Andreu Carranza: «Dins de l’anarquisme no tot és salvatge»

És 1936. Esclata la Guerra Civil Espanyola i amb la sublevació feixista arriben els primers moviments de la FAI, especialment contra capellans i monges. Violència i assassinats. Convivint amb aquest anarquisme, però, existeix una altra branca, pacifista i de tolerància. A les Terres de l’Ebre, enmig del terror i la sang, naixerà una història d’amor, un trio entre la Clara, el Cinto i el caporal Martínez els quals, a més a més, hauran de custodiar el tresor del Papa Luna, que es troba a la Catedral de Tortosa. Mentrestant, la contesa avança i el riu serà decisiu en una cruenta batalla, la pitjor de totes. Aquesta és la història de La tomba de l’Ebre (Columna), la nova novel·la de l’escriptor flixenc Andreu Carranza, que ja es troba a les llibreries.

Com a ‘Ciutat de llops’, torna al riu Ebre.

Vaig néixer a la vora del riu, em vaig criar aquí. Dintre del meu univers literari, que ja fa 35 anys que construeixo, d’una forma absolutament inconscient, el riu Ebre, poderós, cabalós, el riu de les riuades, és un tòtem, un déu que ens marca la vida i, per tant, a les meves novel·les sempre està present. Algun estudiós de la literatura ha dit que per a mi és com si fos el meu pare, al qual sempre vaig admirar molt, que va ser un lluitador ecologista antinuclear.

Ara que parla de riuades, no es diu gaire que durant la guerra civil va haver-hi una.

No. I al 37 va ser absolutament funesta, l’última gran riuada. Un desastre damunt un altre perquè en aquell moment moltes cases de la vora del riu estaven abandonades, una calamitat.

La novel·la arrenca amb el moviment anarquista de la FAI, amb tota la violència.

L’anarquisme és una part desconeguda del nostre país i jo crec que darrere hi ha hagut una intencionalitat claríssima d’apartar-lo de l’escenari polític. Però dins de l’anarquisme no és tot salvatge. És a dir, en esclatar la guerra civil, la tendència que va triomfar, a la qual es va apuntar gent de tota mena, que no tenia ideologia, va ser la violenta. I van matar de forma injusta, tot s’ha de dir i que jo condemno. Però dins de l’anarquisme i ho explico al llibre, hi ha una tendència pacifista.

La del personatge de la Clara.

Efectivament. M’he hagut de ficar a la pell d’una noia que era mestra, una feminista avançada al seu temps. La Clara havia de lluitar enmig d’una societat profundament masclista, fins i tot contra els seus propis camarades anarquistes. Ella defensava un anarquisme pacifista. De fet, aquí hi havia una força àcrata i llibertària molt forta, que va arrossegar molts intel·lectuals. Amb les brigades internacionals van venir artistes i pensadors com ara Orwell, Capa, Hemingway i molts periodistes. Eren els últims romàntics. I a la novel·la narro que hi havia col·lectivitats que van funcionar molt bé. Per tant, no tot és de color roig, negre o blanc. Hem de buscar els matisos.

La Segona República ja havia fet un exercici en favor dels drets de les dones, que després perdrien...

Evidentment. Hem de pensar que la primera llei de l’avortament la va fer la Federica Montseny durant la guerra civil.

Malgrat la guerra, neix l’amor. Hi ha una quotidianitat estranya.

La novel·la és precisament això, com és possible que sorgeixi l’amor dins de tant horror, de tanta foscor i que la gent continuï tenint sentit de l’humor. De fet, això és el que està passant a totes les guerres, com ara Ucraïna. Allà la gent ha de viure, ha de riure i enamorar-se. Surt el sol cada matí. Per tant, s’ha de fer un esforç per continuar vivint.

Diria que l’amor és el motor de la humanitat?

Sí. I la protagonista, la Clara, diu que ‘Res no val tant com un instant d’amor’, vers del poeta tortosí Gerard Vergés, que jo fico a la seva boca. Si no hi hagués amor, hauríem desaparegut. És el que ens motiva, el que ens fa tirar endavant. I un altre dels grans temes de la novel·la és la memòria. És a dir, els de la teva generació i la meva hem escoltat històries de la guerra civil, oi?

Sí.

En aquest 2002 estem al llindar de la gent viva que encara se’n recorda d’alguna cosa. Per tant, sense memòria no hi ha novel·la, de la guerra o de qualsevol altra cosa. I a La tomba de l’Ebre hi ha tots aquells records que jo escoltava a la sastreria del carrer Major d’Ascó perquè el meu avi i el meu pare eren sastres. Alguns relats molt brutals que em van quedar i que ara surten. Ara és el moment de treure’ls fora col·lectivament, d’airejar-los, hem de fer aquest exercici perquè tot i els anys que han passat encara és viu el record.

¿A les Terres de l’Ebre més?

La memòria oral perdura i hi ha coses que encara ara no es poden dir públicament als pobles perquè va ser una guerra entre germans, entre veïns.

Però no només parla d’amor i guerra. També té l’antipapa, el Papa Luna.

I tant! El Papa Luna. Aquest és un altre dels ingredients. Em baso en un llibre del Jesús Macip, historiador de Tortosa, que parla sobre la desaparició del tresor de la Catedral de Tortosa. Apareix perquè hi ha gent interessada a robar el tresor del Papa Luna, i no dic res més...

A la coberta li fa l’ullet a aquest tresor.

Aquesta és una de les peces desaparegudes.

El van robar durant la guerra?

No. Però van desaparèixer moltes peces. És una història molt curiosa de com es recupera una part del tresor i com desapareix una altra. Però el lector ho haurà de descobrir.

Té un exorcista entre els personatges...

Apareixen dos capellans amagats. I això és un record de la meva família, que és de la Fatarella. La de la meva mare era de dretes, carlistes i van tenir amagats durant molt de temps dos capellans en temps de guerra. A la novel·la, un d’aquests sacerdots el faig exorcista.

A la Fatarella els anarquistes van matar molta gent.

Una quarantena de persones en un dia. A la Fatarella es van concentrar aquestes morts, però a Móra la Nova, Móra d’Ebre, Gandesa, Flix o Ascó també van ser-hi, tot i que més repartides.

És cert que els militars d’ambdós bàndols eren majoritàriament maçons?

Sí i és un altre dels aspectes molt desconeguts, igual que les sessions d’espiritisme que es feien als Ateneus Llibertaris. És a dir, l’anarquisme estava molt unit a tots els corrents esotèrics del moment. I la maçoneria a tota la societat, especialment al cos militar. Nacionals i republicans estaven plens de maçons.

I com és que Franco els hi tenia tanta mania llavors?

S’explica que Franco va demanar ingressar-hi i que va ser rebutjat...

Ara ho entenc.

De fet, el seu germà era maçó.

L’Ebre, una tomba...

Es convertirà en una tomba. Quan era petit m’explicaven que durant la batalla, baixava tintat de sang, baixaven els cadàvers riu avall. Personalment, jugo sempre amb la contradicció perquè l’Ebre és l’aigua, és la nostra vida, però també és la mort. És la frontera de moltes civilitzacions i pensaments, romans i ibers; carlistes i liberals; rojos i feixistes. És un riu on queda marcada la mística de la terra i de la sang.

Sona molt poètic.

És una novel·la d’amor.

Ja hi treballa en una segona part?

M’haig d’enfrontar a la batalla de l’Ebre, hi haig d’entrar, no la puc defugir. Ja l’estic treballant.