Guillem Solé: 'Ara gaudeixo de la vida que somiava quan tenia 20 anys"

Qualsevol lletra, qualsevol melodia dels festius Buhos sorgeix del talent creatiu d’en Guillem Solé (Calafell, 1979), la veu i l’ànima d’una banda que, ara mateix, lidera l’escena del pop comercial cantat en català. Els Buhos han completat amb èxit una gira per tot el país i alguns escenaris europeus.

Suposo que assaboreix com mai el moment dolç de la banda.

No havíem estat així en la puta vida. Hem completat una gira de 80 bolos per tota Catalunya, vam fer soldout en una sala de 1.000 persones a Madrid i hem tocat al País Basc, a les illes...

Buhos és l’exemple clar d’una formació que canta en català i que pot conquistar altres territoris.

Som l’única banda en català que toca a l’escenari gran del Festival Viña Rock, a Villarrobledo (Albacete), des de fa uns quants anys. Per nosaltres és un fet important, ens sentim orgullosos, perquè no és fàcil.

I com valora la petita gira que van fer per Europa?

Bé, la vam fer sent realistes, en sales petites, d’unes 1.000 persones. Si vas a Londres o Amsterdam i ets responsable amb els bolos, les pots omplir, perquè és fàcil que hi hagi 1.000 catalans que escoltin les cançons de Buhos en aquestes grans ciutats. Estudiants o gent que hi treballa. Ens va deixar una sensació bonica.

En els dos últims treballs de Buhos s’intueix una evolució cap a l’electrònica. Són inquiets artísticament?

Tenim els ulls oberts, estem atents a les tendències actuals, ens agrada evolucionar. Som inquiets. Si no fos així, crec que ens estancaríem, i no podem donar l’esquena al que es fa actualment. Mantenim l’essència de les melodies enganxoses, perquè això distingeix la banda, però hi ha una evolució en l’estil musical. En aquest cas és amb l’electrònica, però en el futur no ens tanquem a res.

I cap al reggaeton?

Crec que no caurem en el reggaeton fàcil. El nostre estil és comercial, el pop barrejat amb altres influències, però em costa imaginar-nos fent reggaeton del fàcil.

El Guillem Solé artista, com es troba?

Sincerament, millor que mai. Ara mateix puc gaudir de la vida que havia somiat amb 20 anys. Estic totalment dedicat a compondre i fer música. De fet, tinc dues grans passions: la música i l’esport, i les puc exercir amb llibertat. Abans havia de combinar la música amb dues o tres feines més, era una vida molt més estressant. Ara em llevo al matí, vaig a córrer per la muntanya i després agafo la guitarra i componc. A la tarda em poso els patins per jugar a hoquei i després torno a casa i dedico una mica més de temps a la meva feina. És un privilegi.

No ha pensat mai a construir un projecte musical paral·lel a Buhos?

No en tinc la necessitat. A Buhos pràcticament ho faig tot: componc, canto... Totes les lletres, tots els missatges de la banda han sortit de mi. M’hi sento identificat i representat, i artísticament estic enriquit. No he sentit mai la necessitat de fer més coses o, com dius, formar un projecte en solitari.

I la vida de frontman, allò de sexe, drogues i rock and roll, com ho porta?

Allò de les drogues ha passat a millor vida. Estic molt enfocat en l’esport. Allò de sexe i rock and roll, estem a tope (somriu). Estic molt dedicat a la meva professió, a la música. Com sempre havia desitjat.

Hi ha la percepció que Buhos es troben en una gira eterna, que no paren mai de tocar. No han pensat mai en un respir?

És que nosaltres parem tres mesos, ens desconnectem, prenem l’aire necessari i ja no necessitem res més. Ens deixem de veure durant dos mesos i ja tenim la sensació que hem parat. És el temps que necessitem per renovar forces i tornar amb energia renovada. No en necessitem més.

Vostè és pare de dos fills. L’han ajudat a madurar?

Moltíssim, i sobretot a tenir paciència. He cultivat la paciència, he fet un màster. Jo abans anava al CAP, veia una cua de gent i marxava; no suportava les cues, les esperes. Ells m’han ensenyat a ser pacient, que a la vida les coses arriben quan han d’arribar, no quan tu vols. En definitiva, he après a fer cua als llocs. Sóc molt millor persona que abans gràcies als meus fills. D’això no en tinc cap dubte.

Per cert, com va quedar aquell episodi d’estrès que va patir fa uns mesos?

Els metges em van fer proves de tot tipus i no em van trobar res. Els vaig comentar la meva agenda, tot el que havia fet durant aquells dies, i clar, em van dir que havia de baixar el ritme. Realment aquell cap de setmana va ser molt heavy quant a concerts, i un dia em vaig desmaiar. Després de passar per l’hospital, vaig fer el concert de Calafell i em vaig passar cinc dies seguits a casa dormint.

Com tenim l’afició a l’hoquei?

Segueixo molt vinculat al club del meu poble, Calafell. Els ajudo en alguns aspectes, perquè l’hoquei és una passió que mai he perdut. De fet, sempre que puc em poso els patins i m’ho passo bé a la pista, gaudint amb l’equip de veterans. Crec que és una afició que no perdré mai; forma part de la meva vida.