Anys enrere, aquells temps de paper com a principal suport de les telecomunicacions, els serveis públics castigats per sous de misèria passaven per les cases amb una mena d’estampes amb rodolins a canvi de l’ «aguinaldo», proporcional a la generositat o el cabreig dels veïns. La de l’escombriaire era molt bona: «Felices navidades y prospero año nuevo les desea el basurero». No calien contenidors ni camions monstruosos perquè el món era més sostenible: no hi havia plàstics, el paper es venia al drapaire d’en Serrat i el vidre es bescanviava a la bodega. A veure quanta prosperitat ens aportarà el 2023, amb l’economia previsiblement emergint de la crisi.
El primer que ens caurà al damunt com el cel de l’Asterix són les eleccions municipals, amb una campanya que de fet ja està debutant. La batalla de Barcelona serà crispada, l’alcaldessa Colau hi arriba més desgastada que les sabates blaves de l’Elvis, però que segueixen sent les sabates de l’Elvis, i té al davant dos il·lustres sèniors i senyors de Barcelona d’en Pla, que de Barcelona i de l’administració en saben molt: Ernest Maragall i Xavier Trias. A Tarragona és previsible que totes li ponguin a Pau Ricomà, perquè s’ho ha treballat, ha esmerçat empatia i és un d’aquells alcaldes carismàtics de quan la gent votava persones independentment del partit de la papereta. Aquells batlles paradigmàtics que van contribuir de quina manera a articular el país, com ara: Josep Azuara, Antònia Castellana, Josep Gomis, Quim Nadal, Manuela de Madre, Montserrat Tura... I l’estimat Pasqual Maragall, que va tenir l’oportunitat històrica de dirigir uns jocs olímpics. A l’altra cara d’aquesta lluna de Jules Verne, els mediocres que surten perquè van amb les sigles amb el vot més fidelitzat a la causa que sigui.
Segons com vagin les municipals, condicionaran les generals que hauran de venir en acabar l’any; en aquest país què unes municipals van ser capaces d’acabar amb la monarquia i van enviar un rei a l’exili per una decisió més noble que la barroeria del seu net.
Tant de bo que no retrocedim ni a més magnicidis ni al feixisme de 1973
Si el PP guanya, farà encara més la guitza al PSOE, però el PSOE tindrà el favorable vent d’Ausiàs March i Raimon per la presidència de la Unió Europea el segon semestre, amb un dels ministres més competents liderant-la, el diplomàtic José Manuel Albares, que enfortirà els llaços amb una Llatinoamèrica escorada a babord. L’Amèrica del Sud és l’única opció de la Unió Europea per tapar-se les vergonyes d’una fictícia equiparació amb els Estats Units, que li planten les seves bases militars sense que Europa pugui ser-li parella en defensa. Al contrari, la pressió de l’OTAN -que com sap tothom és la falsa bandera del Pentàgon- contra Rússia ha contribuït a despertar el gegant adormit en sentit invers del que va predir l’almirall Yamamoto després de l’atac a Pearl Harbor, i la seva desídia ha deixat l’Afganistan en mans de la maleïda última generació de la Intolerància de Griffith.
La cultura segur que ens porta més televisius guanyant premis literaris, i l’escriptura revifarà amb el centenari en plena creativitat de Josep Vallverdú, un dels intel·lectuals més potents del país, que el 9 de juliol haurà de bufar cent espelmes coronant el Tourmalet i posant-se líder del Tour de la vida. El 18 d’octubre farà vint anys que va morir Manuel Vázquez Montalbán, un dels millors periodistes de la història universal del periodisme. Feia antigues estades aquí al costat de casa, a Creixell, present en el seu llibre de poemes Coplas a la muerte de mi tía Daniela. Parlarem de periodisme perquè ell ens hi convocarà, com ens hi convocarà un altre dels grans i, en aquest cas, veí de la Torre, parent d’avantpassats i sempitern mestre: tres dies abans de recordar el traspàs de l’amic Manolo, celebrarem el bicentenari de Joan Mañé i Flaquer.
Abans d’acabar l’any, el 20 de desembre, farà cinquanta anys que ETA va matar-assassinar-ajusticiar, segons com cadascú s’ho miri, Luis Carrero Blanco, destinat a succeir Franco i a perpetuar la dictadura. Tant de bo que l’efemèride serveixi per no fer marxa enrere i no retrocedim ni a més magnicidis ni al feixisme de 1973, amb sis-mil presos polítics, tortures a dependències policials i encara set execucions que vindrien després.
L’escombriaire de la meva infància torrenca era «el Maño», un home afable i entranyable que pujava al pescant la canalla, que ens pensàvem que allò no era el carro de la brossa sinó «la diligència» de John Ford i nosaltres érem John Wayne.
