-les per després poder-les escriure i això és una responsabilitat. Un exercici de veure a les mares com a dones, que és un rol que tot ho manipula. Tots hauríem de veure-les com a dones».