«Convido el lector a compartir amb mi les intrigues i els misteris, el món fosc que hi ha a nivell internacional i també a dins del Vaticà». Qui fa aquesta proposta és Vicenç Lozano, autor de Vaticangate, obra publicada en castellà per Roca Editorial i en català per Pòrtic i que el periodista i escriptor va presentar recentment a Tarragona. Lozano revela en aquest llibre el complot contra el papa Francesc i la manipulació del pròxim conclave.
Sembla un thriller dels Borgia.
Un llibre d’assaig i d’investigació es pot escriure de dues maneres diferents, fent un assaig intel·lectual que el llegirien quatre persones a les universitats o es pot fer un llibre de divulgació periodística, que és el que he intentat fer jo.
És possible actualment, assassinar un papa?
Assassinar un papa realment no és senzill, no és fàcil que es repeteixi l’episodi que jo explico en el primer llibre de la mort de Joan Pau I. Estem en un món de comunicació global on al cap d’un minut se sap tot el que ha passat a l’altra punta del planeta a través del nostre mòbil, és difícil ocultar les coses molt de temps, acaba sortint tot a la llum, tard o d’hora. L’assassinat d’un papa implicaria un dany irreparable a la institució i, per tant, no beneficiaria ni al sector més conservador ni al més reformista de l’Església.
De fet, el papa ho sap, segons explica.
És el primer papa que ha dit, «A alguns els agradaria veure’m mort» i això és una frase que no havia dit cap papa al llarg de la història. Ell és conscient que té una oposició molt bel·ligerant, una oposició que té molts altaveus mediàtics importants arreu del món, que fan molt de soroll i, en canvi, els amics del papa, els amics de la reforma, fan molt menys soroll, són molt menys mediàtics, no captiven titulars als mitjans de comunicació internacionals. També és conscient que l’Església està dividida entre un sector conservador i un sector progressista i que aquestes dues ànimes han de conviure i, per tant, no fa escarafalls d’aquesta guerra, però sí que té una estratègia jesuítica que tira endavant per poder encarrilar les reformes que té previstes, que està accelerant aquests últims mesos.
Què és el que més mal fa als conservadors?
La meva investigació tracta sobre la ultradreta internacional a nivell polític conjurada amb els sectors més conservadors de l’Església. Què els fa mal? Fonamentalment, les crítiques furibundes que fa aquest papa contra el capitalisme salvatge, quan es manifesta ecologista i favorable a la lluita contra el canvi climàtic que, evidentment, provoca que hi hagi interessos del sector financer internacional, de les grans empreses multinacionals que surten perjudicats i això és la raó fonamental per la qual aquest papa té aquesta gran oposició. En el fons, el pilar fonamental d’aquesta guerra oberta és el model econòmic.
Quan parla d’extrema dreta, parla també de l’Opus?
Parlo de l’Opus amb relació a la reforma de la Cúria que ha fet el papa, la qual exigeix a l’Opus que reformi els seus estatuts i el fiscalitza per primera vegada a la història. L’Opus és un organisme que té un important poder a l’Església catòlica i al poder civil i financer a nivell internacional. És a dir, la lluita de poder és al Vaticà, però és també internacional. I situant-lo en el Vaticà el que faig és donar una nota perquè la gent conegui i comparteixi amb mi aquesta investigació, que arriba a una sèrie de noms i de trames que hi ha arreu del món, una estratègia coordinada que fa de l’exassessor que va portar Donald Trump a la Casa Blanca, de l’Steve Bannon, un dels grans estrategs.
És el centre de la qüestió.
Perquè ell treballa amb experts en psicologia de masses, propaganda, controla les xarxes socials i està generant i creant nous líders de l’extrema dreta internacional que s’han apoderat d’un llenguatge que era de l’esquerra, el llenguatge de la llibertat, de la democràcia i dels drets, per subvertir precisament aquesta democràcia, per atacar-la i convertir-la en una democràcia formal on la gent vagi a votar cada quatre anys i quan no els agradi el que la gent ha votat, com és el cas de Joe Biden als EUA, que derrota l’expresident Trump, com és el cas de Lula, al Brasil, que derrota al president Bolsonaro, doncs es fa l’assalt al Capitoli de Washington i l’assalt al Capitoli, mimètic, de Brasilia. Realment, jo soc periodista i no soc amant de les teories de la conspiració, però al darrere hi ha un autèntic complot.
I està arribant als joves...
Sí perquè molts consideren que molts d’aquests líders són antisistema. Ells parlen de la casta, de la vella política i quan arriben al poder fan exactament el mateix perquè, al cap i a la fi, formen part de la casta, de l’esquema polític més ranci i tradicional. Gent que reivindica el franquisme, el feixisme i el nazisme. Estem parlant de Vox a Espanya, de la Meloni a Itàlia i de Le Pen a França. Meloni va arribar al poder gràcies a aquesta estratègia d’Steve Bannon. I estem parlant d’Orban a Hongria, un personatge que és antieuropeu, que té controlada la Justícia i que fa una lluita constant contra els col·lectius LGTB, contra els joves, contra els immigrants i contra la dona.
Parla d’atemptats amb franctiradors, com en el cas de Kennedy.
Hi ha de tot.
Sembla una pel·lícula.
Sí. Aquests llibres, el primer i el segon, superen la ficció de Dan Brown, per exemple, amb totes les conspiracions que hi havia al darrere del Codic Da Vinci. És un tòpic, però és una realitat.
Sembla que els americans vulguin matar un Papa comunista.
Als EUA aquest papa ha estat definit com a comunista i com a heretge. Si tenim en compte que ataca el sistema econòmic i financer del capitalisme actual, neoliberal i salvatge, això ha generat una forta oposició dins dels sectors dels multimilionaris nord-americans catòlics que tenen importants fundacions. Jo les repasso al llibre, explico qui és qui. Parlo del propietari del Domino’s Pizza, per exemple, un senyor que té el somni d’aconseguir la ciutat catòlica, la ciutat de Maria al mig del desert. Evidentment, no acaba de reeixir, però són gent que fan apostes perquè el món que veuen no els agrada i, a més a més, perjudica els seus interessos econòmics i de butxaca. Aleshores, paguen i financen aquests grups a nivell internacional per assaltar el poder al món, les nostres democràcies, retallar les llibertats, els drets socials... Volen canviar les nostres democràcies per dictadures.
El papa corre perill?
Té els seus mecanismes de seguretat, hi ha la Santa Aliança, que també teòricament ajuda al fet que això no es produeixi. S’han desmantellat atemptats, en parlo. Dos de signe gihadista i dos de signe de la ultradreta. Segur que n’hi ha hagut més. Segueixen les reunions conspiratòries, no només la que es va produir, El sopar dels corbs, el dia mateix que el van operar del còlon, fa dos anys. Es va reunir al Vaticà tot un seguit de gent que són els enemics del papa. Vull dir, cardenals, membres de la Cúria, bisbes, sacerdots, no precisament per pregar per la seva salut, sinó per conjurar contra ell i per preparar el futur conclave que hauria de triar, segons aquest sector, un cardenal que estaria als antípodes de l’actual.
Com es fa això?, extorquint-los? És tan important per a un cardenal que se sàpiga que no es comporta com ho hauria de fer?
L’Església ha tingut un gran poder d’impunitat, no només a nivell intern, quan s’han protegit els sacerdots pederastes per part de l’organització, sinó que també a nivell extern, és a dir, a les judicatures on el poder civil ha passat de processar i de jutjar sacerdots que han comès aquests crims contra criatures arreu del món. I aquest poder continua intacte. Sí que és veritat que cada vegada més les societats són més laiques, les esglésies s’estan buidant, molts dels seminaris han hagut de tancar, però això vol dir que l’Església ha perdut pes? No. L’Església continua tenint un poder intacte a les Forces Armades, a la judicatura i als governs, al poder financer. A l’Ibex-35 hi ha els mateixos cognoms que hi havia durant l’època del franquisme, a les grans empreses, als bancs... Això implica que aquest poder continua intacte i aquest poder és el que intento denunciar amb aquest llibre i treure a la llum.
Ha rebut amenaces?
Hi ha hagut advertiments sobre que no em fiqui en determinades coses. No soc un heroi, la majoria són morts i jo m’estimo molt la vida. Sé guardar una mica les meves espatlles, dir determinades coses i deixar que el lector també faci una composició de lloc, que crec que és important, però no soc un franctirador. Com tampoc soc un crema capellans. Soc una persona que tinc les meves conviccions espirituals, considero que l’Església ha estat important i també considero que les institucions i la gent que pertany a aquestes institucions, com el cas dels feligresos de l’Església catòlica, tenen el dret i el deure de conèixer què passa dins. Perquè l’única manera de canviar una institució és treure-li tota la porqueria, tot el podrit que pugui tenir dins.
L’Església no ha canviat gens des de fa 2.000 anys.
No té un tempo. Ha anat canviant certes coses, certes actituds, certes maneres de fer. Li costa molt, evidentment. És la institució que perdura més al llarg de la història de tots els segles. Potser l’única que té més de 2.000 anys d’història, que continua activa amb un extraordinari i transversal poder geopolític. I tot i ser l’estat més petit del món, canviarà? No ho sé, no tinc una bola de vidre. Crec que gradualment anirà canviant. Crec que la pressió que puguin fer els col·lectius de base i els catòlics més fervents partidaris d’adaptar l’Església al segle XXI, acabarà tenint alguna conseqüència.
Com ha arribat a aquestes entrevistes perquè hi ha algun personatge inquietant. Militars...
Hi ha un exgeneral de l’Exèrcit espanyol, amb el qual vaig aconseguir parlar a través d’uns amics.
I va dir que sí?
Per què va dir que sí aquest general a la reserva? Un senyor amb unes ulleres de sol grosses, al qual no li vaig veure la cara en cap moment. Em va dir que nosaltres dos no teníem res a veure, però en tot cas, em volia explicar que estava fent una cosa important, com era lluitar per una Europa cristiana, on l’Islam sigui derrotat, per recuperar les arrels del cristianisme més pur. És a dir, el fonamentalisme cristià i, per tant, ell se sentia orgullós. Evidentment, ho explica de manera anònima, jo no puc dir el nom ni tampoc el diria.
Semblen les Croades.
La història de l’Església és una història de cismes, de persecucions, de divisions internes, de guerres que s’han fet en nom de Déu arreu del món, sobretot en territori europeu a l’època medieval i encara perviu a l’Església aquest clima de lluita, de combat, de guerra.
Contra la societat mateixa...
Contra la modernització de la societat, contra una societat que alguns no entenen, que evidentment, alguns no saben controlar i se’ls hi escapa, se’ls hi escapa una societat laica i oberta, que considera que la dona, per exemple, ha de tenir els mateixos drets que l’home, conceptes que dins del que és l’Església tradicional i fonamentalista sempre han pensat que atempten contra els privilegis dels homes, del patriarcat, que l’Església sempre ha defensat.
Al Vaticà té més amics que enemics o a l’inrevés?
Sempre ho dic, és on he trobat els meus millors amics i també gent de la qual no puc dir el mateix. És un univers on hi ha de tot. A l’hora d’escriure aquest segon llibre he tingut problemes perquè gent amb la qual jo tenia una plena confiança em va girar l’esquena arran del primer llibre per imposicions, molt probablement, per por, per temor. Hi ha hagut certes represàlies a gent a la qual se l’ha truncat la seva carrera perquè han descobert qui eren, perquè van parlar mi al primer llibre, encara que fos de forma anònima. I és un tema que em fa molt mal. Però jo crec que la llibertat d’expressió ha de ser universal i ha de ser per tothom i el fet de pertànyer a una institució no significa que no es pugui fer una crítica constructiva. Hi ha gent que ho ha fet i no se’ls ha tolerat.
