Josep Maria Garrell: «La universitat avui és autònoma, però no hem de donar-ho per fet»

El president electe de l’Associació d’Universitats Europees diu que la davallada de la qualitat democràtica porta problemes de llibertat de càtedra en alguns països

18 junio 2023 08:11 | Actualizado a 18 junio 2023 08:16
Se lee en minutos
Para guardar el artículo tienes que navegar logueado/a. Puedes iniciar sesión en este enlace.
Comparte en:

Josep Maria Garrell (l’Espluga de Francolí, 1969) es convertirà el dia 1 de juliol en el primer espanyol al capdavant de l’Associació d’Universitats Europees (European University Association, EUA amb les seves sigles en anglès). Exrector de la Universitat Ramon Llull des de 2012 a 2022, afronta el repte amb la incertesa generada pel Brèxit i de la guerra d’Ucraïna. De fet, des d’aquesta institució s’ha creat un grup de treball dedicat a la reconstrucció del país.

Què recorda del seu pas per la universitat?

Vaig estudiar Enginyeria Informàtica a la Universitat Politècnica de Catalunya i en aquell moment havíem de marxar de casa. La veritat és que recordo amb molta il·lusió el fet de poder estudiar una cosa que en aquell moment començava a ser un exponencial. Evidentment tot nou, amb un procés d’aprenentatge gegantí i moltíssima feina. Va ser una etapa molt intensa. Els meus pares ens van habilitar un pis a Barcelona amb un company i els caps de setmana, cap a casa.

I a partir de l’1 de juliol es convertirà en el president de l’Associació d’Universitats Europees. Com arriba fins aquí?

De vegades hi arribes per un conjunt de casualitats i circumstàncies. Entres a la universitat amb la vocació de ser docent i d’investigació i després, sense buscar-ho, van sorgint un conjunt d’oportunitats, on comences a dedicar-te més a aquesta part de gestió i de política universitària. Simplificant-ho molt és una trajectòria on he jugat tots els papers de l’auca i vulguis que no et trobes en el moment oportú en el lloc oportú, i a vegades per responsabilitat no pots dir que no, perquè veus que pots intentar contribuir en el món universitari des d’un àmbit diferent.

Té impacte aquest organisme dins les polítiques universitàries dels Estats?

L’EUA és a Europa el que la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) és a l’Estat espanyol. El primer que ha de fer és saber què passa, tenir un projecte de futur i, a partir d’aquí, representar a tots els sectors, tenint en compte que son més de 850 institucions de 49 països. El 75% dels socis estan en països de la UE, per tant, en la mesura que la Comissió Europea i el Parlament Europeu volen escoltar el sector i recollir propostes de cara a futur s’han de trucar bastantes portes, però l’EUA és el lloc indispensable. No em puc imaginar el procés de convergència europea sense el rol de l’associació, o la importància sobre allò relatiu al finançament de la recerca i la innovació en l’àmbit europeu, o els inicis de la reforma de l’activitat acadèmica, que també sorgeix des d’aquí. La quantitat de documents que l’EUA genera son eines pensades per després generar un impacte.

Com s’imagina la universitat a deus anys vista?

Una universitat sense fronteres, molt més propera a la societat, que interactua molt més amb aquesta i que desenvolupa no només les missions clàssiques com l’ensenyament, l’aprenentatge i la recerca, sinó que té impacte en els processos d’innovació, en la cultura i amb una implicació social amb els problemes que té la societat. Per exemple amb tot allò que té a veure amb la qualitat democràtica.

Li costen els canvis a la universitat?

Les universitats son institucions grans, amb molta inèrcia. Perquè pugui canviar ha de tenir primer idees i la voluntat de transformar-se, però després també la possibilitat de fer-ho i, per tant, l’autonomia d’implementar-ho i els recursos econòmics necessaris. Un dels estudis que fa l’EUA es el University Autonomy Scorecard, que és una anàlisi de la legislació i com aquesta afecta l’autonomia de les diferents universitats. L’Estat espanyol ocupa el tercer de quatre blocs i s’hi ha mantingut durant molt de temps, per tant, un rector o rectora d’una universitat espanyola, comparat amb l’autonomia que té un col·lega seu de qualsevol país europeu, a on està? Doncs està a la meitat cap avall, per tant, la capacitat de canvi, per més idees que tinguis, vindrà marcada per les possibilitats que la legislació et permeti.

A l’entrada del Campus Catalunya de la URV hi trobem la frase ‘Universitat coneixement i llibertat’. Realment és lliure la universitat?

La universitat a dia d’avui aquí és una institució autònoma i no està intervinguda, però no hem de donar-ho per fet per sempre, perquè el que s’observa arreu del món és una davallada progressiva de la qualitat democràtica en general. I, com que la universitat és una part de la societat, aquest declivi també ens afecta d’una manera o altra. Normalment, son canvis petits, tendències que es van arrossegant al llarg del temps i que quan mires l’impacte de determinades mesures canalitzades de manera individual no cal preocupar-se, però quan ho mires agregat la situació canvia i és preocupant.

Ens hem de preocupar?

Segurament un quan pensa quins països en l’àmbit europeu les universitats estan més malament, des del punt de vista de la seva autonomia i la llibertat de càtedra, ens ve al cap Hongria, on a nivell d’EUA hem tingut molts problemes. Les universitats tenen molts problemes perquè els canvis que s’estan fent vulneren clarament l’autonomia universitària i la llibertat de càtedra, però aquests corrents els observem en altres tipus de països. Fa unes setmanes les universitats de Suècia van tenir una reacció hiperenèrgica contra una mesura unilateral del Govern. I què està passant a Polònia? I estic citant països de la Unió Europea, després podem ampliar una mica el rang. Amb l’inici de la guerra a Ucraïna es va plantejar un dilema gegantí, primer sobre com hem de reaccionar i què hem de fer, però també sobre el que havíem de fer amb les universitats russes, que son sòcies de l’EUA i han signat un manifest a favor de la guerra. Vam haver de decidir que això vulnerava els principis fonamentals de l’associació i que se’ls suspenia de la condició de socis, però la comunitat universitària russa pot estar d’acord amb el que està passant? Segur que no, perquè hi ha hagut moviments que així ho diuen. Aquí les universitats son autònomes, però aquest nivell pot millorar i convidaria a no abaixar la guàrdia.

Com s’ha de preservar la universitat en aquest context on la llibertat democràtica cada vegada té més amenaces?

Jo diria no donant-ho per garantit. És vetllar per això i quan un està atent que aquestes coses puguin passar, i que hi ha un cert risc, és més propens a reaccionar prematurament.

Pot parlar amb una veu única un organisme que representa 850 institucions de 49 països?

Una de les riqueses de l’EUA i la seva gran potència és l’abast territorial i el nivell de representativitat, que és molt divers. És una riquesa, però també una dificultat per fixar unes prioritats que siguin de consens. No perquè la gent no hi pugui estar d’acord sinó perquè potser consideren que el moment no és el millor, per això vaig proposar treballar per trobar junts el correcte equilibri entre identificar les prioritats i alhora aquest respecte a la diversitat. És possible trobar determinats punts de confluència i començar-los a executar. Potser amb una espècie de convergència asíncrona, és a dir, decidim que hem d’anar cap allà i que cadascú hi vagi en la mesura que pugui.

L’objecte final son les aliances d’universitats?

Ningú estarà en contra de fonamentar la cooperació interuniversitària transfronterera, perquè en el fons el coneixement no té fronteres. Després hi ha les dificultats del dia a dia, ja que en l’àmbit de recerca les competències son compartides, mentre que nivell d’educació superior no. La idea de promoure més i millor la col·laboració, fomentant aliances entre diferents universitats de diferents països, és brillant. No ens podem permetre el luxe que surti malament i conseqüentment la posició oficial de l’EUA és que som amics crítics de la Comissió Europea. Amics perquè no podem anar-hi en contra i hi creiem fermament, però crítics perquè hem identificat una sèrie de coses que de no arreglar-se d’una manera satisfactòria poden posar en risc els objectius finals.

És utòpic parlar de programes formatius compartits?

No, en absolut, i no ho ha de ser, però han de canviar coses. A Catalunya la tramitació per iniciar un grau o màster universitari tarda més de dos anys. Si vols fer-ho amb algú altre, avui s’han de fer processos paral·lels a cada un dels països, amb els seus propis calendaris. Es fa i es pot fer, però avançaríem molt si de forma eficaç hi pogués haver un reconeixement mutu entre les diferents agències de qualitat. S’ha de poder donar molta més confiança a les universitats per fer-ho més àgil i després passar comptes.

No hi ha un risc de generar un model a dues velocitats, amb universitats de primera i de segona?

És un dels riscos que hem identificat, però no ens podem permetre el luxe d’identificar aquest programa com un altre programa d’elit europeu. S’hauria d’interpretar amb l’objectiu que té, que és un pla pilot que el que ha de fer és veure com es pot fomentar més i millor aquesta col·laboració entre universitats de diferents països. Els riscos principals que algú s’imaginava a l’inici, que era condicionar una discriminació positiva pel que fa als programes europeus ja ha decaigut, però sí que té un impacte reputacional important.

Fa uns mesos un professor de la Universitat de Granada publicava un article titulat ‘Me dedico a engañar’ on es parlava del baix nivell dels universitaris avui. Ho comparteix?

Quan donava classes m’adonava que la gent arribava preparada de manera diferent. Em costa dir que és un baix nivell. Si el que diem és que la gent que entra a la universitat té un baix nivell, el que estem dient és que el sistema educatiu preuniversitari fracassa. Diria que és un sistema competencial diferent del de les generacions anteriors, però no hem d’abaixar mai la guàrdia. Fa uns dies veiem les dades de comprensió lectora. Si la gent llegeix pocs textos llargs i acostuma a saltar d’una pantalla a altra amb notícies breus, probablement no estarem desenvolupant una competència elemental, com és concentrar-te amb una cosa i aprofundir. Potser n’estaràs desenvolupant un altre, però em costa jutjar negativament el sistema educatiu actual. Centrem-nos més en com en surten de preparats, no de com ens arriben.

Quina responsabilitat té el sistema?

Que l’accés a la universitat s’hagi democratitzat està molt bé, però soc partidari de fomentar també altres formacions d’educació superior, perquè tenen una importància molt rellevant en la societat. És evident que quan la universitat pot absorbir un percentatge molt més alt de la població hi haurà una major representativitat del que és la societat. I els models a Europa intenten donar oportunitats a tothom, el que contrasta amb les grans universitats nord-americanes, on es fomenta la captació internacional. El seu objectiu no és equilibrar la societat sinó la formació d’elit. Tenim responsabilitat nosaltres que arribin diferents quan accedeixen a la universitat? No.

Dirigir les crítiques cap a les noves tecnologies i les pantalles és simplificar el problema?

Jo vinc del món de la tecnologia, potser la meva visió no és la més objectiva, però jo sempre dic que no hi ha tecnologia bona ni dolenta, el que hi ha son bons i mals usos. No podem posar portes al camp. És evident que la tecnologia evoluciona exponencialment i ara vivim un moment on es debat una cosa tan elemental com son els límits d’ús, és a dir l’ètica. La tecnologia ha impactat a la medicina? Un cirurgià del 1800 no reconeixeria un quiròfan actual, mentre que un professor de llavors ara podria fer la feina. Per tant, la universitat ha estat un lloc on la tecnologia hi ha entrat, però no l’ha transformat en la mesura que ho ha fet en altres àmbits.

I què passarà amb la intel·ligència artificial?

Ens hi haurem d’adaptar. Quan la tecnologia és software hi ha uns problemes addicionals que no hi eren quan la tecnologia només era hardware. I és una cosa tan elemental com que no saps quina és la mentalitat i quins son els valors socials i ètics de la persona o persones que han desenvolupat allò. De fet, no saps on allò s’està executant i allò que pot semblar normal i ordinari a l’Índia no necessàriament ho és a Suècia, o viceversa. Per tant, hem de posar sentit comú i algun tipus de regulació, perquè no ens fem mal. Una mica és el que va passar en el seu moment amb la Wikipèdia, que hi havia qui deia que no era fiable i ara ningú obre una enciclopèdia. Son funcionalitats que ens transformaran, pel que celebro enormement els debats que s’han obert, on es veu que no ho podem prohibir. Llavors, anem a regular-ho.

Va tard?

És evident que hi haurà coses que ja hi seran, però la gran potència de tot això està per venir. Quan em dedicava a la recerca en el camp de la IA i més concret sobre l’aprenentatge automàtic, en aquell moment ningú no en parlava. Ara potser en parla massa gent, però el que ens faltava eren dades i potència de càlcul. I avui tens moltes dades, perquè només amb un mòbil vas deixant rastre, i hi ha molta potència de càlcul. La potència és exponencial.

Veurem classes d’universitat fetes amb IA?

No sé què veurem, però avui en dia el professor universitari no és el que trasllada coneixements sinó el que acompanya a l’estudiant en el seu procés formatiu i això és difícil que ho faci una màquina. Aquesta et pot ajudar a trobar la informació i sintetitzar-la, però acompanyar-te en aquest procés no.

Quins son els riscos que no podem passar per alt?

El risc més evident és que no ens faci mal i això agafarà multitud de formes. És l’abast del mal segons les possibilitats que li estiguis donant, i això ho haurem de limitar nosaltres. M’agrada comparar-ho amb l’energia atòmica, que té bons i molts mals usos. Només depèn de nosaltres.

Comentarios
Multimedia Diari