«Em para gent per Tarragona per dir-me que s’han fet d’Òmnium»

Has deixat la presidència d’Òmnium Cultural del Tarragonès després de deu anys. Per què?

Em va semblar que el meu cicle s’havia acabat. Així de senzill. Després dels 21 anys que porto a Òmnium del Tarragonès –del 2001 al 2011 com a vocal, amb el Joan Andreu Torres com a president, però sobretot del 2012 al gener del 2022 com a presidenta, el període més heavy–, em fa la impressió que es tanca un cicle. Es tanca un cicle per a mi però també sento que es tanca un cicle a nivell de país. Tinc claríssim també que la gent no ens hem d’eternitzar als llocs, i que hem de passar el relleu.

Has viscut al capdavant d’Òmnium del Tarragonès deu anys de gran transcendència política en els quals també ha canviat l’entitat, que en els seus inicis no era independentista. Quan va decidir ser-ho?

El 29 d’octubre del 2012 a Santa Coloma de Gramenet. El full de ruta canvia aquest dia. De Tarragona vam sortir un autobús. Érem dalt de l’escenari, la Muriel Casals va llegir el manifest. Òmnium gira i diu que per defensar la llengua, la cultura i el país hem de tenir un Estat propi, perquè si no és impossible, perquè les agressions són constants.

Llavors és quan molta gent que no sabia que Òmnium existia, malgrat estar fundada des del 1961, us coneixen directament perquè us feu molt visibles al carrer, contínuament.

El primer gran acte massiu és la manifestació de protesta per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, el 10 de juliol del 2010 a Barcelona, amb aquella pancarta: «Som una nació, nosaltres decidim».

Quin sentiment predomina en tu, ara que portes ja uns dies sense el pes de la presidència d’Òmnium del Tarragonès?

És una sensació molt positiva. Aquests deu anys hem fet un pas de gegant com a país.

I des de la vessant més personal?

Jo n’estic molt contenta i satisfeta. La satisfacció és gran perquè hem estat capaços de visibilitzar-nos, de marcar rumb i de caminar. Això Òmnium ho ha fet. I a Tarragona, jo agafo Òmnium Cultural que no arribàvem als 600 associats, i ara en som gairebé 5.000. Jo em trobo gent pel carrer per Tarragona que em paren per dir-me que s’han fet d’Òmnium.

El creixement en el nombre de socis de l’Òmnium del Tarragonès es pot comparar amb el d’altres territoris?

Òmnium ha crescut a tot arreu. El que passa és que el Tarragonès és una comarca complexa. Tenim molta costa, amb una immigració i una tipologia determinada de població. Que nosaltres hàgim crescut, jo considero que té un plus de valor. Perquè, francament, no és el mateix el Tarragonès que el Pallars o les Terres de l’Ebre. A tot Catalunya som gairebé 190.000 socis. Hem fet feina per créixer, però també podem dir que l’Estat ens ho ha posat fàcil, perquè ens va tancar el president Jordi Cuixart a la presó. Aquest ha estat el disgust més gran.

Aquell 16 d’octubre, oi?

Mai m’hagués imaginat que el meu president, el president d’una entitat cívica i cultural, el tancarien a la presó. Quan el 16 d’octubre del 2017, estant asseguda al sofà de casa meva, quan pensàvem que al Jordi Cuixart li demanarien una fiança, veig que el furgó entra a la presó... Em vaig quedar asseguda al sofà potser una hora i mitja intentant assimilar el que havia passat. Ho tinc gravat a la memòria.

L’Estat espanyol ha posat el seu granet de sorra en el creixement d’Òmnium, doncs?

La gent té tendència a donar suport a l’agredit quan considera que la causa és justa. Hi ha una part de la projecció del que podríem dir la marca Cuixart, la seva persona, la seva manera de fer, el judici, la pena de presó... i després hi ha la tasca que com a Òmnium del Tarragonès hem fet. Hem estat capaços de visibilitzar-nos, i això molta gent també m’ho ha fet arribar. Els ha agradat veure’ns en llocs diferents i buscant complicitats.

La preocupació per la cohesió social és per fer més transversal encara l’entitat?

Hem creat el Fòrum Bonavista, amb un equip de voluntaris que treballen pel barri, buscant complicitats i fent xarxa. A aquest espai hi hem portat exposicions, s’hi han fet presentacions de llibres, jocs d’escacs, i altres actes. És un projecte únic a tot Catalunya. És també per irradiar llengua i cultura, i crear lligams amb la gent del barri. Plataforma per la Llengua, per exemple, també hi participa, i entitats del barri com el Club de Fubtol Bonavista. L’objectiu és actuar en la llengua, en la cultura i en la cohesió.

A Tarragona heu tingut una molt bona entesa amb l’Assemblea Nacional Catalana, oi?

Aquí a Tarragona hem estat un equip. És que jo he tingut la millor junta del món, ho dic sempre i a tothom. Ni un conflicte, cap problema. Ha estat un privilegi dels grans per a la meva persona servir el meu país a través d’Òmnium del Tarragonès. N’estic orgullosa.

Ja que esmentes el moment més dolorós, quin ha estat el millor?

L’1 d’octubre, sense discussió. Va ser un èxit. L’1-O va ser fabulós per diverses raons, i deixant de banda la violència. Com per un art de màgia, tothom era allí. Va ser una cosa extraordinària.

L’independentisme ha de recuperar, potser fins i tot més que el que considera «el mandat de l’1-O», l’esperit de l’1-O?

L’esperit! Això és! L’esperit! L’esperit d’un poble alçat, determinat, organitzat, i decidit a plantar cara per votar, per fer la cosa més elemental de la democràcia, que és votar. Ara que ho recordo, m’esborrono, perquè em vénen imatges d’aquell dia a l’institut Pons d’Icart de Tarragona.

L’independentisme ha viscut moments històrics i Onzes de Setembre històrics que ara queden molt lluny, oi?

No. Estan aquí. Mira, el camp base és a prop del cim de l’Everest. El que passa és que des del camp base al cim està glaçat, està ple de pedres, no hi ha pujat ningú... No és llarg, el camí, però és molt difícil.

Es deia: «Ho tenim a tocar». Es va pecar d’ingenuïtat?

No.

No? Ni respecte a la resposta de l’Estat?

Moltíssima gent ja sabia quin Estat teníem al davant. El que passa és que ningú es creia que, després de 40 anys i de ser a la Unió Europea, farien el que van fer. Jo recordo que en xerrades a les que havíem anat, ens ho deien, que estàvem a Europa...

Allò d’«Europa no tolerarà la imatge de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional retirant urnes»?

Correcte. I que peguessin a la gent, no se’ns va ni acudir. Quan l’1-O ens comencen a arribar vídeos de gent amb la cara ensangonada... No ens ho créiem. Encara ara no me’n puc avenir.

Quin paper consideres que han jugat la sentència del procés i la pandèmia en l’apaigavament del projecte independentista?

A veure, el projecte independentista d’aquest país existeix no amb nosaltres. Sembla que acabem d’arribar, i no. Aquí hi ha gent que s’hi va deixar la pell fa molt de temps. El projecte independentista ha crescut, tenim moltes més complicitats. Hem avançat. Què ens ha passat? Evidentment que la pandèmia no ens ha deixat visibilitzar-nos. La por al virus, al contagi i a emmalaltir és evident que ha passat. Ara, des de la meva perspectiva, el més gros que ha passat ha estat la repressió.

Et refereixes a les penes de presó i a la persecució judicial?

Hi ha un tipus de repressió que no té titulars però que afecta a moltes persones, que tenen obertes causes judicials, i això va calant.

Hi ha unes 3.000 persones amb causes judicials obertes.

I els diners que s’han arribat a pagar en multes! I tota aquesta gent dels CDR que els han entrat a casa i se’ls han endut acusats de terrorisme i després ha quedat en res. Tot això està calant. Tenim un Estat que fa molts anys que fa d’Estat, i en sap moltíssim. Però esclar, nosaltres tenim un límit, i és que com a poble no volem la violència.

I també té l’independentisme uns representants polítics que potser han decebut? Què falta, unitat, determinació, estratègia?

Tot passa per la voluntat. I aquí, malauradament, el partidisme, que juga un rol rellevant, ens aixafa la guitarra pel mig. Jo no he militat mai en cap partit polític. No sé com funcionen, però m’ho puc imaginar. Tenen una manera de funcionar que, en la meva lògica de ciutadana, em costa d’entendre.

Per què?

Perquè estic acostumada a bregar amb la gent del meu nivell que anem per feina i per això ens entenem. L’única ambició que ens ha mogut, l’única dèria que tenim, de veritat, és la defensa d’aquest nostre país, d’aquesta nostra llengua i cultura, i que creiem que passa per tenir un Estat i ser independents. Tothom a Òmnium treballa amb un esperit de servei al país total.

Aquest esperit total de servei al país, ha faltat en els espais polítics?

Hi va haver un moment en què ens pensàvem que estàvem tots allí, però després, per coses que no sabem, ara es veu que no som prous, que hem de ser més...

Trobes lògic que a hores d’ara la ciutadania no sàpiga al cent per cent què va passar després de l’1-O, aquells dies d’octubre?

No ho sabem tot, no. És el partidisme que dèiem. Això no és nou, ja va passar abans a la nostra història. Una vegada, el vicepresident d’Òmnium Melcior Mauri va venir a Tarragona quan el president Jordi Cuixart encara era a la presó, i em deia: «Rosa Maria, a nosaltres, quan ens diguin, allà serem. La gent hi som, la gent hi és. Dieu-nos dia, hora i lloc, que hi serem».

La taula de diàleg et sembla un instrument vàlid?

Parlar, en democràcia, és un instrument útil. No deixem mai a la vida de parlar! Dialogar és una cosa, però hi ha un pas superior, aquí: s’ha de negociar. Perquè ja hem demostrat sobradament que som molts i volem una altra manera de viure. Hem d’entrar a negociar, a posar coses damunt de la taula i sobre el calendari. Ara, quan no existeix ni el diàleg –perquè aquesta taula la van celebrar un dia, després dos, i no l’han fet més– i no hi ha negociació... doncs estem a la intempèrie. No estem aixoplugats per res. No tenim l’Estatut, que se’l van polir. Siguis independentista, federalista, unionista, m’és igual. Tota la gent que viu en aquest bocinet de terra està passant pel mateix, tota.

Què li recomanaries a la nova junta d’Òmnium Cultural del Tarragonès que presideix ara Zacarías Henar Moros?

Òmnium ha de continuar sent un instrument útil per a tothom. Hem d’arribar encara més lluny, a aquells que no ens coneixen. I hem d’irradiar cultura, llengua i país i fer tot el possible perquè a tota la gent que arriba a Catalunya, que pensa que en aquest país poden tenir oportunitats, els poguem ajudar a tirar endavant.

I tu què faràs, ara?

Jordi Cuixart em va demanar fa un temps de ser a la junta nacional. Ja fa un any que hi sóc, que hi participo. Com és sabut, Xavier Antich lidera la candidatura que s’ha presentat per donar el relleu a la de Jordi Cuixart, que deixa la presidència. La junta no es canvia mai sencera, sinó que se’n renova la meitat. A l’assemblea general que se celebrarà el 26 de febrer a la Farga de l’Hospitalet, els socis votaran aquesta candidatura que s’ha presentat.

Quina tasca hi fas, a la junta nacional?

Sóc a la comissió de llengua i a la comissió de territori, donant suport. Jo potser havia de descansar una mica, però puc continuar i ajudar, i veurem fins quan. Per a mi, poder aportar la meva experiència, manera de mirar i enfocar les coses a la junta nacional d’Òmnium Cultural és un privilegi.

«Aplicar la sentència del 25% és carregar-se la immersió»

Com la mestra i directora de centre i de ZER que has estat, com a inspectora d‘Ensenyament que ets des del 2000, i com a membre pionera a Tarragona del Servei d’Ensenyament del Català, què creus que s’ha fet malament perquè la llengua catalana estigui com està?

El que hi ha hagut és deixadesa. En un país com Catalunya, on la llengua està amenaçada, no pots estar de braços plegats. Has d’estar-hi contínuament al damunt, i ocupant-te’n.

Què et sembla el Pacte Nacional per la Llengua?

Arriba tard, tardíssim. Sobre la situació de la llengua catalana no ens valen només les estadístiques ni els nombres. S’ha de treballar la qualitat i l’eficàcia, i això passa per moltes complicitats, i per no abandonar la tasca, com deia Pompeu Fabra: «Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança». I ho sento molt, però des de la meva humil perspectiva, s’ha abandonat la tasca.

El PSC de Salvador Illa considera que no passa res per fer una assignatura més en castellà. Què n’opines?

No hi estic gens d’acord. Intentaré explicar la gravetat de la situació. La immersió és una metodologia per poder aprendre una segona llengua que ha de ser la d’aprenentatge. Els infants, quan arriben a l’aula, porten una llengua materna, sigui l’urdú, l’àrab o el castellà. El col·legi ha d’aconseguir que aquest infant, a través de la immersió, acabi dominant la segona llengua que ell no té, el català. Perquè això sigui possible, són clau els cursos de P3 a segon de primària, perquè és quan s’aprèn a llegir i escriure.

L’aprenentatge de la lectoescriptura queda assolit a segon, doncs.

A tercer comencen a entrar continguts més específics, i perquè tu puguis marcar molt bé aquests tempos, has de fer una immersió en aquesta segona llengua. Per poder-ho fer, has d’utilitzar les estratègies que hi van implícites, una de les quals és no canviar de llengua. Jo he dedicat 30 anys de la meva vida a això. Si entro en una aula i la mestra parla en català, però l’alumnat s’hi dirigeix en castellà, i la senyoreta no sap la metodologia de la immersió, els deixa fer. I no, els ha de fer rectificar, de forma adequada, mitjançant la correcció subtil.

És un procés lent...

Un procés lent que a Campclar i Sant Salvador als anys 80 van ser el millor del món, perquè en sabien un munt. Als nens de P3 a segon, si el 25% de les classes els les fas en castellà, és una catàstrofe, perquè la immersió s’ha trencat. Per tant, aplicar aquesta sentència del 25% és carregar-se la immersió. Punt.

Què s’ha de fer?

És molt complicat. Quan teníem els presos a la presó, què va fer la consellera de Justícia Esther Capella? No va poder fer res. La gent a vegades no es recorda que ara som una autonomia, i depenem de l’Estado. Què ha passat al Parlament amb l’escó del Pau Juvillà? El mateix. El que fora deliciós, però no sé si el país en aquest moment està per això, és que els pares i les mares es plantessin a les places.